Les morts de Gabriel i Diana Quer, els atemptats
islamistes, tot confirma que la violència, que un temps semblava que havia
quedat arraconada, al segle XXI ressorgeix de les seves cendres.
Després de la Segona Guerra Mundial el món va quedar
empatxat de destrucció. Els ministeris de la Guerra van ser reconvertits en
departaments de Defensa. La població, que abans abraçava amb ardor les
aventures militars dels seus governs, ara s’hi enfrontava agrament.
França va haver d’abandonar Algèria el 1962, no
perquè el seu exèrcit no pogués vèncer els guerrillers, sinó per l’oposició de
l’opinió pública. Una dècada més tard, els Estats Units renunciaven a continuar
lluitant a Vietnam davant la potent mobilització ciutadana. La Guerra Freda va
afermar el moviment pacifista. “Fes l’amor i no la guerra” fou un eslògan
proclamat arreu. John Lennon demanava que es donés una oportunitat a la pau; les
multituds corejaven la seva cançó Imagine.
La situació donà un tomb el 2001 amb l’atac a les
torres bessones de Nova York. Fou l’excusa perquè el 2003 els americans desencadenessin
la segona guerra d’Iraq, una ofensiva de tipus colonial per deposar un règim hostil.
La Primavera Àrab del 2011 fou utilitzada per alguns països europeus per
escapçar el règim d’un altre vell contrincant: Gadaffi. La seva mort ha
arrossegat al caos l’Àfrica subsahariana, que s’ha omplert de grups islamistes,
i la Mediterrània central, que rep els refugiats de tots els conflictes en
marxa.
Els terroristes d’Al-Qaida i l’ISIS intenten
exportar a Europa el terror. Els seus atacs, poc nombrosos, però amb un impacte
mediàtic brutal, han provocat una regressió en matèria de drets civils. Els
governs retallen la nostra llibertat de cent formes diferents en nom de la
seguretat, sense evitar un clima social de temor, ben perceptible a les grans
capitals: París, Londres, Brussel·les,...
La violència ha passat a ser moneda comú. El Govern
de Mèxic intentà aturar el poder dels cartels de la droga i, lluny
d’aconseguir-ho, va expandir l’ambient criminal a tot el país. Paradisos
turístics com Acapulco i Cancun, s’han tornar llocs perillosos. Davant els
atacs amb morts, els Estats Units han demanat als seus ciutadans que evitin la
zona, però al seu país pateixen constants atacs de ciutadans armats contra
escoles i tot tipus d’esdeveniments.
Amèrica Central és lloc inhòspit, assolat per grups
paramilitars i colles d’adolescents que imposen el seu terror a ciutadans i
comerciants. Brasil és el país més violent del món, amb més morts que a la guerra
de Síria. Àmplies zones d’Àfrica estan igual. El 2008 es va haver de suspendre
el ral·li París-Dakar, per l’amenaça terrorista; ara se celebra a Amèrica del
Sud. L’idíl·lic Mali, on l’artista felanitxer Miquel Barceló feia llargues
estades des del 1988, s’ha convertit en un infern, que no ha visitat des del
2011.
És un tòpic que el terrorisme és fruit de la
injustícia i la pobresa. Tanmateix, els pares dels terroristes tenien menys
mitjans i formació que els seus fills. Les desigualtats sempre han estat
presents al món i en molts països s’han reduït considerablement. La violència
no té una fàcil explicació econòmica; les seves causes són més aviat
ideològiques. Bin Laden era el fill d’un multimilionari.
Les guerres han canviat de soca-rel. Abans, els
soldats s’enfrontaven en punts estratègics per controlar el territori i quan un
bàndol veia la partida perduda es retirava o es rendia. En l’actualitat, s’han
convertit en el que els grecs deien una lluita agonística, a vida o mort, i
així els conflictes s’eternitzen. Les trinxeres de la I Guerra Mundial s’han
traslladat a les ciutats i el patiment i les morts dels civils s’incrementen de
forma exponencial.
La violència s’ha instal·lat en la nostra societat. La
que anomenem “de gènere”, homes que apallissen dones fins a la mort, és molt
visible. No és tan sols que ara surtin a la llum crims que anteriorment
quedaven ocults, sinó un fenomen en expansió. Així ho indica la multiplicació
de fets similars, com les agressions dels fills als pares, que entre el 2012 i
el 2017 s’han duplicat; a Menorca un jove de 26 anys va matar son pare. O els
assassinats de fills pels seus progenitors; aquí vam ser testimonis del de
Mònica Juanatey.
La violència dels grups radicals d’aficionats al
futbol, que deixa una reguera creixent de morts, i converteix el Mundial de
Rússia en una autèntica ruleta russa, apunta en el mateix sentit.
Paral·lelament, avancen els partits polítics extremistes, que propugnen
l’expulsió dels immigrants i fan bandera d’un nacionalisme excloent i xenòfob,
amb tints violents. El seu missatge ha provocat el Brexit al Regne Unit i
l’elecció de Trump als Estats Units.
Al nostre país augmenta la incitació a l’odi i
l’enaltiment dels terroristes. Polítics i artistes defensen la violència contra
els enemics, prenguin el nom d’espanyols o catalans, fatxes o populistes. Com a
reacció, s’endureixen les lleis i els jutges són més rigorosos en aplicar-les. Així
es crea una espiral d’acció-reacció, que crispa de cada cop més la societat.
La violència s’ha convertit en el llenguatge de la
nostra època. L’escena més recordada de la pel·lícula Pulp Fiction és aquella en què els protagonistes volen el cap d’una
persona dins d’un cotxe; el comentari irònic de l’actor provocava un atac de
riure entre els espectadors.
Montaigne
reflexionava amb horror com les promeses del Renaixement havien donat pas a les
lluites de religió, que arrossegaren Europa a un enfrontament sagnant entre
catòlics i protestants. La violència que emergí ens recorda com és de fàcil que
l’aspiració humanista de pau i fraternitat acabi sent eclipsada per les
pulsions agressives del ser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada