Els veïns del camí de Baix, que uneix Maó i
Llucmaçanes, no es poden connectar a la xarxa de clavegueram que l’Ajuntament
està executant. Segons els serveis jurídics, l’inconvenient és que són en
rústec, la qual cosa no va impedir que la corporació els concedís el permís
d’obres, perquè l’edificació és autoritzada pel Pla General de Maó.
Si les mateixes cases s’haguessin construït en una
urbanització, la llei els obligaria a disposar d’una infraestructura
d’eliminació d’aigües residuals, sota pena de prohibir la concessió de
llicències urbanístiques. És inexplicable que dues situacions iguals siguin
tractades per la normativa de forma oposada.
Les aigües brutes són una de les principals
agressions al medi dels humans. Per aquest motiu, les directives europees (a
vegades sembla que només la Unió Europea legisla amb seny) imposen la
instal·lacions de sistemes efectius d’eliminació i tractament d’aquests desagradables
sucs. És il·lògic que les cases aixecades en rústec no estiguin subjectes a
aquesta obligació i que, en un exercici de cinisme administratiu molt hispànic,
se’ls prohibeixi aprofitar una canonada que passa pel seu davant.
És possible que quan es va dictar aquesta espècie de
tabú hi hagués alguna bona raó, potser impedir la proliferació d’edificacions
en el món rural. Tanmateix, després de l’aprovació del PTI i altres normes que
protegeixen aquest entorn, aquest precepte és sobrer i hauria de prevaler la
necessitat de preservar els aqüífers, amb una concentració de nitrats força
alt. Sempre he pensat que l’existència d’un gran nombre d’habitatges al camp
amb pous mouràs sense control és una font de contaminació no menyspreable.
El problema és que les lleis no s’adapten a
l’evolució de la societat. Es fan un dia per afrontar una sèrie de qüestions i
no es rectifiquen a mesura que aquestes van evolucionant i així esdevenen
fòssils, amb un interès purament paleontològic, però sense cap utilitat pels
ciutadans.
Sense moure’ns de l’urbanisme, l’exigència d’un
informe de la Comissió de Medi Ambient per algunes actuacions és absurda. Certa
rotonda d’una carretera secundària va haver d’esperar un parell d’anys. Afegir
uns metres d’asfalt en un lloc on cada dia passen centenars de vehicles no
hauria de precisar cap tràmit ambiental. De fet, a ningú li passava pel cap que
l’informe pogués ser negatiu. Llavors, quina utilitat té? Només serveix per
demorar la millora de la seguretat vial dels conductors i, al mateix temps,
sobrecarrega de feina un organisme que té altres assumptes més importants a
resoldre.
Actualment, un ajuntament està intentant construir
una escola. La Conselleria d’Educació hi està d’acord i disposa de les partides
pressupostàries. Els pares i els professors fa anys que demanen que s’executin
les obres, perquè hi ha al·lots que fan classe a barracons. L’afer està
paralitzat perquè, per qualificar la zona, el Consell Insular demana una
modificació de planejament, com si s’urbanitzés un carrer, el que dóna lloc a
situacions còmiques, com requerir un estudi econòmic, que l’únic que pot
concloure és que la corporació haurà de destinar doblers a mantenir les
infraestructures sense cap ingrés, cosa que qualsevol pot afirmar per endavant
sense anar a la universitat. Els projectes dels promotors privats també es
troben amb obstacles d’aquesta mena, que eternitzen la seva aprovació per
qüestió formals d’escassa entitat.
Els polítics que fan lleis i els tècnics que les
interpreten a vegades obliden que la funció de l’Administració és servir a
l’interès general, és a dir les legítimes necessitats dels ciutadans. Un dels trets
que distingeix uns països d’altres és la qualitat del seu Sector Públic, com
presta els serveis a les persones. A Espanya, la nota sol ser més tost baixa.
Fa poc l’Estat ha intervingut l’Ajuntament de Madrid
per incomplir la regla de despesa. Aquesta marca un màxim al pressupost de
l’Administració i és un límit introduït per la Unió Europea per evitar els
dèficits excessius i l’acumulació de deute. Tanmateix, és incoherent que
s’apliqui a l’Administració Local, perquè les seves regles financeres sempre
han estat més estrictes que les de l’Estat central i les comunitats autònomes.
A diferència d’aquelles, els ajuntaments no poden
elaborar un pressupost amb dèficit inicial, ni tampoc poden destinar els
préstecs a res que no siguin inversions. Per aquesta raó, els dèficits són
transitoris i l’endeutament fàcil de controlar gràcies a la tutela financera.
De fet, en tots els períodes de crisi, les entitats locals tornen a l’equilibri
ràpidament.
El conseller d’economia d’una comunitat autònoma
comentava al respecte que estava bé que els ajuntaments tinguessin superàvit,
perquè així ells podien incórrer en dèficit, sense que el resultat global es
veiés afectat. Em sembla que és d’escassa racionalitat econòmica i aliè a una
elemental justícia que la irresponsabilitat d’unes administracions hagi de ser
eixugada per altres.
En
aquest món on tothom està tan ben informat i els polítics s’omplen la boca de
dir que són al servei de la gent, en el dia a dia de l’aplicació de les lleis
veiem com es donen situacions incongruents i incomprensibles, que destorben la
vida dels veïns. La legislació es fa seguint un mètode acumulatiu: afegir nous
preceptes, que són nous entrebancs. Només de manera excepcional apareix qualcun
que simplifiqui les gestions administratives o rectifiqui normatives obsoletes.
Quan
s’aprova una llei, ja sigui de contractes, de transparència, de subvencions o de
qualsevol altre matèria, les autoritats sempre anuncien que beneficiarà la
gent, però a l’hora de la veritat, els tràmits són més complicats per als
ciutadans i més enrevessats per als funcionaris. Les lleis han esdevingut
juguetes que els polítics exhibeixen per acaparar els titulars dels mitjans,
amb uns resultats en ocasions contradictoris amb les seves promeses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada