dissabte, 21 de desembre de 2019

El judici de Sören Qvist, de Janet Lewis: la felicitat del lector


La recuperació de les dones escriptores per al cànon literari ens va oferint algunes perles que el temps havia sepultat davall d’un mant de terra. És el cas de Janet Lewis, coneguda poetessa nord-americana, l’obra novel·lística de la qual s’està editant els darrers anys. El seu primer llibre, La dona d’en Martin Guerre, que en el seu moment li va proporcionà un sòlid renom, fou traduït al català el 2015, no així el segon El judici de Sören Qvist, que acaba de ser publicat en castellà per Reino de Redonda en una esplèndida edició que ens permet de descobrir un relat enlluernador. El dos formen part de la trilogia dedicada a casos judicials històrics que l’autora relata amb una ploma vigorosa i moderna.


Vagi per endavant que El judici de Sören Qvist té tots els ingredients d’un clàssic, ja que el llegiran amb interès tant l’erudit com el lector que cerca entreteniment, l’amant de la tècnica i aquell a qui li agrada devorar els llibres, els preocupats en com es teixeix la trama i els que s’apassionen amb els personatges. El començament ja és tota una declaració d’intencions. En el primer capítol hi trobam una evocació de l’inici de l’Illa del tresor: un viatger desconegut arriba a una taverna i el diàleg que s’enceta entre aquest misteriós personatge mutilat (coix en el text de Stevenson, manc en el de Lewis) i els propietaris del local constitueix el punt l’arrancada de les aventures; com a lectors la nostra primera preocupació és esbrinar qui és aquest home i quin paper té a la trama.

És només un recurs literari, ja que l’autora no seguirà les petjades de l’escocès, sinó que dona forma al seu relat d’una manera més moderna: els primers quatre capítols ens ofereixen la conclusió de l’acció i tota la resta és la indagació de com es pot haver arribat fins aquell extrem. En definitiva, es tracta del mateix esquema que Garcia Màrquez utilitzaria el 1981 per bastir la seva Crònica d’una mort anunciada, amb el qual també comparteix el fet de ser una novel·la d’aire policial. L’americana publicà el seu llibre el 1947, més de tres dècades abans que el seu il·lustre seguidor, que en tot cas no és fàcil que tingués notícia d’aquest precedent, ja que l’obra no s’havia traduït al castellà.


Lewis atreu l’atenció del lector a través de la tècnica del desvetllament. Els personatges, els fets i les situacions són presentades al lector directament, sense cap aclariment ni descripció introductòria, ni tan sols el seu nom, que anam descobrint en les pàgines següents a mesura que progressa la història. D’aquesta manera s’obliga al lector a entrar en el joc del descobriment, un joc que l’autora practica amb mestratge, perquè la seva prosa neta i el seu profund sentit narratiu fa que el lector no es perdi, de manera que a l’hora que va estirant el fil de la trama es va familiaritzant sense cap dificultat amb els fets i els personatges que  han aparegut unes línies més enrere.

No és l’única audàcia de l’escriptora. També hi trobam algun capítol que comença al mig de l’episodi, el qual és continuat per un flash-back en què se’ns explica què està passant. És una altra forma de conferir interès a la història, que és vivificada per la intriga que li aporta aquesta forma d’escriure. En definitiva, els que gusten destriant l’arquitectura del text queden satisfets de la bellesa de la manera que té Lewis de construir la història i els lectors corrents van passant les pàgines de forma gairebé hipnòtica

Una característica de la prosa de Lewis és que tots els seus elements són perfectament clars i lògics. Aquesta transparència és un altre factor que atorga el caràcter clàssic al llibre. Els clàssics mostren de manera fàcil i senzilla el que per altres és complex i per aquest motiu ens ajuden a entendre el món, de manera que són exemplars.


En aquest sentit, el lector sap quin és l’assumpte del llibre abans d’obrir-lo, perquè figura en el títol. El pastor protestant Sören Qvist és jutjat, condemnat i mort i l’autora es proposa de desentranyar aquest singular succés. El judici és el centre de la narració i el tema que es tracta és, per tant, el funcionament de la justícia i, si  es vol, la relació entre la justícia humana i la justícia divina o la justícia absoluta. No descobrim res si apuntam que en les primeres pàgines es fa evident que el famós judici va condemnar un innocent i va causar una gran quantitat de dolor a la seva família i a la parròquia a la qual l’home servia.

Aquest fet, cru i descarnat, ens posa davant de les limitacions de la justícia. La qüestió em sembla extraordinàriament pertinent en els nostres temps, en què l’opinió pública està assetjada des dels mitjans de comunicació per persones i col·lectius que clamen perquè se’ls faci justícia, que sempre identifiquen amb les penes més severes del codi penal i, si no basta, amb un enduriment d’aquestes.


En aquesta deriva a Espanya s’han tipificat un bon nombre de nous delictes i fa dècades que es va endurint el tractament de qualsevol crim que surti a la llum pública, des dels accidents de cotxe a les agressions sexuals, passant pel terrorisme o els delictes d’odi. Tanmateix, si la justícia és fal·lible, si els poderosos la poden evadir i desviar els seus cops cap a persones innocents, és prudent aquesta severitat? A quants innocents no estem condemnant de manera injusta? Aquesta és la qüestió que Lewis planteja, amb una dosi d’humanitat considerable, si tenim en  compte que el llibre es va editar just després de la Segona Guerra Mundial, en la  qual es van cometre els més grans crims.

Per fer-ho, l’autora ens anirà presentant les persones que envolten el protagonista, el contradictori pastor Sören: els seus familiars, amics i enemics. De fet, la construcció dels personatges (Anna, la filla del Pastor, l’ama Vibeke, l’estrany Niels Bruus, el magistrat Thorwaldsen i molts altres amb un paper més secundari) és un dels grans encerts del llibre; a través de la narració ens sembla com si els haguéssim conegut de primera mà. Així mateix, l’ambient està descrit de forma perfecta, tant pel que fa a la societat, la comunitat rural danesa, com el físic, el paisatge de Jutlàndia, dominat pels prats de bruc i la llum somorta del nord.

El llibre té altres ingredients, que són al·licients per al lector. Els amants de la novel·la històrica apreciaran la minuciositat amb què es reconstrueix l’atmosfera del segle XVII, amb els seus vestits, parament de la llar, eines i mitjans de transport, sense perdre el més mínim detall. Tanmateix, el llibre compleix plenament amb l’objectiu bàsic de tota novel·la: oferir una visió del món. En aquest cas, ens revela els mecanismes que mouen les comunitats humanes, amb les seves alegries i tristeses, les enveges, els flirtejos, els vincles amorosos i d’amistat,  els lligams familiars i les relacions de poder. La gràcia d’aquesta obra és que, malgrat està ambientada a la llunyana Dinamarca del fosc segle XVII, està parlant d’uns trets universals, o almenys compartit per tots els europeus des de fa centúries.

D’altra banda, com s’ha apuntat, la història conta la investigació d’un crim, és a dir que s’inscriu en la literatura policial, encara que aquí hi manqui la figura del detectiu, que és substituït per un narrador que ens va duent de la mà fins a esbrinar els misteris que han anat sorgint. Lewis posa un punt de sofisticació en aquest plantejament ja que, encara que l’autor intel·lectual de la mort sigui, com no pot ser d’una altra manera, un malvat molt pervers, l’executor material és l’administració de la justícia, en un procés legal amb totes les garanties.


Per acabar, només remarcar el mestratge de Janet Lewis, qui aconsegueix que, en una història de la qual, al capdavall, coneixem la conclusió, els darrers capítols enfilin un crescendo en el qual el lector de cada vegada està més intrigat pel que succeirà. Alguns es tanquen amb una escena de resultat incert, un continuarà que el lector frisa per descobrir al capítol següent, en una successió que només finalitza en la darrera pàgina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada