Turisme i medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

La dècada del 1970 va veure com s’estenia la preocupació pel medi ambient entre col·lectius cada cop més amplis. El 1977 un grup de professionals menorquins de l’arquitectura van publicar un petit estudi sobre els nuclis turístics de l’illa. Tot i que l’enfocament era essencialment tècnic, no es deixava de censurar l’“especulació, la venda de paisatge i qualsevol element que suposi atracció turística”. L’any 1980 Guillem López, a partir de la irreversibilitat del desenvolupament urbanístic i l’exigència de solidaritat envers les generacions futures, aconsellava graduar el creixement de les ofertes turística i immobiliària.

Durant aquests anys les entitats conservacionistes també van aixecar progressivament la seva veu. Alguns dels autors de l’estudi del 1977 poc després van participar en una taula redona promoguda pel GOB sobre l’ordenació del territori a Menorca. Joan Gomila vinculava el canvi en el model urbanístic amb la potenciació de les Illes [Balears] com a fet turístic. La construcció de grans hotels i edificis prop de la mar comportava una sèrie important de problemes. Com a conclusió, s’advertia que un bon nombre de paratges naturals estaven amenaçats per la rapidesa del procés urbanitzador i es demanava que es fes un pla insular d’ordenació.

Fruit d’aquest impuls, el 1978 va tenir lloc a Ciutadella la primera manifestació en contra de la urbanització del litoral, que reclamava la paralització dels projectes prevists, especialment a cala en Turqueta i Macarella. Entre el 1980 i el 1981 es van realitzar diversos actes (concentracions i concerts) amb el mateix objecte.

El 1980 la Coordinadora Insular per a la Defensa i Ordenació del Territori va redactar “un projecte per a la protecció de Menorca”, una proposta sobre l’ordenació territorial de l’illa. Partia de la base que la sobreexplotació turística provocava una sobreexplotació dels recursos i es convertia en un problema, ja que no tenia en compte els interessos a llarg termini. Es plantejava un model que preservés l’estat de l’illa en aquell moment amb la creació de tres tipus de zones protegides, una, de reduïdes dimensions, que concentraven una gran riquesa natural i paisatgística, i consistia en trenta-un espais que s’havien catalogat i dibuixat en un mapa. Aquests espais, de s’Albufera des Grau a Punta Nati,  dels barrancs del sud a cala Rafalet i de la Vall al Toro, coincideixen de forma sensible amb les àrees naturals d’especial interès que s’aprovarien una dècada més tard.

La segona agrupació estava formada per àmplies extensions de terreny que tenien la funció d’esmorteir els efectes exteriors, mentre que la darrera consistia en una corona de camps de conreu, bosc i mates, que regulava les altres dues. Les activitats turístiques s’haurien de restringir a les zones ja urbanitzades i aquelles situades en àrees d’interès ecològicopaisatgístic, s’havien de reestudiar.

 

Projecte per a la protecció de Menorca, 1980

Pels mateixos dies, les associacions patronals relacionades amb la construcció van organitzar una taula redona dedicada a turisme i urbanisme amb l’assistència d’agents del sector turístic i representants dels partits polítics. Els participants assenyalaven els perills del creixement i la conveniència de posar límits al desenvolupament turístic. Més que incrementar la quantitat, se sostenia que calia millorar la qualitat. Així mateix, es va parlar de la importància de l’entorn per al turisme i de la necessitat de conciliar economia i ecologia, una opinió que compartiria Joan Victory un mes més tard. També va ser objecte de discussió el turisme residencial, que alguns veien millor que l’hoteler, per les dimensió excessives que aquest podia assolir; en tot cas es reclamava que les urbanitzacions estiguessin ben planejades i executades. Casals, en canvi, defensava que els hotels proporcionaven majors beneficis econòmics que els xalets i els apartaments.

El 1982, el Consell General Interinsular aprovava els tràmits per modificar el Pla Provincial d’ordenació. El GOB va protestar, ja que, mentre que els terrenys que es projectava preservar a Mallorca suposaven el 15,4% de la seva superfície (una proporció similar al Pla de Catalunya), a Menorca només abastaven el 3,5%, quan havia un informe de l’ICONA que incloïa 2.428 ha (15,4%). Censuraven que no s’hi incloguessin zones humides (s’Albufera des Grau, port d’Addaia, prat de Son Bou, torrent de Tirant), així com cala Pilar, ets Alocs, cala Calderer, Pregonda, Binimel·là, Ferragut, Morella, es Grau i cala Mesquida,  Son Xoriguer i Son Saura. També demanava la salvaguarda de zones boscoses de l’interior.

 

Catàleg de zones a protegir proposat pel CIM. 1986

Poc abans de les eleccions locals del 1983, el GOB feia un balanç sobre la gestió urbanística dels quatre anys anteriors, on dibuixava un panorama molt fosc, denunciant un incompliment sistemàtic de l’ordenament jurídic, la no aplicació dels instruments de disciplina urbanística i l’afavoriment dels interessos particulars en la gestió urbanística i l’elaboració dels plans urbanístics. El grup ecologista denunciava que la manca de sensibilitat en la protecció de la naturalesa derivava del fet que la majoria dels ajuntaments estaven dominats per persones vinculades a la construcció, els negocis immobiliaris o la indústria turística.

La situació estava a punt de canviar. El nou equip de govern de signe progressista del Consell Insular de Menorca que sortí elegit en les eleccions impulsà la redacció d’un catàleg, per a la qual cosa va demanar informes a l’Institut d’Estudis Ecològics (INESE) i l’ICONA. El document es  presentà l’estiu del 1986. El treball dividia les àrees a protegir segons el seu valor: extraordinari, molt elevat i alt. En total es plantejava que es preservés un 40% de la superfície de l’illa. Aquest catàleg era un avenç respecte a l’anterior i s’acostava molt a la delimitació final de les ANEI. El conseller d’Urbanisme, Benjamí Carreras, declarava que Menorca estava molt diagnosticada però hi mancava elaborar el pla integral d’ordenació, a la qual cosa es volia contribuir amb aquest treball. Un dels seus objectius era impedir que s’hi desenvolupessin noves urbanitzacions. També es propugnava l’adopció de mesures complementàries de protecció, com la redacció d’un pla d’ordenació del litoral i la regulació de les activitats extractives.

Catàleg actual de les ANEI

La qüestió de les àrees protegides seria la primera de la sèrie de topades que es produirien entre les administracions autonòmica, governada per Alianza Popular i insular, dirigida per una coalició d’esquerres. El mes de febrer del 1983 el Consell Insular va aprovar un pla de protecció. La delimitació fou retallada el mes d’agost pel Govern Balear en contra del parer del Consell Insular, que volia una major preservació del litoral de Ciutadella i el barranc d’Algendar. L’any següent l’Ajuntament de Ciutadella demanaria la suspensió del planejament de la costa sud, de Son Xoriguer a cala Galdana, mentre es modificava el Pla General, per possibilitar la seva conservació. El Ple del Consell Insular, pel seu costat, va aprovar per unanimitat una proposta de gran calat: l’anul·lació de la Llei de zones d’interès turístic nacional. L’Estat acabaria derogant aquesta norma el 1991. L’any següent, el president del CIM al·ludia expressament a l’existència d’un conflicte entre els interessos urbanístics i la protecció del medi, així com problemes d’infraestructures.