En aquell moment es veu clar que el turisme viurà un creixement sostingut, per la qual cosa els menorquins es plantegen quin turisme volen. Del debat va emergir un ampli consens en rebutjar una expansió massiva com l’experimentada per les altres illes. També es defensava que no convenia que el turisme desequilibrés l’estructura productiva existent entre els sectors primari, secundari i terciari.
Vila Fradera, director d’Editur afirmava el 1967 que el retard turístic de Menorca era una oportunitat per defugir els errors i fer les coses bé. Calia d’abandonar la mentalitat del “boom”, el que exigia esforços i bandejar la improvisació, l’especulació i els beneficis fàcils en favor de planificació pública i privada per construir les infraestructures necessàries.
Els anys següents altres persones es van manifestar en el mateix sentit. Joan Casals apuntava que seria imperdonable caure en els errors de Mallorca i Eivissa: s’havien de realitzar urbanitzacions petites, amb un o dos hotels, per sortejar la massificació, opinió compartida pel delegat insular del Ministeri d’Informació i Turisme. Periodistes alemanys i anglesos demanaven que s’evitessin les aberracions de la massificació i no es destruïssin els elements característics de l’illa. El 1974 Antoni Barber, el president del Foment del Turisme, repudiava la saturació que patien Mallorca i Eivissa i instava els urbanitzadors a ser conscients que “els turistes cercaven la natura i no el ciment”.
Casals volia conservar l’encant de la naturalesa, mentre Vila Fradera reclamava que es treballés sense presses i preservant el paisatge: els hotels no es podien ubicar en llocs d’una bellesa singular. S’hi sumava el Foment del Turisme, que considerava que s’havia de mantenir la bellesa del paisatge per damunt de tot i, particularment, dels interessos econòmics. El 1975, el periodista Bator i el constructor Tolós sostenien la necessitat de conservar el paisatge.
L’administració també estava d’acord amb aquest enfocament. El 1969 el director general de Promoció Turística, Esteve Bassols, defensava que calia diversificar el turisme que venia a Espanya i atraure turisme de qualitat. La promoció es dirigiria a aquest objectiu. A més, demanava que es reconsiderés l’urbanisme en funció del paisatge. L’any següent, el ministre Sánchez Bella remava en idèntica direcció quan exigia que se salvaguardés la riquesa paisatgística i no es cometés cap barbaritat a les cales menorquines; s’havia de tenir en compte l’arquitectura autòctona i no es podien aixecar gratacels. També era important tenir cura de la història, tradicions i cultura propis de cada illa, mantenint la seva diferència de les altres. El 1973 el director general d’Empreses Turístiques indicava que les noves construccions havien de respectar el paisatge i els hotels no s’haurien d’edificar en zones no urbanitzades, per a la qual cosa propugnava la redacció de plans generals d’ordenació urbana i que els ajuntaments no donessin llicències sense un pla previ.
Però la reflexió sobre el turisme, tenia altres vessants, com l’orientació envers el turisme residencial o l’hoteler. El 1966 Joan Casals es pronunciava a favor del segon, per mor de l’excessiva temporalitat que implicaven els xalets. L’expert en turisme Joan Fuster assenyalava que, si bé la qualitat de les urbanitzacions de l’illa superava la mitjana, s’havien fet massa i pronosticava que l’oferta sobrepassaria la demanda. Per ell, els hotels eren més rendibles a llarg termini i recomanava la construcció d’un establiment de luxe i un altre de segona categoria. Lafuente, promotor immobiliari, explicava que la gran quantitat de solars i xalets que s’havien posat a la venda havia ocasionat un excés d’oferta i hauria estat més positiu destinar recursos a la construcció d’hotels.
Els professionals estaven d’acord que Menorca rebia un turisme de tipus mitjà-alt, no massiu, però tampoc de luxe. El 1971, els directors de cinc hotels de l’illa opinaven que, en general, el turisme era de classe mitjana, però per a dos era superior, perquè a Menorca els hotels de tres i quatre estrelles eren proporcionalment més freqüents que a Espanya i el preu del paquet turístic d’hotel i avió era més alt que a la majoria de zones del país i estava en un nivell mitjà en relació a les principals destinacions de la Mediterrània. Dos hotelers van fer notar que el turisme d’elevada capacitat adquisitiva precisava equipaments d’alt nivell com clubs nàutics, camps de golf, teatres internacionals d’òpera, sales de pintura i cinema, i locals socials per a festes de luxe, que eren inexistents.
El 1974 el president del Foment del Turisme indicava que Menorca tenia un turisme seleccionat, ja que havia més hotels de dues i tres estrelles que a la resta de les illes, situació que s’havia de mantenir a tota costa. Mesos més tard, advertia que la concentració del turisme en els anglesos i alemanys, superior a la resta d’illes de les Balears, era un gran risc i plantejava per primera vegada la necessitat de diversificar mercats. En la mateixa línia, Bator comentava que el turisme residencial era anglès de classe mitjana i l’estacional; el turisme de luxe podria venir en el futur, però mentre el port de Maó no disposés de xarxa de sanejament, no hi havia res a fer.
Però no tothom ho veia igual. Un editorial del diari Menorca optava pel turisme de masses (que qualificava de social), per mor de les dificultats que travessava Mallorca amb el de major poder adquisitiu. Miquel Coll, president del Foment del Turisme, reflexionava que, amb el creixement de la classe mitjana a Europa, seria difícil pensar en un turisme econòmicament potent amb caràcter exclusiu i que el més lògic era que, com en tots els llocs relativament extensos, hi hagués de tot, cercant un equilibri, amb zones aptes per turismes de més disponibilitats i altres pels de menors recursos.
El moderador d’un debat sobre turisme que tingué lloc a Ciutadella el 1971 qüestionava el concepte de turisme selectiu, “que suscitava tanta unanimitat”, i advocava pel turisme de massa, perquè no només s’havia de valorar les persones pel diners que aportaven. Per ell “quan més turisme i més selecte, millor” i justificava els hotels de la Clarksons de cala Galdana i Son Bou per la inversió realitzada i el nombre de turistes que atreien. Joan Victory expressava una idea semblant quan argumentava que la dimensió turística de l’illa era massa reduïda i calia arribar a les 25.000 places.
Açò no obstant, l’opinió majoritària era contrària. El 1967, l’administrador del poblat de pescadors de Binibèquer Vell es decantava per un turisme selectiu, pel seu major potencial econòmic i la seva capacitat d’allargar la temporada turística. El delegat insular de Turisme declarava que calia situar el nivell de qualitat de l’oferta hotelera el més amunt possible i que, pel futur, s’haurien de promocionar mercats avantatjosos com el nord-americà o el suís. Menorca tenia l’oportunitat de convertir-se en un enclavament turístic de molta qualitat. Sígfrid Federmann també es mostrava partidari d’uns visitants selectes, un turisme de categoria. El problema vindria si es venien parcel•les reduïdes i barates en les urbanitzacions, es construïen al llarg de la costa “torrons”, apartaments de baix preu, i venia a l’illa “gent no desitjable”.
El promotor Fernández Cantos ho expressava de manera contundent: “o turismo selecto, o que no vengan”, i reclamava que els ajuts de l’Estat es circumscrivissin als establiments de categoria, ja que “Menorca és una illa senyora i precisa un turisme senyor”. Gabino Sintes declarava que si es feien bé les coses el turisme seguiria creixent. Calia seleccionar els turistes, per obtenir no només beneficis econòmics, sinó socials i culturals, ja que el turisme de masses creava moltes molèsties i donava poc profit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada