Menorca i el declivi del turisme de les Illes Balears

El turisme és glamur. Les portades dels diaris s’omplen de famosos que es fan fotos nedant en els nostres platges amb el teló de fons d’unes aigües cristal·lines de color maragda. Milions de persones ens visiten. Surten de les seves ciutats atrafegades i aquí troben tranquil·litat i un paisatge encantador, ideal per recuperar-se de l’estrès de tot l’any.

La bona premsa de què gaudeix el turisme a poc a poc ha anat calant en la nostra societat i, així, sense adonar-nos, acabam pensant que aquest és el millor lloc del món per viure. Tanmateix, cap població de les Balears figura en els rànquings internacionals, on any rere any apareixen ciutats suïsses (Zurich, Ginebra), australianes (Sydney, Adelaida), canadenques (Vancouver, Toronto), austríaques (Viena), alemanyes (Munich, Hamburg) o nòrdiques (Copenhague). Aquests indrets comparteixen un medi ambient cuidat, una activitat cultural intensa i un nivell de vida elevat. Segurament el que més hi manca a Ciutadella, Maó, Eivissa o Palma de Mallorca és aquest darrer ingredient.

A l’escola s’ensenya que les Illes Balears són una de les regions més riques d’Espanya. Açò era ver abans, però, desgraciadament, avui en dia ja no és així. Les nostres illes mai han estat una comunitat pobra: el 1960, la seva renda per càpita ja estava una mica per damunt de la mitjana nacional; el boom turístic va possibilitar que a l’altura del 1973 se situés en el grup capdavanter (amb Madrid, País Basc i Catalunya) i superés la mitjana un 30%, una situació que no es va alterar durant molt de temps.

Tanmateix, a partir de l’any 2000, les Balears, malgrat ser un dels territoris amb un creixement del PIB major, han vist com, si descomptam la inflació, la seva renda per habitant retrocedia. No ha important gaire si l’economia experimentava una crisi o una expansió: el 2001 era de 28.327 euros, el 2007 de 26.356 i el 2017 24.486 euros. Espanya, mentrestant ha pujat dels 22.142 euros als 24.497, en el mateix període i comptat a preus del 2010. D’aquesta manera, des de l’any 2009 l’arxipèlag ha passat a formar part de l’equip dels mediocres, just per damunt de la mitjana i enfora de les comunitats més riques.

La qüestió de fons és que la nostra economia ha crescut molt, però la població ha augmentat a un ritme superior. Açò es deu a què el nostre patró de creixement es fonamenta en un turisme de masses, que basa la seva competitivitat en uns serveis a preu ajustat. És l’economia dels bars i les botigues, cada any més nombrosos, però la majoria dels quals és idèntic als que ja existeixen. Per aquest motiu, la productivitat no augmenta i els sous i els beneficis (és a dir la renda) estan estancats.

L’arxipèlag rebia el 1973 quatre milions de turistes; l’any 2000, onze milions i mig i el 2017 16,3 milions. La progressió de Menorca ha estat encara major: hem passat de 225.000 (1973) a 1.075.000 (2000) i 1.465.000 (2017). Aquest increment incessant dels visitants només ha servit per engreixar les estadístiques, però no perquè visquem millor.

El turisme va ser una benedicció per a les illes fins a la crisi dels anys setanta, però després ha suposat un entrebanc. L’explicació d’aquesta paradoxa és econòmica. Al principi, els sous de l’hostaleria eren superiors als de la majoria de les activitats. A Menorca, els senyors de lloc i els industrials es queixaven que no podien competir amb els salaris dels hotels. Fins i tot la construcció i el transport (arrossegades per la demanda exterior del turisme) robaven operaris a l’agricultura.

Els anys seixanta el turisme era una activitat innovadora que tenia una productivitat superior a la de la majoria d’altres sectors, per açò quan un treballador passava del camp o de la fabrica a un hotel, guanyaven més ell i l’empresari que l’ocupava, amb la qual cosa l’economia prosperava.

Aquesta situació es va prolongar fins la dècada del 1970, quan l’agricultura i la indústria van acabar la seva reconversió i els treballadors que restaven ja eren tan productius com els turístics. Durant vint anys la productivitat i els sous del turisme evolucionaven de forma semblant als de la resta d’activitats. El nombre de turistes seguia creixent i les necessitats de mà d’obra s’havien de cobrir amb població forana. No prosperàvem gaire, però seguíem el ritme i continuàvem en el grup dels territoris més pròspers.

Amb l’arribada del nou segle, la manca de renovació ha fet que la productivitat dels serveis turístics s’hagi endarrerint respecte del conjunt de l’economia, fet que ni tan sols és possible compensar amb noves onades de turistes i immigrants. La pregunta és: val la pena patir una saturació cada vegada més gran quan s’erosiona el nostre nivell de vida?

La pèrdua de benestar demostra que el nostre model econòmic s’ha quedat obsolet. A partir del 1973 era com el titànic, massa voluminós per rectificar la direcció, fins que el 2000 va xocar de front contra l’iceberg.

De llavors ençà, tothom s’intenta salvar com pot: els joves s’escapen del gegant que s’enfonsa; els ciutadans veuen com cada dia tenen més dificultats per arribar a final de mes; l’habitatge esdevé un problema social. En canvi, la classe política i els mitjans de comunicació contracten violinistes i ordenen al capità que mantingui el rumb.