Des de l’inici de
la democràcia, Menorca ha tingut una relació distant amb el turisme. A
diferència de Mallorca o Barcelona, on fins fa pocs anys, les crítiques sempre
s’havien expressat en sordina, a la nostra illa, al llarg dels anys àmplies
capes de la societat han mostrat la seva contrarietat per l’amplitud que anava
adoptat el fenomen turístic. Bastants ajuntaments i el Consell Insular també
eren reticents al creixement urbanístic associat.
Per aquest motiu,
molts s’han qüestionat com era possible que una illa amb escassa vocació
turística, veiés com les arribades de passatgers i els edificis per allotjar
els estiuejants s’estenien de manera inexorable, fins arribar a fer de Menorca
un territori amb escasses diferències amb Mallorca i Eivissa, que des del
començament van apostar amb força pel negoci dels forasters.
A manca
d’explicacions evidents, no són pocs els que apunten a l’existència d’una “mà
negra”, una conxorxa d’interessos ocults i grups de pressió que tenen força per
tòrcer el braç de la societat menorquina. Seria el trasllat a la nostra illa
del discurs dels mercats: els mercaders que són més poderosos que els polítics
i l’economia s’imposa a la democràcia. Aquesta visió no és nova i es pot
rastrejar al llarg de tot el segle XX en les caricatures de la premsa popular
on els magnats esclafen la voluntat popular.
I tanmateix, el
cert és que ningú sap dir de quina manera els negociants acabalats imposen els
seus interessos, quines lleis han fet per impulsar la construcció d’hotels i
urbanitzacions. De fet, les associacions hoteleres assenyalen de forma
convincent que la immensa majoria de les normes aprovades des del 1975 van en
contra del turisme de masses.
Les més recents són
l’impost sobre les estades turístiques i el PTI; anant enrere trobaríem les
DOT, que van barrar el pas a noves urbanitzacions, les lleis de modernització
hotelera, que obligaren a fer les habitacions dels hotels més grans i moltes
més. L’única excepció són les lleis impulsades pel president Bauzà, que van ser
derogades quan va perdre les eleccions, ja fa més de tres anys.
De fet, no hi ha
cap mà negra. Un bon exemple és l’hotel de cala Galdana. Va ser inaugurat el
1970, quan el terme de Ferreries ni tan sols comptava amb un pla general. El
promotor era una multinacional anglesa que en termes pràctics va fer el que va
voler, amb la llei de la seva part. Des de fa cinquanta anys és allà i, per
molt que les regles del joc hagin canviat i avui en dia fos impensable
construir un edifici semblant, no és possible esbocar-lo, perquè caldria
indemnitzar els seus propietaris amb una quantitat enorme.
L’hotel de cala
Galdana, com altres gegants de les nostres platges o les cinquanta
urbanitzacions de l’illa, van aixecar el vol quan Espanya estava governada per
una dictadura. Els primers vint anys Franco va implantar un règim autàrquic que
menà el país a la pobresa. A partir del 1960 liberalitzà l’economia i va fomentar
el desenvolupament del turisme, una font de divises per pagar les importacions
necessàries per modernitzar el país.
Els inversors van
tenir totes les facilitats per desplegar els seus projectes. La planificació
urbanística era pràcticament inexistent fins a l’arribada de la crisi del 1973.
Cadascú construïa com volia, sense cap ni cap restricció. Molts ajuntaments van
negligir la tramitació dels plans dels urbanitzadors, davant de la passivitat
de l’administració franquista, en altres àmbits fèrriament intervencionista.
Per afavorir encara més els negocis turístics, el Govern va autoritzar quatre centres
d’interès turístic nacional (Tirant, Platges de Fornells, Son Parc i cala en
Turqueta), en els quals s’eliminava qualsevol possible intervenció dels
ajuntaments. Els promotors turístics menorquins sempre van estar en contra del
creixement turístic intensiu i apostaven per la qualitat, però les autoritats
mai els van fer cas.
L’any 1975 s’havia
aprovat la urbanització d’una quantitat de sòl molt superior de la que realment
s’ha executat. La història de la resta del segle XX ha estat l’intent de
desmuntar l’engranatge organitzat les dècades anteriors. S’ha comptabilitzat la
quantitat de places residencials i turístiques que encara es poden desenvolupar
a Menorca que, malgrat la cirurgia del PTI i altres normes, és elevada.
Tanmateix, algú hauria de contar els xalets, apartaments i hotels que ja no es
podran fer gràcies a l’esforç dels governants democràtics, que van eliminar una
dotzena d’urbanitzacions i milers de places residencials.
El règim
franquista volia que s’urbanitzés tota Menorca. Si la part del nord es va
salvar millor fou perquè els inversors van tenir problemes amb l’abastiment
d’aigua, no pel desig de salvaguardar racons meravellosos. Les platges verges
del sud no comptaven amb vials públics adients i la distància a cobrir feia poc
rendibles les primeres actuacions urbanístiques.
Potser els
ajuntaments democràtics podrien haver anar més enllà i anul·lar els sòls
obtinguts de forma fraudulenta pels urbanitzadors, però la jove democràcia del
1978 va néixer alhora que milions de persones s’anaven a l’atur. Com hem vist
amb l’afer de les armes d’Aràbia Saudita, quan ens juguem el pa, fins i tot els
sindicats cedeixen perquè es mantenguin els llocs de treball.
El desenvolupament
turístic de Menorca no és cap secret: és simplement una altra de les rèmores
que ens deixà la dictadura que vam patir durant gairebé quaranta anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada