Després dels aplaudiments només quedarà el silenci

La immensa commoció que ha provocat l’epidèmia de la Covid-19 fa sorgir multitud de reflexions sobre les seves conseqüències i la manera de sortir de la crisi. En aquesta allau de comentaris, articles i declaracions es reconeixen dues línies: la dels que volen minimitzar l’impacte de la crisi i avançar cap a la “normalitat” i la dels que defensen que serà impossible restituir la situació existent abans de l’aparició del virus o, és més, no troben desitjable tornar a aquella normalitat, perquè no era justa, sostenible o ètica.

Plou sobre banyat. Fa deu anys, amb motiu de la Gran Depressió causada per l’ensorrament dels mercats financers, en què es va fer evident el comportament depredador de certes elits econòmiques, es va aixecar un cor de veus que reclamaven la “refundació del capitalisme”. Es tractava d’una curiosa confluència entre governants de les principals nacions, magnats de les finances, intel·lectuals i moviments socials com el 15-M a Espanya, “Occupy Wall Street” als Estats Units, el manifest “Indignez-vous!” a França o la Primavera Àrab.

Tanmateix, a mesura que passaven els mesos aquell aparent consens es va anar diluint i al final l’únic que va quedar va ser un enduriment de les condicions de capital dels bancs: la solució tecnocràtica va eclipsar les propostes de repartiment de la riquesa i regulació dels mercats financers.

Segurament les reivindicacions dels indignats eren excessivament genèriques i no tenien en compte la dificultat de traduir idees plausibles en mesures viables. Al mateix temps, la crisi econòmica obligava a ajudar amb celeritat les persones més afectades pel cop i enfrontava els estats amb més dificultats de les que eren capaços de resoldre. Al capdavall, el debat sobre l’austeritat i les retallades va deixar en un segon pla els projectes d’una nova arquitectura econòmica: salvar l’estat del benestar va impedir reestructurar el capitalisme.

Deia Eisenhower, president americà entre 1953 i 1961, que “el que és important poques vegades és urgent; el que és urgent, poques vegades és important.” Mafalda, el personatge del genial humorista Quino, va donar una volta de rosca a la idea: “el que és urgent no deixa temps per al que és important.” En la crisi de la dècada anterior, la urgència del dia a dia va impedir emprendre les reformes de calat que eren necessàries i que, amb la crisi causada per la Covid-19, demanen novament atenció.

La gran ironia de l’epidèmia actual és el fet que els que combaten la malaltia i fan possible que la població es mantengui segura i alimentada són els col·lectius amb les pitjors condicions laborals: auxiliars d’infermeria, zeladors, netejadores d’edificis i carrers, caixeres de supermercat, transportistes, vigilants, policies,... Tots els que estan posant en risc la seva salut perquè els altres puguem estar a casa resguardats del contagi. En reconeixement de la seva tasca hem sortit cada dia a aplaudir a les vuit del vespre.

El professor Michael Sandel firma un article en el New York Times, “Estem tots junts en açò?”, en el qual qüestiona si és ètic que, després de tot el que han fet, les seves remuneracions i reconeixement social segueixin tan devaluats com abans. Apunta que la globalització mercantilista dels darrers quaranta anys, amb la seva obsessió per retribuir el mèrit individual, ha fomentat la supèrbia de les classes privilegiades i ha afeblit la solidaritat. Les polítiques públiques han fet poc per millorar les condicions de vida de la majoria de la gent. El ressentiment ha provocat una reacció populista contra les elits i, de resultes, s’ha aguditzat la polarització social i política. Com a conclusió anima a dotar de contingut polític els signes de solidaritat que veiem aquests dies.

En realitat, no seria la primera vegada que així succeeix. Després de les grans conflagracions, com les dues guerres mundials, les classes populars van accedir a tot un ventall de drets polítics i econòmics –sufragi universal, drets sindicals, estat del benestar– en recompensa pel seu sacrifici i contribució a l’esforç col·lectiu.

Tanmateix, no som gaire optimista. Les proclames que Sandel i altres estan fent aquests dies em recorden massa les que vaig sentir fa una dècada. El trencament social que es constata a la majoria dels països occidentals, amb l’emergència de partits i líders cada cop més extremistes, demostren que el diagnòstic és substancialment correcte. Així i tot, els magres resultats del moviment indignat no presagien que ara, que els problemes han estat originats per un agent extern al sistema, les reformes vagin a fructificar.

El cert és que la vaga inquietud social que ens mou no té correspondència amb cap moviment cívic. Les autoritats, els partits i els sindicats estan centrats en la lluita sanitària contra la malaltia, la protecció dels més dèbils i la recuperació de l’activitat econòmica. Es diria que els agents polítics i socials estan massa preocupats en l’urgent –sortir de la crisi–, per pensar en el que és important: avançar en la fraternitat i la justícia.

La capacitat d’acció de l’estat és limitada. Els intents de gravar les transaccions financeres, el capital o el carboni s’enfronten a resistències que només es podrien superar amb un suport social major del que en realitat tenen. Potser seria més promissori intentar atacar el problema d’arrel i reivindicar un escurçament de l’escala salarial. Enlloc està escrit que un alt directiu hagi de cobrar 123 vegades més que un peó –de mitjana–, quan fa quaranta anys l’escletxa era una dècima part.

Una vaga malenconia m’envaeix. Tenc el pressentiment que, ara que s’acaben els aplaudiments, els carrers quedaran envaïts per un dens silenci.