Els republicans debaten les idees de Karl Marx (1900-1936)

Fins la Guerra Civil el partit republicà fou la principal força política de Maó. En la seva premsa trobam la major quantitat de referències sobre Karl Marx, que, en general, tenen un cert aire polèmic, si bé amb molta menys acritud que en els diaris conservadors. En bona part són reproduccions d’articles de la premsa nacional, que se solien publicar en la primera plana.

Les teories de l’alemany eren reputades com errònies. Un dels primers punts de controvèrsia fou la concepció materialista o economicista de la història, que el diari El Liberal el 1900 jutjava com una interpretació simplicíssima. L’any següent es cridava a raó als obrers de Maó, tot apuntant que  Marx, tan gran per altres conceptes, es va equivocar amb açò, ja que no és “el vientre lo primero”, sinó el cervell. El 1933 a La Voz de Menorca es reprotxava que Marx pensés que els valors morals eren un resultant de les condicions econòmiques, perquè les transformacions econòmiques s’havien de produir per un imperatiu de justícia.

Una altra qüestió a la qual es va prestar atenció fou la relació entre els marxistes i els anarquistes. Al principi es critiquen els mitjans violents d’aquests darrers, però més tard es dona suport al sindicalisme, que s’estimava més moderat que el socialisme, ja que “l’organització somiada pels deixebles de Karl Marx convertiria la terra en un quarter i cada home en un nombre”.

El grup més nombrós de col·laboracions es refereix a la teoria del valor treball i la lluita de classes. El 1905, Alfred Calderon criticava que, segons Marx, la producció es devia únicament al treball, sense tenir en compte el capital, la qual cosa menava els obrers a considerar-se desposseïts de tota riquesa. Altres autors propugnaven la cooperació d’obrers i patrons i eren partidaris de la participació dels treballadors en el capital de les empreses, com als Estats Units, on els operaris guanyaven bons sous i així no es produïa la misèria del proletariat de la qual parlava Marx, sinó el millorament la classe obrera.

Shusui Kotoku, ajusticiat el 1911

L’oposició dels republicans no els impedia sentir simpaties pels socialistes. Era habitual que denunciessin la seva persecució per motius ideològics. El 1911 es feien ressò de les protestes contra de la condemna a mort al Japó de Kotoku i vint-i-quatre activistes més per difondre les obres de Marx, Bakunin, Kropotkin i Tolstoi. El 1933 censuraven que a Malta alguns ciutadans havien estat condemnats a presó per tenir llibres de Marx, Tolstoi i Shaw. El 1933 Zozaya apuntava que Marx, Kropotkin i Tolstoi, en actuar de forma desinteressada en favor del proletariat, tot exposant-se a ser perseguits, eren més nobles que els capitalistes que demanaven càstigs terribles per als qui reclamaven reformes justes.

El 1920 La Voz de Menorca celebrà la primera commemoració de l’1 de maig a Espanya amb un nombre especial, que contenia biografies de Kropotkin, Bakunin, Marx i Lenin. De Marx s’esmenta La misèria de la filosofia i la redacció  amb Engels del Manifest Comunista. Es fa notar que fundà amb Bakunin la Internacional dels Treballadors. Després de l’edició de la seva obra magna, El Capital, el darrer acte a què acudí fou el Congrés de La Haia, el 1873 i passà els darrers deu anys de la seva vida apartat de l’acció política. El 1931 el diari publicà una biografia de Stalin en un to bastant neutre: als 19 anys fou expulsat de la carrera sacerdotal. Des de llavors destinà totes les seves forces al bolxevisme i patí empresonaments i fugues. Era un fervent estudiós de Marx i podia citar llargs passatges d’El Capital.

 

Afegeix la llegenda

La premsa republicana recollia informacions sobre els familiars de Marx: el suïcidi de Paul Lafargue i la seva esposa, Laura Marx, i l’estada a Madrid de Longues, net de Marx, el 1929. També era freqüent que publiquessin notícies sobre les activitats dels socialistes, en especial els actes commemoratius de l’aniversari de la mort de Marx i de la Comuna de París. El 1931 es parlava en favor de la coalició dels republicans amb un partit de la classe obrera, afegint que també Lenin, “el formidable realitzador de les idees de Marx i Engels”, va haver de donar marxa enrere.

No era rar trobar referències a les obres de Marx o del marxisme. El 1922 es va anunciar durant tres mesos la venda d’El Capital, de Karl Marx, en rústica, per 5 ptes. Sis anys més tard es remarcava el fet que el primer traductor al castellà d’El Capital havia estat el periodista Correa i Zafrilla, el 1886, al diari La República. El 1931 se saludava l’aparició del llibre El marxismo. Origen, desarrollo y transformación, de Marín Civera, perquè mancava a la bibliografia espanyola un llibre serè i clar que orientés sobre les controvertides doctrines de Marx. Els anys 1932, 1933 i 1936 s’anunciava la venda de diverses obres de González Blanco, incloent-hi El socialismo expuesto por Marx.

Amb el temps, es van fer freqüents els textos que parlaven en favor del reformisme i en contra de la revolució. Ja el 1905 s’exposaven les resolucions del partit socialdemòcrata rus el qual, després d’afermar els principis de la democràcia socialista, tal i com els havia formulat Marx, plantejava un programa polític que defensava l’abolició de l’autocràcia i l’establiment d’una república democràtica que emparés els drets i llibertats individuals.

El 1919 La Voz de Menorca reivindicava les idees de Kautsky, qui entenia que, per Marx, el socialisme només podria triomfar quan aconseguís l’assentiment de la majoria del poble i criticava que els bolxevics només tenien el suport d’una minoria. El 1922, davant l’ingrés d’una part del partit socialista en la III Internacional es comentava que “els socialistes espanyols giren la mirada als temps distants de l’envellit Manifest del 1849, quan Marx i Engels necessitaven anomenar-se comunistes per diferenciar-se d’uns socialistes burgesos, sentimentals i utopistes”.

 

Melquíades Álvarez, polític republicà

En paral·lel amb la qüestió anterior, es van debatre els vincles entre els republicans i el socialisme. El 1912 es reproduïa un discurs de Melquíades Àlvarez, per a qui la República havia de tenir un contingut social, però no podia ser col·lectivista; entre els partidaris de Marx i els republicans existien diferències profundes, ja que aquests estaven en contra de la lluita de classes, la socialització dels mitjans de producció i la dictadura del proletariat. El 1919 s’afirmava que els republicans conscients havien d’acceptar les reivindicacions de mínims del partit socialista. El 1929, Rovira i Virgili assenyalava que havia lloc per a una esquerra republicana que no fos específicament socialista, segons les idees de Pi i Margall i Proudhon: l’absorció del capital pel treball i la creació d’un capitalisme obrer.

Des del començament, la Revolució Russa fou decretada com un fracàs de les teories marxistes. El 1917 s’anotava que Lenin en els seus mitjans de propaganda i acció s’acostava més a les tradicions “d’aquell immens agitador que fou Bakunin” que a Marx. El 1928 es destacava que Rússia no era sinó l’aplicació del fòrceps que Marx considerava necessari en l’infantament de les societats a les entranyes duríssimes i anquilosades d’aquell país.

 

Propaganda soviètica sobre la Revolució russa (1933)

Els anys trenta aquestes crítiques s’exacerben. Es remarcava que la Revolució Russa era el fruit de causes que no existien a l’Europa occidental, perquè no es donaven els fonaments socials i econòmics que Marx creia imprescindibles (la fase de la gran indústria capitalista). Els anys 1933 i 1934 se sentenciava que el marxisme havia fracassat a tots els països, fins i tot a Rússia. La seva aplicació pràctica era la fam i la desolació i la seva obra social s’havia reduït a l’extinció de l’aristocràcia i la classe mitjana, sense una millora ostensible per al proletariat.

Amb la consolidació del règim soviètic, una de les crítiques més repetides fou el caràcter religiós que prenia el socialisme: certs cercles extremistes rebaixaven Marx, Engels i Kautsky a sacerdots d’una vella església sobre les ruïnes de la qual es construïa una de d’estil purament rus. Després d’haver-se alliberat del dogmatisme catòlic, no es podia acceptar la infal·libilitat del déu Marx i el seu profeta Sant Lenin.

Aquests anys se subratlla el fiasco del socialisme. Els principis teòrics del comunisme constituïen la més excelsa concepció d’una societat, però posats a la pràctica eren una utopia. La modernitat d’El Capital era aparent i, en realitat, remetia a idees i procediments d’Esparta i Roma. Marx era un perfecte il·lús i la  socialització dels mitjans de producció convertirien Espanya en un poble de captaires i miserables.