La planificació territorial i la reserva de la Biosfera

Els anys vuitanta s’era ben conscient de la vinculació de la planificació turística amb la regulació general del territori. Un cas ben clar eren els centres d’interès turístic, una figura urbanística amb finalitat turística creada en temps del franquisme en contra la qual estaven les autoritats locals. El 1985 la Conselleria d’Ordenació del Territori va amagar amb sancionar els promotors que haguessin incomplert els terminis per al desenvolupament de les obres dels projectes d’urbanització a cala Tirant, Platges de Fornells i Son Parc.

Les veus que clamaven per l’anul·lació d’alguns d’aquests centres es van succeir: el 1987 l’Entesa de l’Esquerra de Menorca respecte al de cala en Turqueta i l’Ajuntament des Mercadal els de Tirant i Son Parc. Uns dies més tard el Ple del Consell Insular acordava per unanimitat subscriure les dues peticions, així com una altra al Consell de Ministres perquè derogués la llei que els regulava (cosa que va fer el 1991). El mes següent la junta directiva del Foment del Turisme demanava al Govern Balear que reduís l’índex de construccions dels de cala Tirant i Son Parc.

Aquests són els anys que el Consell Insular es planteja per primera vegada la necessitat d’una planificació general de l’illa. El 1987 el conseller d’Ordenació del Territori es mostrava partidari d’elaborar un pla director territorial. A final d’any, la premsa considerava que l’ordenació del territori era un debat social inajornable, per mor de la pressió que l’activitat turística imprimia sobre el sòl. Uns dies més tard es va organitzar una taula redona, amb l’assistència dels consellers del ram del Govern Balear i el Consell Insular, en el qual es va constatar una creixent pressió urbanística que aconsellava frenar el desenvolupament programat a tots els municipis. Un representant de Lanzarote va exposar l’experiència d’aquesta illa, que els assistents van valorar positivament.

A començament de l’any següent el batle de Ferreries assenyalava que “els professionals del sector turístic estan d’acord en què si no som capaços d’aconseguir que Menorca segueixi essent el paradís de platges, sol i tranquil·litat que tantes vegades hem pregonat, d’aquí a uns anys mos sabrà greu” i demanava que el Consell Insular redactés un pla director territorial. Entre els mesos d’abril i maig, les forces polítiques amb representació al Consell Insular van intentar, de forma infructuosa, negociar un pacte urbanístic. El maig es va realitzar a Ciutadella una manifestació en pro d’un pacte per aturar les diverses urbanitzacions previstes arreu de l’illa.

Els anys següents van anar passant amb altres temptatives de reprendre la planificació insular: a finals del 1989 el Ple del Consell Insular va discutir sobre la conveniència de redactar un pla insular d’ordenació com el de Lanzarote. El maig del 1990 va tenir lloc a Ferreries un debat amb el mateix objecte, en el qual van participar els caps insulars de tots els partits.

Els anys següents el tema es va eclipsar, però es reactivaria quan el pla d’ordenació de l’oferta turística es va veure frustrat. Els anys 1996 i 1997 ASHOME i el Col·legi d’Arquitectes van reclamar una ordenació global del territori. El Consell Insular de Menorca va iniciar la tramitació del Pla Territorial Parcial, com a conseqüència lògica de la declaració de la Reserva de la Biosfera, però la manca de consens va impedir que sortís endavant. Finalment, la promulgació el 1998 de les Directrius d’ordenació territorial van permetre que el Consell Insular aprovés l’any 2003 el Pla Territorial Insular, celebrat per ASHOME, que hi veia un instrument en favor de la qualitat de l’oferta. Menorca va ser la primera illa en enllestir aquest pla, i s’imposaren límits més estrictes que a les altres. Es culminava així una aspiració de dècades.

La idea de declarar Menorca com a Reserva de la Biosfera de la UNESCO es va exposar públicament en un seminari organitzat al Llatzeret el 1989 per l’Institut Menorquí d’Estudis, la principal conclusió del qual fou que Menorca s’enfrontava a les conseqüències d’un creixement urbanístic amb finalitats turístiques desordenat. L’any següent es feia una altra jornada sobre la qüestió que prestava una gran atenció al fenomen turístic. A la clausura, s’aconsellava reduir l’oferta de sòl urbanitzable, canviar la promoció turística, accentuant la singularitat del fet turístic, potenciar nous tipus de turisme menys estacionals, diversificar l’oferta turística amb activitats de menor cost ambiental, fomentant les singularitats menorquines (arqueologia, patrimoni natural,...) i aplicar una política territorial i turística global supramunicipal.

L’expedient es va presentar el mes de maig del 1992. L’objectiu, com a totes les reserves de la biosfera, era fer compatible la protecció del medi ambient amb el desenvolupament econòmic. En la sol·licitud s’explicava que l’illa havia aplicat un model de creixement sostenible fins que durant els anys vuitanta es va imposar un desenvolupament turístic exagerat que havia trencat l’equilibri. Després d’haver estat avalat favorablement pel comitè espanyol del programa Home i Biosfera, el president del Consell Insular va donar suport a la iniciativa, declarant-se partidari d’un “ecologisme actiu”, per aconseguir un desenvolupament harmònic de Menorca. Va assenyalar que no toleraria que la declaració de Reserva de la Biosfera servís per propugnar el creixement zero, que anava en contra de la filosofia del programa, però al mateix temps es mostrava en contra del creixement sense control.

Diverses preocupacions d’aquest període: la protecció del medi ambient, l’ordenació territorial i la diversificació del producte turístic, justificaren que el sector turístic fes seu el projecte. El mes de juliol del 1993 l’exconseller de Turisme Cladera situava la declaració de Reserva de la Biosfera en el mateix ordre de coses que el pla d’ordenació turística i comentava que l’obtenció d’aquesta distinció “seria un gran punt de partida, perquè condiciona i determina unes línies concretes d’actuació”. La declaració es va produir el 8 d’octubre. L’associació hotelera ASHOME donà suport al projecte i, quan es va suspendre la redacció del pla d’ordenació turística, va advocar per la seva represa, perquè era coherent amb els objectius de la Reserva.

La vinculació entre turisme i Reserva de la Biosfera estava ben present. El 1994 el president Huguet coincidia amb les conclusions del III congrés del GOB, en el qual s’acceptava que l’activitat turística no era la causant de les agressions al medi ambient, sinó l’activitat especulativa que es genera al seu voltant. Per aquest motiu proclamava que la Reserva de la Biosfera havia d’estimular la filosofia d’un turisme productiu enfront a l’especulatiu; l’activitat turística havia de tenir un teixit fort i ser laboralment estable. Acceptava que el turisme significa una ocupació d’espai, un flux de residus i un impacte ambiental i si se superen uns límits raonables, els espais perden el seu valor ecològic i econòmic, per la qual cosa calia evitar una oferta massificada. Es congratulava del fet que les organitzacions empresarials i turístiques de Menorca haguessin acceptat que els paratges verges havien de ser protegits si es volia que no es deteriorés la imatge de l’illa en els mercats exteriors.

L’any següent, el Consell Insular va presentar l’illa com a aspirant al Gran Premi Europeu de Turisme i Medi Ambient. La declaració de Reserva de la Biosfera era l’argument principal. ASHOME estava a favor a la iniciativa, remarcant que els hotelers havien estalonat des del primer moment la candidatura a la Reserva. Tanmateix, Menorca no fou seleccionada pel Ministeri entre els cinc destins espanyols candidats, que sí incloïen les ciutats mallorquines d’Alcúdia i Calvià, la qual cosa evidenciava que la Reserva per si mateixa no tenia valor turístic, i calia donar-li un contingut. El pla de desenvolupament sostenible de la Reserva tractava el turisme de forma destacada en incloure com un dels seus capítols “turisme i desenvolupament sostenible: un desafiament per a Menorca”, amb un conjunt d’objectius i propostes d’actuacions; també plantejava la redacció d’un Pla de Qualitat de Destí, però al llarg dels anys aquesta línia de treball no ha quallat.