La premsa catòlica analitza Marx amb sinceritat (1899-1936)

Els diaris catòlics de Ciutadella, tot i presentar algunes similituds amb els conservadors, tenen uns trets propis. Hi són absents les col·laboracions de les grans plomes de la premsa nacional i els comentaris són més directes. Desfiguren més el pensament marxista, però proporcionen una perspectiva real de la societat de la seva època.

Al començament, la nota principal era l’acusació als deixebles de Marx de ser incongruents en la defensa del proletariat, de prosperar gràcies a les seves idees. El 1899 s’informa erròniament que Marx va morir a edat avançada (no va arribar als 65 anys) gaudint d’una posició molt folgada (quan vivia en una certa estretor); el seu amic Engels deixava una herència de milions (era fill d’un important industrial tèxtil). Dos anys més tard, es publica un escrit calumniós sobre els deixebles francesos de Marx: Jaurès era propietari de grans finques i accionista de moltes societats; Lafargue, s’havia comprat una magnífica vil·la i Vaillant era milionari. Tres anys més tard es tornava a publicar. Encara el 1920 El Iris comentava que els socialistes ficats en política cobraven bons sous, “com Carles Marx, que els darrers anys de la seva vida vivia esplèndidament”.

No tornam a trobar pràcticament cap nota sobre Marx fins la dècada del 1920 i, especialment en la següent. Rússia torna a ser el catalitzador dels primers escrits: s’escandalitzen que el nou Codi soviètic estigui fonamentat en el Manifest comunista de Marx i Engels. El 1921 s’indica que Marx mai havia pogut somiar una realització tan integral de les seves doctrines, com l’assolida a Rússia, ni hauria pogut esperar un fracàs tan rotund.

Més endavant, apareixen denúncies sobre la desviació dels bolxevics respecte de les doctrines marxistes. El 1924 s’informava de la introducció del salari agrícola, com a la resta de nacions i es comentava que si s’aboleix l’estímul de la propietat privada, disminueix la producció i apareix la fam: el socialisme només es podria realitzar en una societat d’individus perfectes. La dècada següent es reproduïen unes paraules de Stalin, qui assenyalava que fins llavors quasi no existia diferència entre els salaris dels obrers experts i inexperts, amb la qual cosa aquests darrers no tenien cap incentiu a perfeccionar-se. Açò no es podia tolerar i calia superar l’obstrucció dels economistes sindicalistes que pretenien interpretar el socialisme millor que Marx i Lenin.

Els anys trenta assistim a una gran preocupació per l’èxit del nou règim, amb una sinceritat absent en la premsa conservadora. El 1930 es prega que es resi “per les víctimes del comunisme a la desgraciada Rússia”, afegint que és una doctrina fundada en el socialisme pur, patrocinat principalment per Marx i Engels a mitjans del segle anterior i que ha tingut en els seus temps fidels continuadors en l’impiu Lenin i els seus sequaços. Dos anys més tard es publica un article sobre “l’obra colossal dels soviets”. Tothom està astorat davant la gegantina transformació obrada a Rússia pel partit comunista, que ha implantat fèrriament la seva organització amb una eficàcia tan abassegadora com desgraciadament tots estan presenciant. El 1935 s’indicava que els progressos sorprenents del socialisme i el comunisme eren fets incontestables que exigien una seriosa reflexió. El materialisme i l’evolucionisme, que constituïen les bases de les doctrines dels deixebles de Marx, estaven en pugna amb el sentiment religiós.

Respecte a altres qüestions, abunden les crítiques. El 1926, amb motiu de la guerra del Marroc, se censurava que el comunisme nacional defengués el principi “els obrers no tenen pàtria” del Manifest Comunista de Marx. L’any següent es comentava que la violència, com a mitjà de propaganda, havia estat preconitzat pels més notables corifeus socialisme, tot citant Marx en el Congrés de La Haia del 1892: “la força ha de ser la palanca motriu de la nostra revolució”. El 1931 s’assenyala que el comunisme, analitzat a fons, no ofereix res avantatjós per a l’obrer. Ni al Manifest de Marx i Engels, ni a la literatura propagandística de Lenin i els seus seguidors pot trobar el proletariat res que miri a la seva conveniència: l’increment que es promet dels salaris es veurà compensat per la puja dels preus.

El 1928 es feia notar que els socialistes, tant a Espanya com a l’estranger, cooperaven amb naturalitat amb els governs burgesos i amb prou feines tenien de socialistes a l’estil de Marx una altra cosa que el nom. El 1935 Rodrigo de Arriaga remarcava que Besteiro coneixia Marx de forma imperfecta, ja que quasi sempre que en parlava oblidava la seva obra cimera, El Capital, així com l’experiència funesta dels darrers setanta anys. Poc més tard, s’informava de les divisions del socialisme francès, que constituïa, a pesar de la secció russa, el principal puntal de la pràctica de les teories del “funest Marx”.

D’altra banda, no és estrany trobar confrontacions entre el marxisme i la doctrina social catòlica. El 1923 es feia una ressenya del llibre del pare Graciano Envers la solució pacífica de la qüestió social, on l’autor traça el retrat de Marx considerat, “el major patriarca del socialisme modern”, per passar a glossar després el catolicisme social.

El 1932, El Iris va publicar uns comentaris de l’encíclica Quadragesimo Anno de Pius XI, on es feia un resum de les teories de Marx, qui havia sistematitzat el socialisme i proposava una nova organització de la societat basada en l’abolició de les classes socials i la desaparició de la propietat privada dels mitjans de producció (terres i instruments de treball). Calia socialitzar les indústries per evitar els abusos del capitalisme: el valor de les coses depèn del temps de treball invertit en elles i el capitalista dona a l’obrer només una part del preu de la mercaderia, i així comet una rapinya. En un altre article, s’assenyalava que les teories de Marx i Engels es basaven en tres postulats: lluita de classes, materialisme i abolició de la propietat privada, que els partits comunistes defensaven descaradament i per mitjà de tot tipus de violències i els socialistes solapadament. El socialisme en aquells moments tornava sobre els seves passes i, regirat per la seva pròpia obra, s’allunyava de la violència i pretenia en certa mesura aproximar-se a la veritat i la justícia pròpies de la tradició cristiana.

L’any següent es feia, a petició d’alguns lectors, un resum del marxisme. Marx anava per filòsof hegelià quan va donar amb la idea de la revolució social i s’acomiadà de la filosofia per entrar de ple en l’economia. Tanmateix, conservà tal regust de l’idealisme hegelià que la seva obra cimera, El Capital, era inintel·ligible, no només pel poble, sinó per moltes persones cultes. Malgrat l’economia és eminentment experimental, Marx no empra el mètode inductiu, sinó el deductiu, a partir d’uns principis dogmàtics. És tan abstracte com un llibre de matemàtiques i les paraules que empra entren en contradicció amb el diccionari.

També hi ha notícies de diverses conferències del Cercle Catòlic. En una del 1932 sobre la pau social i el cristianisme, es referia als sofismes de Marx en relació al valor del capital i el treball, i l’obrer davant l’església, segons Wismann i Lleó XIII. Al dia següent es van exposar les teories de Rousseau, Mably, Brisot i Marx per demostrar que, sense la cristianització de la societat, totes menaven al fracàs. L’any següent, el pare Barrenechea dissertava sobre el salari i l’origen del capital i, tot referint-se a Marx, concloïa que la vertadera doctrina era la del salari just. El 1936 Bartomeu Amengual parlà de cristianisme, marxisme i comunisme, confrontant les doctrines de Marx amb les dels papes, per deduir que l’opressió era el destí de tots els que queien en les seves malles. El comunisme era una religió que tenia la seva Bíblia, El Capital de Marx, el seu messies, Lenin, i al qual s’havia d’oposar la religió vertadera, la catòlica, que era el seu contrari, ja que si una defensa que el que mou les ànimes són fins econòmics, l’altra apel·la a fins espirituals i atorga a l’home “la dignitat excelsa de ser fill de Déu”.