Els darrers anys,
els habitatges vacacionals han sortit a la llum gràcies a plataformes d’internet com airbnb, que
faciliten extraordinàriament la
comercialització pels seus propietaris. Malgrat tot, només són la
darrera fase de l’ampliació de la planta turística. Els conflictes que ara
vivim i els intents de regular el fenomen recorden els que es van experimentar
la dècada del 1980. Fins aquell moment, l’única oferta legal era la que
proporcionaven les diferents categories d’allotjaments hotelers: hotels,
hostals i similars. De fet, les estadístiques oficials només recollien les
estades en aquests establiments. El que és més important, els hotelers eren
l’únic grup organitzat capaç d’expressar les seves inquietuds a l’administració
i en els mitjans de comunicació.
Tanmateix, com vam
veure en la descripció del naixement de les urbanitzacions, des del començament
els allotjaments residencials es van desenvolupar en paral·lel als hotelers. L’orientació
dels nuclis de costa i les declaracions dels agents turístics fan palès que les
dues ofertes evolucionaven una al costat de l’altra. Mentre el mercat turístic
era creixent, l’existència d’un volum cada com més gran de complexos d’apartaments
i xalets no havia preocupat ningú i coexistien sense interferències, però la
percepció d’aquest fet es va transformar durant la crisi del petroli
(1974-1982).
Els períodes de recessió
acostumen a covar canvis. Igual com els habitatges vacacionals estan lligats a
la primera depressió del segle XXI (2008-2013), els anys setanta, l’element més
significatiu va ser l’eclosió dels apartaments turístics, que feien una
competència creixent als hotels i allargaren la sensació de crisi, perquè van
provocar que les xifres d’estades hoteleres augmentessin lentament.
La primera
referència als allotjaments extraholers és potser un article del Diari Menorca
del 1973 sobre Menorca turística. Després de publicar el llistat de tots els
establiments hotelers de l’illa, s’afegia que la demanda no es limitava
exclusivament a aquests, sinó que per a un turisme més estable s’havien aixecat
els més moderns i confortables xalets, en una prolífica sèrie d’urbanitzacions
que s’havien anat creant per tota l’illa, i de les quals també s’oferia una
relació.
L’estiu següent
s’informava que el 1974 eren 12.275, sense cap alteració per l’any següent.
S’afegia que les places extrahoteleres (urbanitzacions, apartaments, xalets,
cases particulars de lloguer) eren difícils de calcular, perquè no hi havia cap
cens, però fonts ben informades les situaven entre les 8.000 i les 12.000, la
major part en la cinquantena d’urbanitzacions de l’illa. Uns dies després la
premsa interrogava el president del Foment del Turisme sobre les ofertes
hotelera i extrahotelera, però aquest declinava donar xifres.
Al principi de la
temporada del 1977, una periodista va provar d’aportar dades més sòlides, per a
la qual cosa es va dirigir a la delegació insular del Ministeri. El nombre de
llits dels hotels el 1975 era de 12.491, 216 més que l’any anterior; els
mateixos que el 1976. En canvi, el saldo d’entrades i sortides per via aèria i
marítima, el mes d’agost del 1975 registrava pics de 31.043 persones, i el 1976,
34.946, la qual cosa li permetia arribar a la conclusió que “la oferta
extrahotelera es por lo menos tan importante como la hotelera”. Les
estadístiques eren impotents per recollir els milers de viatgers que s’estaven
a xalets, apartaments, cases particulars o, fins i tot, acampats.
Dos anys més tard,
s’assenyalava que les places hoteleres se situaven al voltant de les 14.000,
però s’havien incrementat considerablement les extrahoteleres (apartaments,
xalets, bungalous), que s’estimaven entre quinze i vint mil, tot i que era molt
complicat donar una xifra exacta, perquè aquell tipus de construccions estaven
proliferant per tota l’illa. En una taula rodona celebrada els primers dies del
1980 es va debatre sobre els allotjaments hotelers i residencials, els quals tenien bastants
partidaris. L’estiu, es publicava la primera crítica dels empresaris hotelers.
Joan Casals es referia al “lent però progressiu creixement dels apartaments i
tot tipus d’habitacles que, sota pretext d’abaratir el producte, el que feien
era eliminar llocs de treball” i els posava en el mateix calaix que el creixement
basat en “sa caseta i s’hortet”, símbol màxim d’insolidaritat humana. Tomeu
Gili, el president del Foment del Turisme, denunciava setmanes més tard
l’existència de centenars d’apartaments dedicats al turisme sense cap control .
El mes de juliol
del 1980, Guillem López realitzava un altre exercici per tractar de quantificar
l’oferta extrahotelera. Partint de l’existència de 6.000 habitatges no
utilitzats com a residència familiar i de puntes de visitants de 40.000
persones a l’estiu, considerava que existien uns 4.000 habitatges, és a dir
16.000 llits amb un ús residencial turístic, tot i que el potencial total era
de 24.000. El mes de març del 1981 s’organitzava la I Jornada de Municipis
Turístics de Menorca, durant la qual es van analitzar els resultants d’un
estudi realitzat el 1978 per encàrrec de la Secretaria d’Estat de Turisme i
actualitzat el 1981. Segons aquest, a Balears existien 130.000 places extrahoteleres
il·legals, de les quals 15.000 eren a Menorca. La Conselleria de Turisme del
Consell General Interinsular optava per la seva legalització, per a la qual
cosa s’havia obert un procés que s’allargaria durant tot l’any.
L’any següent, la
premsa realitzava un nou tempteig per mesurar el turisme residencial. A partir
de les dades d’entrades i sortides amb avió i vaixell del 1982, proporcionades
per la Delegació Insular de Turisme, es calculava i dibuixava la corba del
saldo poblacional, es deduïa que el 12 d’agost havia a l’illa 50.000 turistes.
Com es pot comprovar es tracta d’un precedent de les corbes de pressió humana
diària que actualment publiquen l’Observatori Socioambiental de Menorca i
l’IBESTAT. A pesar que els valors s’han de corregir a la baixa, ja que durant
la temporada turística, a més de viatgers, s’incorpora una quantitat notable de
treballadors temporals, els resultats es poden considerar com globalment
vàlids.
Al final de la
crisi del petroli, la població de l’illa era conscient de l’abast del problema
de l’oferta extrahotelera i les autoritats acceptaven que calia legalitzar-ne
una part, els apartaments, una actuació que es duria a terme els deu anys
següents i no va estar exempta de polèmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada