La democràcia es basa en l’autonomia dels ciutadans
envers el poder. L’àmbit d’actuació d’un particular, o d’un partit polític, és
amplíssim. De fet, les úniques limitacions intenten que els drets d’uns no
vulnerin els dels altres. Les autoritats, per contra, han de respectar els
drets individuals i el seu comportament està severament restringit. El primer
gest d’un governant és comprometre’s solemnement a acatar la Constitució i les
lleis.
Manifestació contra el cop d'estat del 23-F del 1981 |
Determinats drets dels ciutadans, com el de
manifestar-se pels carrers, defensar les seves idees o la vaga, no tenen
aplicació a les autoritats. Són les associacions –polítiques, sindicals o
cíviques– les que convoquen una manifestació. Que ho fes un batle, un president
autonòmic o del Govern, seria una aberració. Fins i tot les massives desfilades
del febrer del 1981 contra el cop d’estat del dia 23 van ser promogudes pels
partits polítics.
Per aquest motiu, les marxes que des de l’any 2010
han convocat Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana per defensar el
dret a decidir i la independència entren dins del més estricte joc democràtic
com a expressió del dret dels ciutadans a participar en l’activitat pública i
exposar les seves reivindicacions.
El president i els membres de la Generalitat poden
assistir a aquests actes, perquè tenen els mateixos drets de tots els ciutadans
i representen partits polítics que els donen suport. Tanmateix, en cap cas es
pot interpretar la seva presència com un suport institucional a les peticions
ciutadanes; no és funció del Govern realitzar funcions reivindicatives, sinó
gestionar els afers públics.
Molt s’ha escrit sobre el dret a decidir, però al
capdavall es tracta d’un eufemisme per demandar un referèndum
d’autodeterminació. Aquí torna a sorgir la diferència que hi ha entre una
petició cívica i una actuació pública. La primera és completament legítima i
els darrers anys ha estat exercida sense obstacles i de forma reiterada per
milions de persones dins i fora de Catalunya. En canvi, els que manen no la
poden impulsar.
Els poders públics estan sotmesos a la llei i
aquesta estableix l’àmbit on poden intervenir. Si per als ciutadans el principi
bàsic és que allò que no és prohibit és permès, els governants tenen vedat tot
el que no els és autoritzat. Una comunitat autònoma, un ajuntament o l’Estat
central tenen competències i funcions que els són pròpies i són legítimes; si
s’excedeixen, se situen fora de la llei.
Per aquest motiu, la Generalitat no podia convocar
un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, ja que el marc legal
li ho impedeix. Ningú discuteix aquesta qüestió jurídica, però se li ha volgut
donar la volta, defensant que era un dret dels ciutadans catalans. Aquesta és
una martingala, un truc que, utilitzant els drets de les persones, vol concedir
a una institució una potestat que no té.
El dret de decidir es pot reivindicar (pels
ciutadans), però no es pot implementar (per la Generalitat). Les votacions que
fan les associacions fora de l’àmbit públic són una manifestació de la
llibertat d’expressió, però no tenen conseqüències jurídiques. Un referèndum és
un acte que precisa ser organitzat pels poders públics per tenir efectes legals
i, per tant, està sotmès a les regles i limitacions del poder.
Les normes també delimiten l’activitat dels
parlaments. Els de les comunitats autònomes no poden discutir qüestions que no
estiguin recollides en els seus estatuts d’autonomia. És evident que una
declaració d’independència o l’organització d’una república independent no són
matèries que l’Estatut autoritzi a debatre, ni a Espanya ni a cap país
democràtic. Els diputats independentistes catalans n’eren ben conscients quan
van trencar el reglament del Parlament en forçar una votació secreta sobre la
qüestió, per defugir les possibles conseqüències legals.
Amb aquests precedents no és d’estranyar que els
membres del govern català hagin estat processats. La seves decisions han violat
les normes del joc democràtic. La reivindicació de l’autonomia, que es pot
defensar com una virtut privada, en les mans dels governants s’ha convertit en
un vici públic.
Una altra cosa són les conseqüències penals. Hi ha
pocs dubtes sobre el fet que s’han dictat resolucions il·legítimes emprant recursos
públics. El sentit comú ens indica que declarar la independència suposa una
transgressió superior a la simple prevaricació i malversació de fons,
castigades amb penes moderades, però la llei no ho havia previst.
El Tribunal Suprem està intentant enquadrar aquesta
conducta en la sedició, que no implica anar a la presó, i la rebel·lió, un
delicte que encaixa amb dificultats, perquè a Espanya està pensat per
pronunciaments militars, com un cop d’estat. En aquest cas, no hi ha cap
“alçament violent” i entendre que estem davant d’una violència institucional és
proposar un joc malabar simètric al que els independentistes fan quan volen
emparar el referèndum en els drets dels ciutadans.
Les lleis penals funcionen sota el principi que
només es poden reprendre les conductes expressament tipificades. A altres
països, un intent separatista no violent és un delicte sancionat amb anys de
presó. És possible que algun dia es modifiqui el nostre codi penal, però la
irretroactivitat de les disposicions sancionadores impedeix que es castigui
així els polítics catalans.
Alguns voldrien que es condemnés el Govern de la
Generalitat amb duresa, però la Justícia està sotmesa a regles que limiten els
càstigs. La grandesa de la democràcia és aquest joc d’equilibris entre reivindicacions
i drets ciutadans i la limitació de l’actuació dels governants i els jutges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada