El sector
turístic va experimentar un avenç sostingut fins que les turbulències
associades a la crisi del petroli van detenir la seva progressió l’any 1974.
Menorca patí la traumàtica fallida de la companyia Clarksons, propietària de
quatre grans hotels (dos a Son Bou, un a cala Galdana i l’altre a Sant Tomàs),
que sumaven un total de 2.150 places, el 16,3% de la capacitat hotelera
de l’illa, que tancaren les seves portes el 15 d’agost. Els clients van ser
repatriats i es clausuraren els establiments, que no tornarien a funcionar fins
que el hòlding Rumasa se’n fes càrrec i els anés obrint els anys 1976 i 1977.
La recessió va venir de la mà de la maduresa de moltes
iniciatives turístiques. L’illa deixava de ser un terreny verge, per comptar
amb una cinquantena d’urbanitzacions i una notable planta hotelera. Les
infraestructures en alguns casos presentaven greus deficiències i els problemes
de contaminació de les aigües de bany i de brutícia estaven a l’ordre del dia.
La població va reaccionar amb una inèdita oposició al desenvolupament
urbanístic i al turisme. El sector va entrar en una dinàmica depressiva: durant
una dècada es deixaren de construir hotels, mentre els apartaments prenien
força cada temporada, de forma que augmentaven els turistes, però no l’ocupació
dels hotels. Els agents turístics van fer una dura autocrítica pels errors
comesos en l’etapa de creixement i es replantejaren l’orientació del turisme de
Menorca, que va viure una etapa de desorientació i manca de referències.
El material turístic d’aquests anys és un reflex d’aquesta
situació: els fullets propagandístics gairebé van desaparèixer i es van limitar
a dos: el 1976 el Ministeri d’Informació i Turisme editava el de dades
informatives, amb el dibuix estilitzat d’una població i el 1978 el Foment del
Turisme treia un gran dossier il·lustrat per un llaüt surant sobre la mar. Cap
de les imatges permetia identificar el lloc al qual feia referència.
En canvi, es visqué l’edat d’or dels cartells, tot i que
l’activitat del Ministeri minvà notablement. En va produir dos repetint els
esquemes anteriors: el del 1978 era una altra vista de Macarella amb un petit
iot, com el del 1967; dos anys més tard es mostrava un litoral rocós, com el
1974, però ara hi figurava un windsurfista, una activitat ben popular aquells
anys.
Com a contrapartida, el Foment del Turisme reprèn el seu
protagonisme. Va començar el 1982, quan, amb motiu del cinquantenari de la
fundació de l’entitat, edità un cartell amb un quadre de Vives Llull (el tercer
de l’artista) que representava la ciutat de Maó des del port. Al mateix temps,
distribuïa un pòster amb unes vaques en un camp verd voltat de paret seca, una
de les imatges més apreciades pels menorquins, presa per la càmera de Josep M.
Vidal.
Dues temporades més endavant, va emprendre una ambiciosa
campanya publicitària amb set cartells de fotògrafs menorquins, que cediren les
seves obres. El més prolífic fou Jordi Sintes, que lliurà tres vistes: la
platja de Pregonda, la badia de Fornells amb el Toro de fons i el port de Maó.
Xec Coll aportà la del port de Ciutadella. Completaven el lot les fotografies
de Joan Bosch (una típica finestra verda), Joan Estrada (el forn de pa de les
cases d’un lloc) i Josep M. Vidal (una figuera al mig d’una tanca verda). La
llista de cartells de l’època es completa amb el que una entitat privada féu el
1977 amb la naveta des Tudons. En definitiva, s’observa com la importància de la
costa s’ha reduït i abunden elements que cerquen el tipisme, uns relacionats
amb la natura i altres amb les construccions tradicionals. El resultat és que
no hi ha cap imatge definida de Menorca.
Les guies turístiques també pateixen la incertesa d’aquests
anys. En la pràctica, s’eclipsen les que presenten paisatges de l’illa: només hi
són a les noves edicions de la de Puig Ferran i Campaña, que dedica la portada a
Calescoves amb uns iots, i la de Jim Maps, on darrera d’un turista amb estètica
hippy s’entreveu un litoral rocós. En canvi, predominen les poblacions:
l’editorial Escudo de Oro s’estrena el 1976 amb el port de Maó, que també
sortia en una guia d’informació turística del 1984. Els germans Casasnovas el
1977 exhibien una foto aèria de Ciutadella i tres anys més tard una panoràmica
de sa Caleta. Finalment, el 1979 Nura va editar la part menorquina de la guia
de Josep Pla, amb una fotografia d’aire retro de Binissafúller.
D’altra banda, hi ha un extens mostrari de monuments
prehistòrics: el 1978 una guia mostra la naveta des Tudons i una altra de
Balears la taula de Trepucó a contrallum (quasi idèntica que la que surt a la
guia talaiòtica editada per Triangle el 2015). El 1984 el Foment del Turisme va
patrocinar una guia il·lustrada per la taula de Torretrencada. Finalment, la
coberta de Menorca recóndita, té com
a reclam un cavaller fent l’ensortilla a les festes de Sant Joan i una teulada
que, en un tribut a l’època, té algunes teules rompudes.
S’havia ampliat el ventall
d’imatges de Menorca, però al preu de perdre el fil conductor i deixar en segon
pla els ambients marins, com a conseqüència de la indefinició d’aquests anys de
confusió i crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada