La lluita impossible per un pla d’ordenació de l’oferta turística (1986-1995)

Després de dues dècades de gestions del Foment del Turisme, la patronal hotelera, ASHOME, va agafar el relleu de la planificació turística, demostrant que la idea no era patrimoni d’una sola entitat. El 1986 reclamava, al costat de les associacions germanes de Mallorca i Eivissa, que s’aprovés el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT). El mes de juny expressava al president Cañellas la seva necessitat, “per vendre allò fonamental: qualitat a preu convenient”, una reflexió que Cañellas va assumir, al temps que informava sobre la remissió al Parlament de la Llei d’ordenació del territori.

Binibèquer. Foto Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A finals del 1988 el conseller Cladera, en un discurs inspirat en el Llibre Blanc del Turisme, acabat de publicar, explicava que la finalitat principal de les directrius del Pla d’Ordenació Turística era limitar l’oferta quantitativa i potenciar l’oferta qualitativa. S’havien de posar límits al turisme per no haver de recórrer a un turisme d’inferior qualitat, amb la finalitat d’assolir la plena ocupació i preservar el patrimoni natural.

Els plans d’ordenació turística es van redactar a l’empara de la Llei d’ordenació territorial del 1987. El febrer del 1989 el Parlament aprovava els criteris generals del POOT, amb la idea que el planejament municipal s’adaptés al fet turístic. Es defensava la introducció de criteris limitatius per al creixement de l’oferta turística, en funció de la situació real de les dotacions d’infraestructures i equipaments públics de cada zona. L’oferta també estaria restringida per la capacitat de les platges, a partir d’una superfície mínima per usuari. L’objectiu era potenciar les infraestructures bàsiques, el turisme alternatiu i la reconversió del sector. També es pretenia aconseguir sòl públic no urbanitzable com a reserva natural, amb la intenció de protegir espais d’interès ecològic i paisatgístic i impossibilitar la continuïtat de la urbanització del litoral.

En la reunió que les tres patronals hoteleres van celebrar el gener del 1990 la petició d’un pla d’ordenació de l’oferta va ser unànime. Existia una fonda preocupació per l’excés d’oferta existent que podria fer que “el turisme ja no fos mai més el que va ser”. Reconeixien que els hotelers havien comès l’error de construir massa i demanaven una política restrictiva de l’oferta. També eren partidaris d’introduir una normativa rigorosa respecte al turisme residencial que només permetés el d’“alt estanding”, per impedir que s’aixequessin edificis econòmics que fessin la competència als hotels.

El mes d’abril, el president de PIME, Cristòbal Triay (que el 1995 ho seria del Consell Insular), considerava convenient una ordenació turística de Menorca, que fos respectuosa amb l’ecologia i el medi ambient. El mes de febrer del 1991, el Partit Popular va organitzar una taula redona amb la participació d’ASHOME, PIME, el Foment del Turisme i el conseller Cladera. Es va concloure que el creixement de l’oferta dels anys 1985-1989 havia estat superior a la demanda. En el futur s’havia d’evitar la repetició d’aquest error, “posant el llistó ben alt a fi que el que es faci aporti alguna novetat a l’oferta menorquina”. Cladera propugnava una regulació del territori integrada “que no pot ser la suma dels plans municipals” i remarcava que “l’única forma d’ordenar el sector turístic és ordenar el territori”.

Així és natural que, quan el 1991 el PP va assolir la presidència del Consell Insular, es proposés d’elaborar el pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca, amb la participació d’ASHOME i el Foment del Turisme per  remetre’l després a la Conselleria de Turisme. Tanmateix aquesta, tot just començar el  1991, anuncià que el primer pla seria el de Mallorca i el segon el de Menorca, que es comprometia a tenir enllestit el mes de setembre, perquè entrés en vigor la temporada del 1993. El pla es basaria en un estudi sobre la situació turística i urbanística de cada illa. A partir d’una anàlisi de la seva saturació en relació a l’òptim de 7,5 m² per persona, a Menorca havia un sobrant de 9.000 places hoteleres i a Mallorca 37.000 Es pensava dividir Menorca en nou zones amb solucions diferents en cada cas. Cladera opinava que els hotels que no reunissin els requisits legals havien de tancar i el planejament urbanístic devia permetre el canvi d’ús. ASHOME urgia perquè s’apliqués com abans millor.

El mes d’abril el president del Consell Insular assegurava que el pla estaria aprovat a final d’any. Uns dies més tard, la Federació Hotelera i el Foment del Turisme de Mallorca aplaudien de forma unànime el projecte de pla d’ordenació de Mallorca, però el mes següent les associacions rebutjaven que, enlloc d’aprovar-lo, es creés una comissió de seguiment i un comitè tècnic, ja que les dilacions implicaven permetre l’especulació. Les protestes del sector no van ser efectives i el pla mallorquí no veuria la llum fins el 1995.

El mes de març del 1993 Cladera proclamava que el pla de Menorca seria més fàcil de preparar que el de Mallorca, perquè els criteris metodològics ja estaven elaborats. S’havien efectuat els estudis previs i preveia que el diagnòstic s’enllestís aviat i a finals de l’any o principis del següent el pla estigués redactat. Tanmateix, el conseller dimitia el mes de juny. ASHOME i el Foment del Turisme van exigir al substitut que agilitzés la seva aprovació, però, en les seves primeres declaracions, Flaquer feia saber que s’hauria d’esperar com a mínim un any, per mor de “la impressionant complexitat de conjugar els diversos interessos del sector amb els de l’àmbit administratiu”. El president del Consell Insular afegia que el pla no tenia la mateixa prioritat que el de Mallorca. Els hotelers, el Foment del Turisme i els grups polítics de l’oposició van expressar la seva contrarietat, tot remarcant la contradicció amb les postures anteriors de Cladera i Huguet, i manifestaven el seu temor que el canvi de conseller motivés una retallada en les aspiracions urbanístiques del pla.

El mes d’octubre el conseller Flaquer anunciava la paralització del pla d’ordenació, per la manca del treball de camp previ, que no es podia encarregar per manca de pressupost. L’associació hotelera va fer públic el seu malestar, ja que havien estat els principals promotors del projecte i duien dos anys de promeses. Uns dies més tard exposaven la seva disconformitat al president del Consell Insular. L’Assemblea General de l’entitat celebrada el mes següent va instar la Conselleria a donar l’impuls definitiu al tema.

Diario Menorca, 05/05/1995

Uns mesos més tard, Flaquer explicava davant de l’Assemblea d’ASHOME que la recollida de dades del POOT havia finalitzat i es procedia a la seva redacció. Reiterava que el pla, per ser efectiu, no havia de regular només el sòl turístic, sinó també el residencial. El mes de juny, el president d’ASHOME realitzava unes dures declaracions en les quals indicava que mancava el pla director supramunicipal que havien demanat reiteradament, per definir quin havia de ser el desenvolupament turístic de l’illa. L’absència d’aquest marc provocava la fugida del capital inversor i havia menat a l’hostilitat de determinats col·lectius i a l’existència de pactes sotamà.

Uns dies després de l’aprovació del POOT de Mallorca, el maig del 1995, va tenir lloc una taula rodona, en la qual el president d’ASHOME va reclamar l’aprovació del de Menorca. Flaquer acceptava la seva necessitat per aconseguir una planificació supramunicipal. El Col·legi d’Arquitectes es va queixar que l’esborrany del pla s’hagués redactat a Mallorca sense consultar els professionals de l’illa. Dos anys més tard es publicaria el d’Eivissa, però el Govern Balear s’oblidà del de Menorca, que només va veure la llum quan el Consell Insular l’aprovà junt amb el PTI, el 2003.