Joan Hernández Mora: el turisme, la història i Josep Pla

Hernández Mora, a la seva conferència del 1959, remarca que els turistes d’abans, escassos i intel·lectuals, han estat substituïts pel turisme actual, “massiu i gregari”, constituït per gent poc preparada, aliena a l’estudi i que només desitja gaudir de la vida, fruir de les nostres platges, del nostre sol i el nostre clima. Per aquest motiu, la història ofereix un interès molt limitat per a la majoria de visitants, que no estan preparats per entendre-la.

­­­­­­­­­­­­­­­­­­

Joan Hernández Mora

Açò obliga al guia turístic a conèixer bé el seu ofici i dosificar els temes que cada grup pot assimilar. Així mateix, no es pot oblidar que tot país no és només el seu present, sinó també el seu passat, fins al punt de poder-se afirmar que Menorca és Història. Com que la història dels menorquins no pot atreure els turistes estrangers no especialitzats, és essencial que els visitants puguin veure la història que queda en el present, és a dir no la història interna, insignificant cadena de minúcies domèstiques, sinó la història externa, que ens lliga als grans fets de la Història Universal.

Per al turista, la història de Menorca no pot ser mai un tema d’estudi, sinó una història per veure, per ser vista. Hernández propugna que s’ofereixi als visitants una història espectacular de l’illa, una història que els entri pels ulls, per a la qual cosa és molt útil l’Arqueologia, així com certs elements immaterials, com l’idioma o alguns costums, que també es veuen a simple vista. En aquest sentit, les dues èpoques més vistoses de la nostra història són la cultura talaiòtica de l’Edat del Bronze i el segle XVIII, sense descartar tampoc els temps paleocristians –segles IV i V–, il·lustrats per les basíliques que s’havien descobert aquells anys. Per aquest motiu, alliçona els guies perquè coneguin de primera mà tots els poblats i restes talaiòtics, així com els llibres i estudis més importants de la seva extensa bibliografia.

Especial atenció li mereix el segle XVIII, que considera “essencialment turístic”, un període que es veu i es viu amb plenitud de visió i amb plenitud de vida per la quantitat, volum i significació dels records que ens queden: dos pobles (es Castell i Sant Lluís) i les ruïnes del castell de Sant Felip, imponent monument d’arqueologia militar, una zona important de la ciutat de Maó, nombrosos edificis de l’antic Arsenal, reconeixibles sota la forma moderna de l’Estació Naval, vies de comunicació, làpides, mapes, gravats, pintures i altres vestigis de caire material i espiritual, els quals permeten d’efectuar una perfecta immersió en l’època més agitada i transcendent del passat menorquí. Del segle XIX només perdura l’orgue de l’església de Sant Maria de Maó, la visita i audició del qual ha estat considerada d’obligació per a nacionals i estrangers durant una centúria i mitja.

Finalment, no deixa de remarcar que els estrangers cerquen allà on van les petjades de la seva nació i, en aquest respecte, anglesos i francesos poden quedar plenament satisfets de Menorca. Els primers reviuran les glòries de l’Imperi Britànic, que confereixen al seu viatge un alt valor sentimental, augmentat pels abundants mobles originals d’estil anglès de l’època; els segons no seran indiferents al relat dels fets d’armes del seu país i al poble de Sant Lluís. Pel que fa a la resta, els italians apreciaran el Teatre Principal de Maó, ja que al seu llarg segle consagrat a l’òpera hi veuran una projecció cultural de la seva pàtria. Els grecs han de ser il·lustrats en relació a la presència d’una colònia de compatriotes al segle XVIII, de la qual es conserva el seu temple a l’església de la Concepció de Maó, i els turistes del món àrab podran anar d’excursió a la muntanya de Santa Àgueda, sentir certes llegendes del nostre folklore i algunes particularitats de la nostra toponímia.

No seria la darrera oportunitat en què Hernández Mora escriuria al voltant del turisme. El 1964, un text seu antecedia el llibre de fotografies Menorca L’illa desconeguda, de Jacques Leonard, editat en castellà i català. En aquest, assenyala que Menorca, com a realitat geofísica, i no els seus habitants, és l’únic protagonista permanent del drama de la història. També remarca amb insistència que els menorquins són els descendents de la bona gent catalana, part integrant de la comunitat catalana, considerada aquesta en el seu vast conjunt i integrant de l’àrea lingüística del català, que engloba les altres illes baleàriques i el país valencià.

Per finalitzar, passa revista als articles que es fan a l’illa: formatge, calçat i bijuteria, així com la sobrassada, que és un dels millors productes típics que es poden oferir al visitant perquè tasti el “sabor de Menorca”. Tot plegat li dona peu a concloure indicant que aquestes mostres d’activitat i de geni creador donen la mesura de l’esforç dramàtic que el poble menorquí ha de desenvolupar constantment per poder subsistir i perdurar sobre la superfície limitadíssima d’aquesta roqueta.

El darrer escrit de Joan Hernández que es relaciona amb el turisme és el pròleg que va dedicar a l’edició que va fer l’editorial Nura el 1979 de la part relativa a Menorca de la guia de les Illes Balears de Josep Pla del 1948. En aquesta, l’autor es concentra en la figura de Josep Pla i els seus vincles amb Menorca.

Des del principi, Hernández Mora testimonieja la seva profunda consideració per l’escriptor empordanès, creador d’un “immens panorama literari, ple d’un extraordinàriament variat i sucós contingut”, que, al seu parer, reclama que sigui objecte d’investigacions i estudis, del tipus de tesis doctorals, que es veuran afavorides per la publicació de les seves obres completes. Joan Hernández fa un esbós de la presència de Menorca i els menorquins a l’obra de Josep Pla i detalla amb precisió d’erudit les repetides vegades que hi apareix en diversos volums. De forma paral·lela, fa referència a la mitja dotzena de vegades que Pla vingué a l’illa.

La seva curiositat per Menorca venia d’antic, i hi tenien força pes els aspectes gastronòmic i l’intel·lectual. En aquesta simpatia hi ajudava la semblança entre la terra empordanesa i la nostra illa, semblança que abastava el paisatge, la costa i la manera de parlar. Pla vingué per primera vegada quan tenia poc més de vint anys –el 1920– i va descobrir el formatge de Maó, que diu que és una cosa molt agradable i, de bon tros, el primer del nostre país. La intel·lectualitat d’aquella època la sintetitzava en tres personalitats: el metge folklorista Francesc Camps i Mercadal, l’historiador Francesc Hernández Sanz i el lluitador en el camp de les idees àcrates Joan Mir i Mir. Pla va deixar escrit que fou la lectura de la Història de Menorca de Francesc Hernández, el pare de Joan, el que “excità la pròpia curiositat envers les coses de la nostra terra” i que el llibre era una meravella d’interès i claredat. L’autor en persona “l’havia rebut, acompanyat i orientat, portant-lo a l’Ateneu de Maó i posant-lo en camí de conèixer l’Illa.”

Sobre el viatge que realitzà per redactar la guia del 1948, les pàgines de la qual estava prologant, Hernández Mora fa notar que va fer de cicerone de Pla i que aquest hi va esmerçar la més intensa dedicació: “va venir el mes de març i no va parar ni un minut”. Així mateix, glossa una carta que li adreçà el 12 de juliol d’aquell any –i que reprodueix íntegrament– en la qual l’empordanès li agraeix la correcció que havia fet de la part menorquina l’expresident de l’Ateneu de Maó, Josep Cotrina, qui, després d’apuntar unes breus correccions, havia aprovat el text sense reserves. En aquesta lletra, Pla posa de relleu que, sense la col·laboració de Joan Hernández i el seu pare, la guia no hauria pogut veure la llum. Hernández, al seu torn, expressa el seu reconeixement per Josep Pla, i li dedica una cordial i afectuosa salutació.