dimarts, 27 d’abril del 2021

Veïns il•lustres de la plaça de la Miranda de Maó

La plaça de la Miranda, per la seva privilegiada situació sobre el port de Maó i la  seva amplitud, la qual li conferia un to parisenc que evocava un mirador sobre al Sena, sempre va comptar entre els seus veïns persones il·lustres. Aquest to distingit no s’estroncaria fins que, a mitjan segle XX, la construcció d’edificacions desafortunades i un urbanisme poc sensible als seus valors naturals la desfigurés.

El primer personatge conegut que va habitar la plaça va ser Andreu Valls que, quan el seu espai tot just estava delineat, s’hi va fer aixecar una gran casa que feia cap de cantó amb el carrer de Sant Sebastià, on tenia l’entrada. Aquest edifici, prou singular i que es pot veure a gravats de l’època, ja que era una construcció molt visible si es mirava Maó des del port, era situat al solar on la dècada del 1970 es va fer l’edifici dels sindicats, un d’aquests voluminosos horrors arquitectònics que avui en dia enlletgeixen l’indret.


Casa Valls. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Andreu Valls era un comerciant rellevant. El 1811 fou una de les tres persones comissionades pel governador militar per exigir als habitants de Maó un “préstec voluntari” per abastar els fons que precisava l’Estat per al desenvolupament de les seves funcions, del qual ell va subscriure una de les quantitats més altes: quatre accions de 25 pesos forts. Dos anys més tard era un dels signataris del manifest d’agraïment a les Corts per la seva tasca en l’elaboració de la Constitució de Cadis, redactat en uns termes plenament liberals: “Admirats i agraïts, tributen els ciutadans que respectuosament es subscriuen les més expressives i afectuoses gràcies per haver regenerat la nació, assegurat la seva independència, proclamat la llibertat del ciutadà, encadenat el despotisme, destruït el tenebrós tribunal de la Inquisició i restablert, sobre les ruïnes del fanatisme, la religió santa i pura dels nostres majors”.

El 1817 Andreu Valls fou nomenat cònsol dels Països Baixos a Maó, el primer en exercir aquest càrrec. En els gravats de l’època, la bandera holandesa oneja per damunt de la seva casa de la Miranda. Mai va exercir càrrecs polítics. A tot estirar, el 1820 va ser designat vocal de la Junta de Sanitat de Maó.

Al principi, al costat de la seva casa hi havia l’hort dels Carmelites, on anaven a parar les aigües de pluja de la zona. L’edifici tenia un semisoterrani i comptava amb finestres que donaven al port. El 1814 Valls va desviar la conducció que canalitzava les aigües perquè vessessin pel penyal. Quan el setembre va començar a ploure, els magatzems del port es van inundar i els seus propietaris van denunciar el comerciant, qui s’obstinà diverses vegades a llevar la paret perquè les aigües seguissin el seu curs, de manera que van causar nous desperfectes als negocis de Baixamar.

Segurament per mor de la seva posició social, l’Ajuntament va actuar amb cautela i, abans de procedir, va encarregar un informe, que corroborà els fets, després del qual només el va comminar a desistir de la seva actitud, sense exigir-li les compensacions econòmiques que demanaven els comerciants. Malgrat tot, Valls reiteraria la seva conducta mesos més tard, fins que la construcció de la costa de la Miranda va servir per reconduir el curs de les aigües.

Consolat holandès. Aquarel·la publicada per Ferran Lagarda

El 1824 va ser molt comentat el fet que, arran de la mort d’un metge de l’esquadra holandesa, que en aquella època sojornava al port de Maó, el seu cadàver fos menat a la casa d’en Valls abans de ser traslladat al castell de Sant Felip per donar-li sepultura al lloc on acostumaven a fer-ho els anglesos, perquè, en ser protestant, no podia ser acollit al cementiri catòlic.

El cadàver, que anava en una caixa adornada, va ser conduït de forma solemne. La banda del vaixell, integrada per uns desset instruments, el flautí i el tambor endolats, obria el pas de l’enterrament, que seguien uns setanta homes de la tropa amb els seus oficials, portant els fusells a la funerala, els quals van fer una descàrrega. A continuació marxava un jove, fill del metge, escortat per dos oficials, darrere dels quals es congregava una multitud de mariners vestits d’uniforme en formació de dos, així com els guardiamarines i la resta de l’oficialitat. Tancava la processó l’almirall, enmig dels cònsols anglès i holandès. Així fou davallat al port, on el grup es va embarcar en falues i llanxes que el van transportar fins al castell, mentre la fragata disparava una canonada cada minut.

El 1830 Andreu Valls va ser una de les setze persones acomodades de Maó que van aportar cent duros per al finançament de la construcció del Teatre Principal a canvi de la disposició d’una llotja. Amb el temps, el caràcter prominent del personatge i el seu casat van arribar a donar nom a l’indret, fins al punt que en ocasions se’ls anomenava la plaça d’en Valls, el mirador d’en Valls o la costa d’en Valls.

El 1857 encara apareix en una llista de les persones amb dret de ser elegides a les eleccions municipals. Dos anys més tard, amb vuitanta-cinc anys i potser sentint-se malalt, es va nomenar vice-cònsol Pere Lluís Valls, potser el seu fill i va posar a la venda alguna de les seves propietats: una casa amb tres solars i aljub al carrer Vell des Castell, primer i, mesos més tard, un magatzem amb forn al carrer de Sant Ferran, on devia realitzar la seva activitat mercantil, de la qual s’acabava de jubilar. Tanmateix, el 20 de maig de l’any següent va deixar d’existir i Pere L. Valls passà a oficiar com a cònsol d’Holanda i, posteriorment, vicecònsol de França. Els baixos de la casa on vivia es van llogar. Miquel Barber indica que s’hi va establir una lògia maçònica.

L’exèrcit va arrendar l’edifici per a les factories militars de subsistències i estris (administració de la intendència)  en dos períodes, el primer del 1862 al 1869 i, més tard, a partir del 1887. L’oficina s’encarregava d’adquirir i distribuir entre la guarnició articles com ara farina, ordi, palla, sal, oli, carbó, llenya i petroli. El 1889 la propietat, que llavors ostentava Baldomero Valls i Murphy, va oferir la casa al Ministeri de la Guerra, qui va desestimar la proposició i seguí llogant l’immoble un any darrere l’altre fins el 1900. Més endavant hi va establir la seva residència la família Florit, ben coneguda a la població, que el 1915 va cedir a l’Ajuntament un soterrani que donava al passeig Marítim, que sembla documentat quan s’aixecà la casa un segle abans i estava davall del nivell del carrer. L’any següent els propietaris eren autoritzats per construir les voravies de l’entrada de la casa, al començament del carrer de Sant Sebastià.

 

Teodor Làdico Font

El següent veí il·lustre de la plaça fou Teodor Làdico i Font. El seu pare tenia una casa de comerç prop de la Miranda, a la plaça del Carme. A la seva mort, el 1847, se’n va fer càrrec amb el seu germà Espiridió. Pocs anys més tard, després de repartir l’herència familiar, el 1853, Teodor es va fer construir el palauet que hi ha número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern a Maó. El 1861 el seu germà es va retirar i Teodor va assumir la direcció única dels negocis, que incloïen el comerç marítim, una naviliera i la banca.

La primera referència escrita de la casa és del 1862, fent constar que era el seu domicili, quan es publicà la relació de les persones elegibles a les eleccions d’aquell any. Làdico entrà en política durant el Sexenni democràtic. El 14 de març del 1869 el Comitè Democràtic Republicà va convocar una manifestació demanant l’abolició de les quintes i la matrícula de mar. El punt d’inici fou la plaça de la Miranda, on s’arreplegaren prop de dues mil persones, entre les quals un bon nombre vingut des Castell, que van marxar al so de l’himne de Riego, augmentant en nombre a mesura que recorrien els carrers de la població. Entre els discursos que es van pronunciar va sobresortir el de Làdico, qui va argumentar, aportant raons i cites històriques, sobre la inutilitat de l’allistament forçós tant a l’Exèrcit com a l’Armada, ja que sense ell Espanya havia mantingut la seva glòria i integritat territorial, a més d’haver conquerit i portat la civilització al Nou Món.

 

Estat actual de la casa de Teodor Làdico

El 1872 fou elegit diputat a Corts, essent el cap del Partit Republicà Federal de Menorca. Arran de la proclamació de la República, el març de l’any següent, una manifestació popular es va dirigir a la plaça Miranda, on vivia. Teodor Làdico, enmig del major dels entusiasme i dels aplaudiments de la gernació, va dirigir la paraula als manifestants, tot ressenyant la diferència entre l’exèrcit lliure i el forçós, i assenyalà que amb un rei estranger (Amadeu de Savoia, que acabava d’abdicar) s’havien introduït les quintes i que amb la República aquestes desapareixien per no tornar mai més. Dies després Làdico seria designat sotsgovernador del Govern a Menorca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada