La visió parisenca de Menorca: À travers le monde (1911)

Le Tour du Monde fou una revista setmanal de viatges que es publicà a Paris entre el 1860 i el 1914 per cobrir les grans exploracions del període. Aquesta prestigiosa publicació edità a partir del 1895, i fins el 1911, un suplement sota el nom d’À Travers le Monde, les pàgines del qual es reunien en volums anuals. El darrer any, J. de Borgioni va escriure un reportatge de tres pàgines sobre l’illa, amb el títol d’“Impressions de Menorca”, il·lustrat amb dues fotografies: una del port de Maó, on es veuen el poble des Castell i el Llatzeret, i una altra del port de Ciutadella. Hem d’agrair a Miquel A. Limón la seva localització.

Borgioni, després de fer notar que Menorca fou conquerida per França el 1756 i que encara hi perceb signes del setge al qual se sotmeté els anglesos, indica que el port és la primera i única bellesa de Maó. Tanmateix, la seva descripció és ben parca: es tracta d’un port natural molt estret on s’hi escalonen cases d’estiueig, barques de pesca i establiments de banys. Les cases blanques, més blanques que les que hi ha al camí de Canes a Niça, es reflecteixen a les aigües blaves, més blaves que la Mediterrània.

Tot d’una passa a lloar la blancor del país: “Oh! Aquest blanc de Maó! Ningú es pot imaginar res semblant: totes les teulades, tots els murs, totes les façanes, totes les escales interiors, tots els paviments dels carrers són d’un blanc enlluernador, ben llis, mai interromput per un taca infortunada o per un gra de guix. A damunt s’hi precipita un sol tropical que brilla des de les sis de la matinada. A l’exterior, tot és igual: tant si es surt als carrers blancs, repassats cada dissabte, com si va de la ciutat al camp, un es troba entre parets i murs blancs. I tots els matins, un fillet passa a domicili per vendre calç!”

El francès assenyala que Maó és una autèntica capital: el seu port acull vaixells, fins i tot veritables navilis de tres pals; la munió d’edificis fa evident la seva populositat. La seva història es remunta al general cartaginès Magon, el seu fundador.

D’altra banda, l’autor no pot oblidar la llegenda d’aridesa i aïllament de l’illa. Durant la canícula, a Menorca només hi ha desolació: el camp no ofereix ni plantes, ni verdures, tan sols alguns arbres torts o desarrelats pel vent. Darrera de les parets únicament es veuen animals magres; tenen tan poca carn que, per menjar un plat de carn, cal arreplegar mitja dotzena de filets. Els molins de vent no giren; es diria que fins i tot don Quixot ha abdicat. El vaixell arriba tot just dues vegades per setmana i en hivern moltes vegades un es queda quinze dies o un mes completament aïllat del món. Maó és l’entrada d’Espanya, però només es gaudeix de l’ombra de tarongers i les palmeres. Tan sols aixequem una punta del vel dels espanyols, l’ull negre que s’obre darrere les finestres.

Moltes dones acomodades cuinen elles mateixes. Per simplificar el menjar, es condensen el brou, els entrants i el rostit en el puchero, un plat car que necessita carn de vedella i d’aus de corral, peix, patates, carabassa, ciurons, tomàtics, brou, xulla, salsa fins a vessar,... la seva composició només resta limitada per la vora de l’olla, l’enorme recipient en el qual es cou.

Segons Borgioni, la societat viu a Ciutadella, però sembla un error, perquè a continuació descriu Maó. L’Esplanada és el punt de trobada per fer un passeig i sentir música. L’orgue de la Catedral (deu ser Santa Maria) li ha valgut la visita de dos reis, que a la tornada a la cort han encarregat models similars. El Teatre era tancat. L’Ateneu és a un edifici de dos pisos amb sales de concerts i conferències. Compta amb un museu d’història natural i una biblioteca on va trobar la Revue des Deux Mondes i el Journal des Débats com a lectures franceses. El director d’aquesta modesta acadèmia semblava orgullós de la institució i li explicà la recent visita d’un professor de la facultat de Lió.

El francès dedica bastant d’espai a descriure els costums i la gent de la població. Al cementiri, li xoca la pràctica de deixar unes hores al mort dins d’una cripta. El puny del difunt aferra una alarma i el guarda que l’acompanya està preparat per corregit l’error, circumstància que no s’ha esdevingut mai.

Els maonesos estimen la música, el seu únic gust artístic: tothom canta o interpreta un instrument: piano, guitarra o violí. Pobres i rics, pel carrer o a ca seva, des que tenen onze anys entonen les cançons, sobretot valsos i marxes, que executen massa fort i sense gaire gust. Als cafès s’escoltava música italiana en un fonògraf. L’escriptor va provar de tocar alguns lieder de Schumann i Mendelsson sense cap èxit; el gran Wagner era quasi desconegut.

La visita al veí d’un ric comerciant retirat, al carrer d’Isabel II, li serveix per descriure el sistema de festeig menorquí. Les seves filles comptaven vint i deu anys, i les dues tenien enamorat, que les anava a veure cada dia sense amagar-se, a diferència de França on la policia denunciava qualsevol home que s’hi acostés, com va explicar a les joves, que li demanaven noves de París. Ell s’expressava en provençal i elles li responien en maonès.

La mantellina, com totes les coses locals i belles, està en decadència. Les dones la duen el matí com a vestit secundari; durant el dia, se’n veuen moltes pel carrer amb capell o amb el cap descobert; el capvespre, de passeig, no surten mai d’una altra manera. La mantellina clara és per al teatre i els dies de cerimònia.

La mantellina accentua la negror dels cabells femenins i la blancor del cutis. Les dones es cobreixen amb gust; solen dur una ploma al capell, que deixen caure lleugerament cap enrere. Els seus moviments són encantadors, dotats d’una gràcia moresca; el pit, ben fet; els ulls, plens d’intel·ligència i malícia. El ventall constitueix l’arma i l’ànima de les senyores, la duen com els francesos duen el mocador o la bossa: a l’església, de visita, el vespre i el matí; tot el temps. Amb ell desenvolupen un llenguatge amorós; segons com es posi, el ventall significa indiferència, ruptura, confessió, temor, gelosia, desdeny, còlera, etc.

Les bosses de plata i d’or, amb una tancadura elegantment cisellada, que es veuen a tota Espanya es fabriquen a Maó. La indústria prospera; Borgioni  visità una de les fàbriques. Les malles són fetes a part per dones, joves i filletes que quasi no saben ni llegir; la tanca es reserva per als obrers i les màquines. Aquestes bosses no reemplacen les joies. Les senyores se les posen el capvespre, al teatre, el matí per fer la compra o fins i tot a ca seva. Braçalets, collars, anelletes, cadenetes i agulles; fòtils vistosos i sovint sense gust.

L’escriptor finalitza parlant de Mme. du Gast, la guanyadora de la cursa de vaixells a motor entre Alger i Marsella, que feu escala a Maó el 1906 i deixà un record ben visible. Al saló del cònsol hi ha multitud de fotografies seves: a cavall; passant un torrent per damunt d’un arbre caigut; en la seva embarcació, rodejada d’admiradors; en vestit de ball, coberta de joies; en automòbil, amb gorra de conductor; en cotxe de cavalls, que mena amb seguretat; en el seu estudi de treball, amb un llibre a la mà.

Un vespre, tornant d’examinar el moll desert on ella fou aclamada uns anys abans per 6.000 persones, Borgioni veu una barca que duu el seu nom i es demana “¿Es tracta de l’atenció delicada d’un pescador subjugat o un vestigi de la seva barca a motor?” Sigui el que sigui, aquest record li va semblar “humil, no gloriós: el nom quasi esborrat, la barca perduda al mig d’altres; el silenci que hi regnava. Quina buidor!”

L’home mira la gran mar i el sol que s’emmiralla. L’espectacle li encanta i el fa pensar que la poesia immutable és la única veritat del món i del temps.