De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret: Impossible no llegir-lo

 “La condició humana tal com l’experimenta en aquests moments no sembla digna de cap història”. Aquesta reflexió irònica que trobam al relat que dona nom a aquest llibre, ens proporciona el to, desenfadat i lleuger de l’escriptura de Keret. En aquest petit volum no abunden els pensaments, i els que hi ha continuen en la mateixa veta. Així al següent conte llegim que “L’altre món la treia de polleguera, perquè no havia cigarrets, ni cafè, ni ràdio pública, ni res”. 

Hi ha una línia dins la literatura, que podríem anomenar lúdica, en la qual l’escriptor posa en joc la seva imaginació per confegir textos on la sorpresa, l’enginy i l’humor són ingredients primordials. Aquest és el cas del recull de contes De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret. Autor d’anomenada al seu país, Israel, on ha guanyat nombrosos premis, traduït a trenta idiomes, a França ha  estat condecorat Cavaller de les Arts i les Lletres. A Espanya, tot i que s’han publicat tots els seus llibres, tant en castellà com en català, encara no ha trobat el ressò que es mereix, potser perquè conrea poc la novel·la i es decanta més pel relat, un gènere que aquí, a diferència de països poc importants com els Estats Units, és tingut com menor.

La manera de fer de Keret m’ha recordat a Haruki Murakami, per la seva inventiva desbordant, per la tirada a incloure animals a les seves històries i per l’humor, encara més accentuat en el cas de l’israelià, cosa que a vegades l’acosta als guions de Woody Allen, no debades Keret també és guionista i professor de Cinema a la Universitat de Tel Aviv. En realitat el podríem agrupar amb els autors que intenten transcendir la realitat tal com la percebem, imaginant mons paral·lels o alteracions de la realitat que ens transporten a llocs més suggerents i divertits per viure. El més proper seria Cortázar, amb el qual Keret té bastant en comú, si bé se separa per la major brevetat de les seves històries –el volum que ressenyam n’inclou trenta-sis en dos-centes cinquanta pàgines– i un humor més directe.

A la coberta, Quim Monzó remarca que és un llibre “absolutament recomanable”; em sembla que es queda curt i hauria pogut dir que és “un geni a l’abast de tots”. Les narracions meravellen per la seva originalitat i per la facilitat de la lectura, dos trets molt difícils de reunir. L’obra més propera de la qual tenc memòria és Muerte con pingüino, d’Andrei Kurkov, també de lectura molt gratificant. Aquesta vena literària defuig de l’escriptura de campana, engolada, en la qual l’autor, encara que ens expliqui les seves intimitats, se situa damunt una tarima i des d’allà dalt esclafa el lector amb la seva prolixitat o el seu domini del llenguatge. Res més lluny de la facilitat que ens brinda Keret.

Tanmateix, com tots els autors citats, això no vol dir que es dediqui a confegir històries escapistes com a simple entreteniment. Al contrari, entre les seves pàgines van passant els grans i petits problemes de la nostra societat, la vida de parella, la relació amb els pares i els fills, el racisme, l’opressió o la societat de consum. El que passa és que la lleugeresa, la gràcia dels relats no aclapara mai el lector, que s’estalvia les elucubracions intel·lectuals i se centra en episodis insòlits, però versemblants, de la nostra vida, de manera que el text ens anima a pensar, però no pensa per nosaltres i si no ens volem complicar l’existència, podem tancar el llibre sense remordiments.

En les històries de Keret és freqüent trobar dues realitats o dos plans de la realitat, una tècnica que ens remet a Cortázar (“La noche boca abajo”, Axolotl,...). Els personatges poden passar d’una a altra o anar i venir diversos cops. A “Mystique” l’autor és transparent: “Només em calia escoltar-lo per saber que el forat on m’havia ficat era tant profund que, si mai aconseguia sortir-ne, seria en una altra realitat”. A “Terra de mentides”, Ronnie transita de la seva existència quotidiana al país on viuen les mentides que ha sembrat a la terra, que l’enfronten a les conseqüències dels seus actes. Com sempre la reflexió és possible –la responsabilitat individual, la decència humana– però és el lector qui, de manera voluntària l’ha d’anar a cercar. Un altre relat on el protagonista salta a l’altra banda del mirall és “Púding”, més amable, un record nostàlgic de la infantesa. 

No sempre són mons paral·lels on l’acció continua desenvolupant-se. En ocasions es tracta de la pura imaginació o el somieig del protagonista. A “Tancats”, Haggai decideix viure amb els ulls tancats i fantasiejar amb persones i cases, com si fossin reals, malgrat les protestes del seu company, que li recrimina que tot el que està explicant és un invent, la qual cosa, d’altra banda, es pot llegir com una al·legoria irònica de “La veritat de les mentides” sobre la tasca de l’escriptor o, alternativament, com una metàfora sobre els negacionistes, que es neguen a acceptar la realitat. No té tanta sort el protagonista d’“Universos paral·lels”, on Keret explora la idea de Borges sobre la possibilitat o existència d’infinits mons, i voldria viure en aquell que li agrada més, però la vida seguirà transcorrent de manera inexorable...

El trànsit entre les dues realitats pot ser subtil. A “Quin desig demanaries a aquest peix de colors?” a penes dura unes línies, que serveixen per resoldre la trama en un paràgraf. La història, àgil i lleugera, inclou, de forma quasi imperceptible, passatges suggerents sobre les ferides obertes per l’Holocaust jueu i el conflicte palestí.

Hem començat amb els contes més alambinats del llibre quan, en realitat, aquest arranca amb una evocació del senzill “Explica’m un conte” d’El Petit Príncep de Saint Exupéry, en el text que dona nom a la col·lecció i que medita de forma irònica i juganera sobre les servituds de l’escriptor. L’escriptura és el tema d’un dels relats superlatius del recull: “Escriptura creativa”, una meravella d’inventiva literària que remet a Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino (un altre integrant del corpus literari de la imaginació fèrtil).

Keret demostra un domini absolut de la tècnica en els contes on deixa volar la imaginació, com “Hemorroide”, on aquesta dolorosa malaltia adquireix un insòlit protagonisme. A “Descordar” l’autor juga amb la idea de la nostra dualitat, fent una graciosa picada d’ullet al tema que encetà Stevenson amb Doctor Jekyll and Mr Hyde. La ironia pot recaure sobre el propi fet d’escriure, com a “La història victoriosa”, un text que recorda “Para escribir un cuento en cinco minutos”, de Bernardo Atxaga.

En ocasions tot plegat adquireix un aire de paràbola com a “Tria un color”, un dels millors, sinó el millor conte de tots, on el que a primer cop d’ull sembla un joc literari un poc frívol al voltant d’un tòpic, amb homes negres i homes grocs apallissats per homes blancs, pren un gir sorprenent i commovedor amb l’aparició d’una divinitat singular que invita a una relectura insòlita de la Bíblia. No està gaire lluny “Setembre tot l’any”, una distòpia sorneguera que burxa en les contradiccions de la societat de consum.

No totes les històries pertanyen al regne de l’imaginari. Keret demostra la seva amplitud d’interessos literaris quan roman al Continent del quotidià. A “Negre i Blau” ens obsequia amb una deliciosa història de desamors, on la il·lusió de l’enamorament trontolla davant de les arestes de vida ordinària. “Sola del tot” transita per la mateixa via, la impossibilitat de l’autèntic amor, narrada des d’una vessant original, però sense cap concessió al somni. “Àpat de dol” parla de com ens enfrontam amb la desaparició dels ésser estimats, en un to emotiu i lleuger alhora, evitant qualsevol drama. 

En fi, gairebé mil-i-un contes que obren camins nous en la ment del lector en una bona edició de Proa, a la qual només li hauríem de retreure que no hagi inclòs un sumari que ajudi el lector a orientar-se en la diversitat de propostes que ens ofereix Keret en aquest llibre.