El Marx aferrat a la realitat dels socialistes (1931-1939)

La premsa socialista només està present des del 1931. Ens manca la revista Aires de Fuera, òrgan de l’Agrupació Socialista de Maó, que es va començar a editar el 1919.

 

Karl Marx a un mural de Diego Rivera

La presència de Marx en aquests mitjans és notable, però amb un grau d’elaboració baix. Hi abunden les consignes, la més repetida “proletaris de tots els països, uniu-vos”, del Manifest Comunista d’Engels i Marx, que es troba al llarg de tota la dècada. Més endavant, se li afegirà “l’emancipació (o redempció) dels obrers ha de ser obra d’ells mateixos”, que també havien emprat els anarquistes.

La temàtica més tractada és la lluita de classes. En ocasions consisteix en un simple lema o cita de Marx i Engels: “La Historia de toda sociedad no ha sido otra cosa hasta nuestros días que la historia de la lucha de clases” o “La sociedad se divide cada vez en dos campos opuestos, en dos clases de enemigos, la Burguesía y el Proletariado”. Altres vegades és una senzilla glossa: “la doctrina [de Marx] es pot resumir en què els obrers, per aconseguir la seva emancipació han de lluitar contra les classes explotadores; l’antagonisme no és espiritual, sinó econòmic”.

Altres textos més elaborats afegeixen comentaris d’obres com la Misèria de la filosofia: “els industrials s’uneixen per defensar-se col·lectivament dels assalariats. La unanimitat obrera davant del capital és més necessari que la defensa del salari”. A mesura que passen els anys, el to esdevé més agressiu: el 1936 Justicia Social cita el Manifest Comunista: “La burgesia és incapaç de governar perquè és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència com esclaus i no pot evitar que arribi una situació en la qual, enlloc de ser alimentada per ells, la burgesia es vegi obligada a alimentar-los”.

El proletariat s’havia d’organitzar. Marx preconitzava, amb la seva actuació i en els seus textos, que al capdavant se situés el partit socialista. Els primers anys es recorda l’oposició que va rebre dels anarquistes: la fundació de la UGT, el 1888, es va trobar amb “dues forces igualment hostils: una burgesia feréstega que s’estalonava en l’egoisme insà de mantenir uns privilegis absurds i injusts, i els deixebles de Bakunin que enfront de Marx, en la Primera Internacional es van pronunciar contra la lluita política”.

Aquesta postura al començament es troba tenyida d’apel·lacions a un cert humanisme. Un article indica que al segle XIX la trinitat de Marx, Engels i Lasallle havia defensat un sistema humà, just i adaptable a les noves necessitats de l’home. Uns mesos més tard s’apunta que la justícia és la base essencial del socialisme. Més endavant apareixerà la famosa frase “De cadascú segons les seves capacitats; a cadascú segons les seves necessitats”.

En tot cas, la postura dominant era diferent. El 1932 Justicia Social diferenciava el socialisme utòpic, “que només es basa en el punt abstracte de la naturalesa humana” del socialisme científic, introduït per Marx i Engels, que li proporcionen una base sòlida. Poc després es reproduïa un text de Plejànov on se sosté que el punt central del socialisme científic és el materialisme històric, tot reproduint la definició de Marx: “les relacions de producció determinen l’estructura econòmica d’una societat i sobre aquesta es construeix la superestructura jurídica i política. L’evolució històrica porta les forces productives a entrar en contradicció amb les relacions de producció, fet que fa esclatar la revolució social”.

Les abundants al·lusions al materialisme històric normalment són vulgaritzacions més fàcils d’entendre que els textos de Marx, com un article de Julian Besteiro o eslògans com ara “el socialisme és una imposició històrica, perquè a mesura que el capital creix, es cava la seva pròpia tomba” o “No és la consciència de l’individu la que dona forma a la seva vida, sinó la vida la que forma la consciència”.

També es troben referències esparses a les teories de Marx. Així, la disminució del nombre de milionaris als Estats Units (que s’indica que van passar de 513 el 1929 a 75 el 1931) és aportada per confirmar els seus postulats sobre la concentració del capital. Amb motiu de la celebració de l’1 de maig, s’esmenta que un dels principals descobriments de l’alemany són “les relacions entre el capital i el treball, tot demostrant el mètode capitalista d’explotació”, és a dir la teoria de la plusvàlua, que no s’explica.

 

Karl Marx i Pablo Iglesias. 1 de maig del 1934

En canvi, s’insisteix en la importància d’El capital, especialment als aniversaris de la mort de Marx o l’1 de maig, ocasions en les quals, a partir del 1933, se solia reproduir un dibuix amb el seu rostre. Aquest any s’apunta que “se’l considera generalment com la Bíblia, el llibre sagrat del socialisme contemporani”, En aquestes celebracions, s’elogiava Marx: “cèlebre autor de “Das Kapital”, recordat avui com el clàssic escriptor dels socialisme”. Es destacava que Marx unia teoria i pràctica i es remarcava que la classe obrera podia comprendre les seves obres, fins i tot El Capital. El 1932 s’informava de la donació d’un lot de llibres rebuda a la Casa del Poble, entre els quals es trobava un exemplar de la primera edició d’El Capital, amb un autògraf de l’autor. Malgrat tot, no era un obra popular: els llibres a la venda eren edicions econòmiques, al preu de dues pessetes, del Manifest comunista, Misèria de la filosofia i Revolució i contrarevolució.

En realitat, als socialistes els interessaven qüestions més pràctiques. El 1933 es publicava un discurs de Largo Caballero qui, citant Marx, subratllava que el període de transició entre el capitalisme i el comunisme havia de ser forçosament un règim de dictadura del proletariat i no era possible interpretar-lo en un sentit democràtic. El 1935 Adelante assenyalava que Marx i Engels havien arribat a la conclusió que el món caminava cap a la dictadura del proletariat en la qual la classe treballadora s’imposaria fins a l’abolició de les classes socials.

El 1934 es feia notar que, segons Marx, la classe treballadora només podia conquerir el poder polític violentament, a través d’una revolució, amb la qual els obrers no podien perdre més que les seves cadenes i en canvi tenien un món a guanyar. L’any següent es ressaltava que pensar que les aspiracions del proletariat terminaven en una república burgesa era propi de republicans, però no de partidaris de la lluita de classes. Un més abans de la Guerra Civil, un jove censurava un discurs d’Alexandre Jaume, qui defensava que la revolució no tenia que comportar la guerra civil, tot remarcant que, per Marx i Engels, la revolució era un combat a vida o mort, una lluita sangonosa.

Marx podia donar per molt. El 1935, en contradicció amb l’anterior, es comentava que l’alemany aconsellava a les classes treballadores formar coalicions amb la burgesia liberal, perquè en un règim democràtic els obrers podien organitzar-se amb més llibertat i així augmentaven la seva potència de classe. Un altre article es mostrava a favor de l’aliança amb la petita burgesia propugnada en La filosofia del dret de Hegel, ja que perquè una classe conquereixi el poder necessita representar els interessos fonamentals de tots els col·lectius oprimits, per aconseguir l’hegemonia.

A les envistes de la Guerra Civil es matisava que la revolució era “un impuls noble envers un ideal”; Marx va revolucionar les consciències proletàries sense algarades ni revoltes. En plena contesa es criticava Bakunin, a qui no li importava res construir ni organitzar. Marx promovia la conquesta del poder polític com un mitjà per arribar al comunisme, però el realisme dels socialistes els portava a negar l’eficàcia de l’abolició de l’estat, que existiria mentre hi hagués classes socials. Poc després se citava Lenin i Marx per rebutjar el terror que “la major part de les vegades són atrocitats inútils comeses per gent poruga”.

Durant la guerra, els comunistes de Nostra Paraula apuntaven que Marx havia desaparegut, però la seva lluita continuava gràcies als seus continuadors, Engels, Lenin i Stalin, sota els quals guanyarien la guerra. Pocs dies abans de la derrota s’elogiava el partit bolxevic, l’únic que es guiava per la doctrina de Marx, Engels, Lenin i Stalin, que havien estat la seva brúixola i encarnaven el camí cap a la victòria.