El final de les obres del passeig d’Isabel II i la làpida de Méndez de Vigo

El 1848, el batle de Maó, Ignacio Méndez de Vigo, va promoure la construcció del passeig d’Isabel II, les obres del qual es van iniciar el mes d’agost, i també es va encarregar de la seva direcció fins l’octubre de l’any venidor, en què la va deixar en mans dels seus companys de consistori i va retre compte dels treballs executats (que estaven gairebé acabats).

Finalment, el 5 de març del 1850 Méndez de Vigo dirigia una comunicació a la Corporació en la qual indicava que, en acostar-se el dia en què havia de cessar com a batle corregidor de la ciutat, era el seu deure presentar, per a la seva aprovació, els justificants de les despeses que havia efectuat, ja que així “donava la deguda satisfacció a l’Ajuntament i al públic”. Els comptes generals estaven exposats al públic i l’Ajuntament els sancionaria segons els tràmits legals; així mateix acompanyava els de les obres del passeig d’Isabel II, des del 5 d’octubre passat, addicionals als del gruix dels treballs, que ja havia enviat l’any anterior. Com es pot veure, el batle va ser extremament rigorós en la fiscalització de la seva tasca i es va sotmetre dos cops a l’examen municipal: la primera quan mancava poc per acabar la feina i la segona al final. Ni tan sols avui existeix un control tan exhaustiu.

El 5 d’abril següent, la Corporació aprovava els comptes definitius del projecte del passeig. El darrer mig any, des que l’octubre Méndez de Vigo n’abandonés la direcció, s’havien gastat 3.361 rals i els ingressos, procedents de donatius i subscripcions voluntàries, només havien estat de 2.902 rals, per la qual cosa s’havia ocasionat un dèficit de 459 rals, que “quedava sobre la taula per donar-li l’aplicació més convenient”. Al mateix temps s’acordava de crear la Junta conservadora del passeig d’Isabel II, que tenia al seu càrrec la cura del mateix, la qual cosa implicava la dissolució de la junta auxiliar creada a l’inici de les obres. La Junta es componia de tres regidors (Joan Pons Andreu, Francesc Costa i Joaquim Mercadal), un dels quals era el batle o un tinent de batle, que la presidia, i tres veïns (Josep Albertí, Gabriel Frech i Joan Font). Tres dies més tard, el 8 d’abril, el batle cessava en les seves funcions.

Els agraïments a Méndez de Vigo no eren simples fórmules protocol·làries per cobrir l’expedient. La població de Maó va quedar realment contenta amb la construcció del passeig. Aquest fet és evident si tenim en compte que als pocs mesos del seu acomiadament es va realitzar una nova col·lecta, aquesta per col·locar una làpida que recordés la tasca del batle, la qual va recollir 156 pessetes. Lògicament, a la làpida no es deixa d’esmentar a la reina, a la qual, al capdavall estava dedicat el passeig, però, com ara veurem, el protagonisme de Méndez de Vigo és notori.

De fet, a l’expedient consta una primera proposta, segons la qual s’erigirien dues làpides, i la del batle diria: “Sota els auspicis, direcció i desvetllaments del digníssim Sr. Cap Civil i Batle Corregidor d’aquesta ciutat D. Ignacio Méndez de Vigo, es construí aquest lloc d’amenitat i esbarjo. A expenses de la munificència de S.M, Recomanables autoritats i filantròpic despreniment del Poble. Els maonesos agraïts. 1848”. Pel que fa a la reina, hi havia tres alternatives, que expressaven un reconeixement creixent envers la sobirana. La primera tan sols assenyalava: “A S.M. la Sra. Da. Isabel II de Borbó. Q.D.G. El poble maonès”. La segona canviava l’inici, que era “A la seva amada reina” i en la tercera ja era “A la seva adorada sobirana”.

Al final, la làpida que es va decidir de dedicar a la reina es limitava a fer un apunt cronològic en llatí: “Elisabeth II. Hisp Reina. Magontani”. La del batle, tot i que també era més concisa que en la primera versió, era més expressiva que la de la reina: “En el año de 1848. Se construyó este sitio de recreo debido a la munificencia de S.M., celo de las autoridades y desprendimiento del pueblo. Promovió y dirigió la obra D. Ignacio Méndez de Vigo. Alcalde Corregidor de esta Ciudad.” L’Ajuntament va aprovar els textos de les làpides en la sessió del 22 d’octubre del 1850, i en l’exposició de motius de l’acord es va fer constar que es feia perquè constés perpètuament l’agraïment, fidelitat i amor de la població a la seva Augusta benefactora i per consignar en un monument públic un record d’interès a D. Ignacio Méndez de Vigo, digne Alcalde Corregidor que havia estat d’aquesta ciutat. La fórmula relativa a la reina sembla de tall protocol·lari, mentre que la del batle dona la impressió de ser més sentida.

Les làpides es van col·locar en un acte públic que tingué lloc el 13 de desembre del 1850. Com a curiositat, a despit dels textos aprovats per l’Ajuntament, al document hi consta una nota en la qual s’informa que, en la segona, en lloc de “desprendimiento del pueblo” es podia llegir “donativos de la población”.

És interessant llegir la descripció que fa de l’indret Pere Riudavets al tercer tom de la seva Historia de la Isla de Menorca, que malauradament no ha estat reeditat com els dos anteriors. Com que l’obra és del 1888, és bastant propera als fets i Riudavets, nascut el 1804, els devia conèixer amb un cert detall, si bé és difícil que els visqués de primera mà, ja que els anys en què es van esdevenir el seu ofici de capità de vaixell al servei de l’Armada el mantenien fora de Menorca llargs períodes de temps.

En el seu llibre podem llegir que el projecte del passeig d’Isabel II va ser degut al primer batle corregidor que va tenir Maó, don Ignacio Méndez de Vigo. Segueix apuntant que “Aquesta activa i zelosa autoritat, que al seu infatigable zel unia un exquisit gust per l’estètica va voler dotar Maó d’un passeig cèntric del qual en mancava, ja que l’únic que comptava era el de l’Alameda, gens adequat perquè la gent es reunís les vetlades d’estiu”.

El més interessant ve a continuació, quan explica que “El va traçar tal qual el veiem en la gran plaça de l’Esplanada, davant del quarter d’infanteria i formant carrer amb les cases del seu costat nord. Es va començar el 1848 i, no obstant l’oposició que li van fer persones enemigues de tot progrés, al·legant que feia malbé l’Esplanada, i negant-se a aportar la seva contribució –l’obra es va aixecar a base de donatius–, va aconseguir que s’acabés el 1850, després de lluitar contra multitud d’inconvenients, dels quals en va sortir vencedor.” I finalitza remarcant que “L’expansió que hi troba el poble de Maó fa imperible la memòria del senyor Méndez de Vigo”.

Llistat de les contribucions a l'aljub (1851). AHM

Tampoc hem de pensar que el passeig quedés perfecte. Malgrat que en conjunt fos una gran obra que va perdurar molt de temps, alguns detalls van necessitar reforma. Just havia passat un any de la seva finalització quan, el mes de setembre, es va haver de recompondre la part central, reconstruint el pis i rejuntant-lo perquè durés, per la qual cosa hem de pensar que les lloses ja es devien de moure. Paral·lelament es va fer una nova subscripció, que va recollir 142,50 pessetes, per construir un sortidor en l’aljub que hi havia al jardí. En aquest cas sembla que es tractava d’embellir un element que, en principi, era merament funcional, perquè el passeig tingués un millor aspecte. Aquestes subscripcions, encara que avui dia ens costi de creure, eren molt populars i hi contribuïa una gran quantitat de persones amb donatius molt minsos: en aquest cas la xifra més habitual van ser 2,5 pessetes (10 rals).