La burocràcia o quan la solució es converteix en problema

Des de la invasió napoleònica, l’administració espanyola està inspirada en la francesa. Tanmateix, en massa ocasions n’ha fet seus tots els vicis, sense adoptar-ne cap de les virtuts. Els nostres veïns van concebre un sistema bastant enrevessat, però el seu racionalisme imprimeix un ordre i una racionalitat que fa que els procediments es desenvolupin, sinó amb agilitat, sí amb un ritme que permet que finalitzin en uns terminis raonables.

Repassant vells papers, he trobat exemples de com fa un segle la llicència d’obres per construir una casa, o aixecar una indústria, no havia d’esperar més d’una o dues setmanes. Els edificis es van alçar i segueixen dempeus, sense que el fet d’haver-se estalviat els mesos o anys que avui en dia caldrien hagin afectat la seguretat de la construcció.

L’aplicació actual del sistema burocràtic consisteix en un garbuix de lleis, interpretades de forma draconiania per uns departaments amb greus mancances organitzatives. El resultat és una tendència inexorable a allargar el temps de resolució. Malgrat que la Llei de procediment administratiu indica que s’ha de conjugar l’eficàcia amb la salvaguarda dels drets dels ciutadans, en la realitat els dos resten malferits per la dilació dels expedients.

L’intent del govern del Partit Popular d’alleugerir alguns tràmits no ha complert amb les expectatives aixecades. L’impuls de les declaracions i comunicacions prèvies com a substitut d’algunes autoritzacions s’ha estancat per la tradició administrativa, que ha aconseguit reconstruir els procediments amb l’exigència d’aportar documents i pagar taxes que xoquen amb la simplificació planejada.

El pretès abreujament en la concessió de llicències, com les d’obres, en la majoria dels casos no ha passat del paper. En realitat, l’administració autonòmica i organismes estatals, com Costes, han estat aliens a aquest moviment i han continuat voler fer-se valer a través de la imposició de diversos informes que eternitzen qualsevol gestió.

En aquest sentit, la normativa sectorial ha estat especial perniciosa, ja que, amb l’excusa de supervisar determinats comportaments, ha expandit fins a extrems kafkians la necessitat d’obtenir dictàmens favorables d’ens que no es caracteritzen per la seva diligència. La iniciativa privada ho pateix de valent, però fins i tot la creació d’una simple rodona ha hagut d’esperar anys la tant desitjada autorització, que des del primer dia tothom sabia que seria atorgada. L’avanç tècnic hauria de permetre d’utilitzar formes de control menys invasives.

L’establiment de l’administració electrònica ens ofereix la prova del nou que, amb la cultura administrativa actual, qualsevol canvi, per molt promissori que sembli, pot entorpir un funcionament ja deficient. La digitalització està fracassat per una manca absoluta de planificació, l’incompliment flagrant d’alguns organismes i un oblit notori de la formació de les persones.

D’aquesta manera, poques entitats admeten el registre electrònic, els ciutadans i les empreses aprenen els principis de la tramitació en línia a garrotades i tots patim la insuficiència de les empreses informàtiques per donar solucions efectives. Al capdavall, els organismes que han provat d’implantar el tràmit electrònic es troben amb dificultats creixents i, a mesura que els dossiers es multipliquen, el caos es va expandint, fins al punt que ara s’extravien més documents digitals que quan eren en paper.

El problema de fons és que l’administració està impregnada d’una cultura burocràcia que es recrea amb els procediments, com si l’objectiu final fos omplir l’expedient de la major quantitat possible de documents i redactar informes que rivalitzin amb les sentencies judicials en prolixitat i complicació.

Les noves normes, redactades en moltes ocasions per persones que procedeixen del món de l’administració, d’on arrosseguen els pitjors vicis, van complicant les anteriors en un procés inexorable. La llei francesa de contractes té cinquanta articles; l’espanyola, set vegades més. La normativa francesa destil·la confiança envers els gestors públics; l’espanyola recela d’ells i els obliga a justificar qualsevol actuació. El resultat és que el que a l’altra banda dels Pirineus és qüestió de dies aquí es transforma en mesos.

Comparar la legislació urbanística, tributària o de contractes públics amb la que es va elaborar fa trenta anys és un exercici nostàlgic, però il·lustratiu, de com els mateixos objectius es poden assolir amb un augment sorprenent de l’obscuritat i la complexitat.

La multiplicació de lleis cada vegada més abstruses ha provocat una alarmant descoordinació, ja que és fàcil que una llei agrària afecti a l’ús del sòl, sense tenir en compte la normativa urbanística, per posar un exemple. Aquest fet en  dificulta l’aplicació i exacerba la tendència dels funcionaris a “interpretar” les lleis, quan els únics als quals la Constitució confereix aquesta delicada missió són els jutges. El prurit excessiu dels buròcrates en la qualitat jurídica té com a conseqüència que cada departament acabi obtenint les seves conclusions i així el que és trivial a Mallorca pot ser impossible a Menorca.

La lentitud de l’administració té efectes nocius sobre els programes vitals de les persones i els projectes econòmics de les empreses. No hi ha res més decebedor per a un emprenedor que aconseguir una autorització després d’anys d’esforços. Com diuen els anglesos, “temps és diners”: excel·lents iniciatives es veuen compromeses per l’allargament desmesurat dels terminis. És una situació generalitzada: la demora infinita de l’obertura de les coves de cala Blanca no té res a envejar a diverses inversions hoteleres i empresarials.

La democràcia implica governar atenent a les necessitats de la gent. Els darrers quaranta anys potser hem errat el camí. L’administració hauria de deixar de pensar que el ciutadà és l’enemic i actuar amb més proporcionalitat i respecte pels interessos individuals.