Karl Marx en la premsa anarquista (1900-1936)

L’anarquisme va tenir un pes molt important en el moviment obrer menorquí. Marx va tenir una presència notable en la seva premsa, amb 44 mencions, similar als autors llibertaris (49 de Bakunin, 32 de Proudhon i 120 de Kropotkin).

Bakunin i Marx

Els anarquistes exposen amb amplitud el pensament de l’alemany. Abunden les consignes; la més citada al llarg del temps és “L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors”, que normalment s’empra per defensar l’estratègia de lluita econòmica com a contraposició de la lluita política, tot rebutjant la participació en les eleccions i els acords amb altres forces, ja siguin socialistes o republicanes. També s’utilitzà per atacar la classe mitjana. Amb motiu del trasllat d’unes fàbriques de Londres al nord d’Anglaterra es remarca que “la classe mitjana no farà res pels obrers i no ajudarà a solucionar el problema de la crisi obrera”.

El lema marxista “La religió és l’opi del poble” és molt repetit, però la temàtica més tractada és la lluita de classes. El 1900 el diari El Porvenir del Obrero assenyala que l’eslògan del Manifest comunista “Treballadors de tots els països, uniu-vos” és el principal precepte del nou evangeli formulat per Carles Marx. A vegades es tracta de pensaments més elaborats. En un article, després de comentar la teoria de la plusvàlua de Marx, es conclou que l’acció dels sindicats ha d’anar més enllà de l’increment dels salaris per eliminar el sobrevalor. En un altre es reprodueix la cita de Marx “cada capitalista viu de la mort de sers humans; a mesura que augmenta la misèria, l’opressió i l’explotació, augmenta, en una marea ascendent, l’aixecament de la massa popular”.

El 1936 la frase recollida és “El capital ve al món suant sang i llot per tots els seus porus”. En el mateix sentit, s’afirma que el Manifest Comunista gira al voltant de la definició moderna de proletariat, és a dir que la història de la societat es resumeix en la lluita de classes, idea que també es troba a El Capital: “la força de treball adquireix forma de mercaderia i el seu valor és el temps invertit en la seva producció”.

El 1906, un altre anarquista exposa la llei de bronze dels salaris de Marx, segons la qual per causa de l’excés de braços respecte a les col·locacions existents, els salaris baixen fins al nivell estrictament necessari per a la supervivència, motiu pel qual en els països pobres la vida és barata, però el treballador viu molt malament, perquè aquest petit preu és superior als seus recursos. Mesos més tard una altra persona invoca la frase de Marx “la força és la comare de les societats” per defensar la revolució, ja que l’anivellament igualitari, el desarrelament dels privilegis i la despossessió de la propietat social, usurpada pels propietaris, només es podia obtenir per la força.

El 1915 s’al·ludeix al principi del materialisme dialèctic en la cèlebre cita de Marx “El mode de producció de la vida material determina el progrés social, polític i intel·lectual. No és la consciència de l’home el que determina la seva manera de ser, sinó la seva manera de ser social el que determina la seva consciència”.

En nombroses ocasions es parla de les relacions entre el socialisme i l’anarquisme, que no sempre són d’oposició. Així el 1900 Joan Mir censura a El Porvenir del Obrero un llibre d’Ernest Bark, en el qual l’autor critica amb duresa Marx, ja que aquest tipus de divisions perjudiquen la causa revolucionària. En el mateix sentit, el 1906 s’afirma que els anarquistes són socialistes. El socialisme va fer la seva aparició pràctica a Europa per mitjà de l’Associació Internacional de Treballadors, en la qual van coincidir Marx i Bakunin. Entre els seguidors dels dos hi ha diferències sobre el mode d’organitzar la societat futura, però es refereixen a qüestions secundàries, ja que estan d’acord en la qüestió econòmica, que és la més important. El socialisme aspira a canviar no la forma de govern, sinó l’organització de la societat des del punt de vista econòmic i el seu fonament essencial és la socialització dels mitjans de treball.

 

Joan Mir i Mir

Tanmateix, aquest mateix any ja es comencen a destacar les divergències entre les dues tendències, en oposar el socialisme autoritari patrocinat per Marx a l’anarquisme de Bakunin, tot afirmant que el primer havia evolucionat cap enrere, accentuant el seu autoritarisme, mentre el segon caminava cap endavant, descobrint nous horitzons, l’afirmació del jo individual i la llibertat col·lectiva. Engels i Marx havien substituït la idea mare de la Internacional, que teniu com objectiu que els sindicats reemplacessin els patrons i prenguessin en les seves mans la producció i la gestió de la indústria, per la idea de convertir les unions obreres en màquines per a la conquesta d’escons socialdemòcrates en el parlament.

Durant la I Guerra Mundial els anarquistes menorquins van acusar Marx de ser proalemany i se’l contraposava a la vocació internacionalista de Bakunin, qui “coneixia l’esperit imperialista alemany i el va combatre”. Igualment es remarcava que la majoria dels diputats socialistes alemanys havien votat anar la guerra, el que es relacionava amb el fet que Marx hagués defensat que el socialisme alemany se sobreposaria al socialisme francès, és a dir al llatí.

L’oposició entre els dos grups es va aguditzar els anys trenta, quan des de les pàgines de Fructidor es denuncia que un grup d’ambiciosos desertà del programa d’acció revolucionari de la Primera Internacional per constituir un partit tan legalista i reaccionari com els altres. Els anarquistes refermaven que la democràcia parlamentària havia mort, ja que la destrucció del poder polític era el primer deure del proletariat.

El punt central era el paper de l’Estat. Un editorial del 1936 es titulava “L’estat és un gran destorb social”. Criticava la tendència continuadora de les tesis de Marx que pretenia que conquistant l’estat s’arribaria a l’era del socialisme, tot confiant-li la missió revolucionària i directora del nou règim. Al contrari, l’estat no podia ser conquerit, sinó que conqueria a qui se li acostava, perquè era per essència coerció i anul·lava la plena llibertat individual.

El 1934 un anarquista apuntava que Marx, malgrat ser un revolucionari, estava antiquat, ja que els separaven d’ell un segle. Les seves doctrines podien ser molt útils el 1850, però en el seu moment ja no era la plusvàlua el que pertorbava el somni dels economistes socialistes del món, sinó la igualtat econòmica per a tots els éssers humans basada en l’eliminació dels diners. A més, s’indicava que les teories de Marx eren practicades per molts estats burgesos, fins i tot feixistes com Mussolini, la qual cosa les feia sospitoses. Els anarquistes no posseïen economia per la senzilla raó que “l’economia es basa en la propietat privada, que és un robatori”. Durant la Guerra Civil, es feia notar que havien passat setanta anys des que Marx escrivís la seva famosa obra El Capital i l’economia, la tècnica i la indústria s’havien desenvolupat i havien deixat les seves idees  antiquades, a la qual cosa també contribuïa el fet que Marx fos un autor teòric. Per aquest motiu, pensaven que la revolució social no necessitava passar per un període estatal.

No es tractava de disquisicions teòriques, sinó que s’han de situar en les lluites sorgides en el si de la Revolució Russa i en l’estratègia electoral d’aquests anys. El 1935 un article es mostrava contrari al Front Popular promogut pels comunistes per lluitar contra el feixisme, ja que a Rússia, després de la revolució, els anarquistes i sindicalistes revolucionaris “es van veure envoltats en la mentida bandolera i traïdora dels rojos”. El 1936 a Fructidor s’apuntava que Marx havia pres l’efecte per la causa, ja que la desigualtat econòmica seria un mite sinó tingués el suport de la força. Per aquest motiu, amb la dictadura del proletariat l’autoritat deixava sentir els seus efectes contra la col·lectivitat i “a Rússia l’aristocràcia privilegiada d’ahir és substituïda per la burocràcia privilegiada d’avui”.

Amb motiu de les eleccions de febrer del 1936 un anarquista es mostrava en contra de l’aliança electoral amb els fidels continuadors de Marx, “molt intel·lectuals, però amb esperit de tirà.” i el mes de maig era contrari a un acord entre la CNT i l’UGT, “igual que Marx i Bakunin no van poder conviure junts”.