dimarts, 9 de juliol de 2019

El llibre blanc del turisme (1987)


La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va començar a funcionar a ple rendiment el 1983, després d’uns anys de govern “preautonòmic”. L’any següent, l’Estat Central li transferia la competència de turisme i iniciava una nova era, que suposava passar d’un plantejament únic a que cada territori decidís les seves estratègies turístiques.


El Govern Balear es va trobar amb un panorama bastant complicat: els touroperadors pressionaven perquè s’ampliés l’oferta, fonamentalment amb apartaments, i una de les primeres tasques de la Conselleria de Turisme va ser ordenar aquest sector i marcar les regles del joc. En general, a tot l’arxipèlag encara eren perceptibles els estralls del creixement esbojarrat dels anys del boom (1955-1973). Part de l’oferta estava obsoleta i calia una reconversió que assentés el desenvolupament sota bases més sòlides. D’altra banda, la població demanava que es limités l’expansió urbanística, preservant la part de la costa on encara no s’havia construït.

Per aquest motiu, els anys vuitanta es van aprovar les lleis d’ordenació i modernització del sector turístic, de reforma de les urbanitzacions i de creació de les Àrees Naturals d’Especial Interès. Aquesta darrera vetava la introducció de nous nuclis residencials en aquestes zones.

L’esforç normatiu va venir acompanyat d’una profunda anàlisi del sector. La Conselleria de Turisme encarregà a la Universitat de les Illes Balears la redacció d’un llibre blanc, que va veure la llum el 1987. El seu impacte va ser enorme, ja que marcà l’orientació de la política turística durant tres dècades, fins que la crisi del 2008 i la consolidació de les noves realitats del segle XXI (internet, companyies de baix cost, lloguer vacacional) transformessin el panorama turístic i plantegessin nous reptes que exigeixen una resposta diferent. No debades, fins el 2009 no es va elaborar un altre Llibre Blanc, el qual, tanmateix, no fou encarregat pel Govern Balear, sinó que sorgí de la iniciativa privada (Sa Nostra i la UIB).


El Llibre Blanc del 1987 comença realitzant una revisió exhaustiva de la situació d’aquell moment, la qual permet als autors d’obtenir un conjunt de conclusions de gran volada. Si bé l’articulació del discurs en aparença es basa en la juxtaposició d’arguments, en realitat la seva concepció es fonamenta en la teoria moderna de la Hisenda Pública, que es pot resumir en la idea de què el lliure mercat és una font de distorsions que l’Estat té la missió de contrarestar. 
En concret, es parteix de la base que l’activitat turística crea desequilibris. Aquests tenen diferents causes. En primer lloc, hi ha la seva dependència de factors externs (tipus de canvi, situació econòmica dels països emissors, actuació dels majoristes). En segon lloc, l’oferta turística és constant a curt termini i per açò l’ajust davant les variacions de la demanda, en especial a la baixa, s’ha de fer via preus. Finalment, el monocultiu turístic fa que la inestabilitat del sector es traslladi a tota l’economia balear. Així mateix, el turisme utilitza el medi ambient com un factor de producció bàsic i genera efectes externs negatius: degradació de l’entorn, contaminació,...

Per apaivagar els desequilibris que crea l’activitat vacacional es defensa que la millor opció és un turisme de major qualitat, que hauria de ser l’objectiu de la política turística. En aquest sentit, si els visitants atrets pel factor preu són poc fidels, els de major poder adquisitiu són més constants. Així mateix, els beneficis socials només superen els costos socials en productes de qualitat.


D’altra banda, la demanda turística està sotmesa a canvis. En general, les arribades de visitants tenen una tendència decreixent, ja que el seu increment percentual és molt menor que en els anys seixanta. El mercat vacacional està segmentat i mentre els turistes de renda baixa responen als preus, els de renda més alta tenen altres motivacions, més diverses, i depenen de l’existència d’una oferta adient. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (que s’acabava de produir el 1986), es preveia que es reduirien les diferències de preus i seria més difícil competir amb aquesta arma.

Aquesta visió pessimista sobre el futur turístic de la Comunitat Autònoma, que també remetia de forma implícita al concepte de cicle del producte turístic, que arriba a un màxim després del qual ve una fase de maduresa, és clar que no es va acomplir. En contra hi van jugar l’augment imparable del nombre de turistes a tot el món i en particular a Europa, i la renovació del producte turístic balear que, gràcies a la modernització empresa aquests anys, es va rejovenir, la qual cosa li va permetre d’absorbir quantitats de visitants molt superiors a les ja altes xifres d’aquells anys.

Per aquest motiu, cal planificar l’augment de l’oferta. En el pla quantitatiu s’opta per una contenció global. Al mateix temps, s’han de preservar les zones amb major valor natural. També es proposa subordinar la planificació municipal a la turística, per evitar desenvolupaments indesitjats en productes com els apartaments turístics. Alhora, es fa notar la necessitat de tenir en compte la disponibilitat dels recursos naturals, sobre tot l’aigua. En el pla qualitatiu s’aposta per l’increment dels hotels de luxe i dels agroturismes com a via de regeneració de l’activitat agrària. Paral·lelament, es defensa la potenciació de productes de qualitat com els camps de golf i els ports esportius, si bé en aquest darrer cas, prèvia ordenació del litoral. En darrer terme s’havia de diversificar el producte turístic, perquè els visitants d’elevat poder adquisitiu estan guiats per motivacions variades, més enllà del sol i platja.


Dos factors rellevants per a la política turística són la promoció i la formació. La primera, tant la pública com la privada, és menor de la que caldria, en especial si es vol captar un turisme de qualitat. L’oferta de formació no era adequada en cap dels nivells educatius i la demanda era baixa. Tanmateix, aquest element és clau per millorar la qualitat dels serveis.

Per finalitzar s’introduïen dues reflexions de gran calat. Per un costat, es feia constar que el turisme té una baixa capacitat de creació de renda, per la qual cosa era important la redistribució, indicant de forma implícita la conveniència de transferir rendes des del sector al conjunt de la població. Per l’altre, es remarcava que el finançament de la Comunitat Autònoma era insuficient per cobrir els requeriments de les activitats turístiques, principalment pel que feia a infraestructures (depuració d’aigües, carreteres, conservació de platges), promoció, formació, i protecció de zones costeres. Per aquest motiu es proposava la creació d’un impost que recaigués sobre els turistes, assenyalant en aquest sentit com a punt més convenient el hàndling dels aeroports.

Aquesta idea va tardar més d’una dècada en fructificar i el 2002, després de dos anys de debats, es va implantar el primer tribut d’aquest tipus. Tot i que es va estudiar la seva imposició als aeroports, la manca d’encaix legal i l’oposició del Govern Central van determinar que s’acabés fixant sobre les estades en establiments turístics (com a la majoria dels països on existeix aquesta figura). L’experiència només durà dos anys, però ha estat ressuscitada el 2016 i encara perviu. Tanmateix, en general, les despeses finançades amb aquests fons s’han allunyat de les propostes del llibre blanc, que se cenyien a les connectades d’alguna manera, ni que fos indirecta, amb l’activitat turística.


En resum, el Llibre Blanc del 1987 incidia en els mateixos elements sobre els quals apuntava la normativa, sobre tot l’aposta per la qualitat de l’oferta i la protecció el medi. No totes les seves propostes es van portar a la pràctica en el seu moment, com la limitació de l’activitat urbanística municipal, per frenar el turisme residencial o la introducció d’un impost turístic, però aquestes qüestions continuen formant part del debat turístic del segle XXI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada