Un passeig per la història a través dels noms de la plaça de la Miranda

La plaça de Maó actualment dita de la Miranda fou batejada en el moment de dissenyar el barri de les tanques del Carme, el 1805, amb el nom de Sant Ferran, amb tota seguretat en honor del que llavors era el príncep d’Astúries,  qui pujaria al tron el 1808, en abdicar son pare, Carles IV, dos mesos abans de l’inici de la Guerra de la Independència. La importància del personatge havia fet que el 1806 també se li dediqués el carrer de Sant Ferran, perpendicular al d’Anuncivay, que encara porta el seu nom.

 

El rei Ferran VII

Acabada la Guerra, Ferran VII va entrar a Espanya per Girona el 22 de març del 1814. Refusà d’anar a Madrid a signar la Constitució del 1812 i es dirigí a Saragossa. En comprovar les aclamacions de joia i alegria del poble, es  desvià a València on, encoratjat per un grup de diputats absolutistes, el 4 de maig va emetre un decret que dissolia les Corts, abolia la Constitució i restablia l’absolutisme. A Maó les notícies arribaven amb retard: la festa per commemorar l’arribada del rei al país se celebrà el mes de maig, després de la sortida de les tropes napoleòniques de Barcelona, i les noves sobre la derogació de la Carta Magna es van saber a finals de juny.

La primera referència inequívoca a l’indret és del 15 de juny del 1814 i ben prosaica. A una petita nota del Diario de Menorca s’informa que “en la plaza del Sr. Fernando VII” s’ha extraviat un ca d’aigües jove, i s’indica que el qui el torni a la casa que hi ha al nombre 10 de la plaça se’l gratificarà amb 1,50 pts. Per tant, ja hi havia edificis construïts; en l’actual numeració es tracta del que forma el cap de cantó de l’esquerre a l’entrada del mercat del Claustre. Notem que el nom de la plaça enlloc d’al·ludir a un sant, ara distingia el monarca. El 19 de juny una altra gasetilla identificava el lloc com la “Real Plaza del Sr. Fernando VII”. De fet, per un escrit posterior tenim constància que a la plaça hi havia una placa en honor del rei, amb la inscripció “Plaza de Dn. Fernando 7º. Dios hizo al Rey Soberano de los españoles y padre de sus pueblos”. Aquestes làpides es devien col·locar a tot el país, a l’exemple de la que es va penjar a Madrid. La de Maó potser fou inaugurada durant els actes per celebrar el seu retorn. Al Museu de Menorca es conserva una placa amb la llegenda “Plaza del Señor Dn. Fernando VII”.

Làpida de la plaça de Ferran VII. Museu de Menorca

 Tanmateix, és més que probable que l’any anterior ja s’estigués al·ludint a l’indret en un altre solt d’aquesta mena, en el qual s’assenyalava que en el recorregut que anava del Carme fins a la miranda s’havien perdut tres claus fermades amb un cordellet. Observam aquí com aquesta zona de Maó rebia el nom de “la miranda”. Riudavets denomina així “l’espai que es va deixar per al transit entre les cases del barri i la vora de les penyes”. A la majoria dels plànols que es van fer en el moment de la urbanització se l’anomena carrer de Sant Pere, però al més antic, del 1805, la porció central es designa com la “Miranda” i el més possible és que fos coneguda d’aquesta manera, per mor de les esplèndides vistes que ofereix sobre el port.

El furor monàrquic no va durar gaire, i potser només es va circumscriure a la premsa, ja que no consta que l’Ajuntament modifiqués el nom del lloc i al primer expedient on figura, del 1822, s’hi refereix com a plaça de Sant Ferran. En tot cas, des del primer moment el nom oficial no concordava amb el popular. A banda de la notícia del 1813 que acabam de comentar, el 1826 un altre expedient municipal anomenava l’espai “plaça de la Miranda”, que seria el que s’acabaria imposant. Aquest coexistia amb l’oficial: l’any següent la Corporació tornava a designar l’indret “plaça de Sant Ferran”.

La prova de foc arribaria amb la mort del monarca, el setembre del 1833. Al llarg del seu regnat s’havia atret no poques enemistats i, de fet, la seva filla, Isabel II, va adoptar una política netament diferenciada del seu progenitor. D’aquesta forma, el mes de març del 1834 el governador militar i polític de Menorca, sens dubte seguint ordres del Govern, es dirigia a l’Ajuntament de Maó, comminant-lo a què canviés el nom de la plaça pel d’Isabel II, tot substituint la inscripció absolutista per una altra d’esperit liberal: “Plaza de Dña. Isabel 2ª. El voto general, también la Ley/ La hizo protectora de su grey”. La Corporació va acceptar la idea el mateix dia de rebre l’ofici i un diumenge d’abril després d’haver anunciat l’esdeveniment per la població, s’executà l’acord.

 

Escrit sobre el canvi de nom de la plaça. 1834

Tanmateix, un any més tard, quan l’Ajuntament va redactar una “relació dels carrers que composen els barris de Maó”, el lloc es denomina un cop més plaça de Sant Ferran. Curiosament, el dia següent de tancar aquesta llista, es va confeccionar un avís al públic el qual, com era habitual, seria llegit pels carrers de la població, que anunciava que el seu nom era “plaça d’Isabel 2ª”. Com podem comprovar, ni la gent ni l’Ajuntament feien gens de cas de les làpides amb dedicatòries de contingut polític que les autoritats feien col·locar en determinats caps de cantó.

Corroboren aquesta idea els següents expedients que es troben a l’arxiu històric sobre l’afer. El 1838, els pèrits van emetre un dictamen sobre l’obertura d’una claveguera a la costa de la plaça de Sant Ferran; documents del 1845 i el 1848, confirmen no es donava gaire importància a la placa que dedicava la plaça a la reina Isabel II.

La situació física d’aquest espai urbà es va transformar en gran mesura amb la reforma que es va emprendre el 1858, seguint un projecte que portava per títol “Sobre la reconstrucció de la placeta de Sant Ferran d'aquesta ciutat”. Paradoxalment, la fi d’aquesta denominació s’acostava. L’any següent es van publicar dos anuncis, els mesos d’abril i juliol, que anunciaven la venda d’uns mobles (entre els quals hi havia un piano) a “la plaça de Sant Ferran, núm. 2, la Miranda”. El nom popular tenia cada vegada més vigència. El mes de gener del 1861 s’anunciava que a la Miranda es podia llogar la planta baixa on abans vivia Andreu Valls, qui havia mort l’any anterior i sabem que ocupava un gran casal que s’estenia del carrer Sant Sebastià fins a la plaça.

 

Primera notícia sobre la plaça de Ferran VII. Diario de Menorca, 1814

El canvi definitiu va arribar el desembre d’aquest any, 1861, quan l’Ajuntament va aprovar una reordenació completa de la nomenclatura dels vials de la població, per adaptar-se a una sèrie de disposicions legals harmonitzadores del Govern.  La majoria dels noms que llavors es van adoptar segueixen existint en l’actualitat. En aquest acord, es declara que es modifica la designació del lloc, que passa de dir-se “plaza de San Fernando” a “plaza de la Miranda.”

El record de l’antic nom, que al capdavall havia estat vigent mig segle, des de la seva creació, no es va oblidar de sobte. El 1866 l’afamada fonda d’Oriente s’anunciava a la plaça Sant Ferran, encara que l’any següent ja havia rectificat per la Miranda. El 1870 la premsa comunicava que la banda de música de la fragata Villa de Madrid tocaria al passeig de la Miranda (Plaça de Sant Ferran) els dimarts i els divendres. A partir d’aquest moment, durant cinquanta anys la denominació fou, sense discussió, la Miranda, amb els únics afegits de “plaça” o “passeig”, segons les circumstàncies.

Aquest estat de coses es va alterar quan, el mes de maig del 1917, l’Ajuntament va decidir baratar el nom pel de “passeig d’Augusto Miranda, per honorar l’il·lustre personatge a qui tant deu aquesta ciutat”. Els mèrits de l’Almirall, heroi de guerra i ministre de la Marina del 1913 al 1920, es fonamentaven en la revitalització de l’antic Arsenal de la Marina, reconvertit en base naval amb servei d’hidroavions, que en realitat formava part d’un ambiciós programa nacional que creà instal·lacions d’aquesta mena a tot el país. Tanmateix, el 1924 la Corporació es va adonar que quedaven dues plaques que encara duien la denominació anterior, que van ser substituïdes en aquell moment. La Corporació no va trobar suficient aquest homenatge i el 1927 hi va fer aixecar un bust, que executà l’escultor Walderman Fenn i encara hi és.

 

Des de la Miranda. Foto Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Durant la Guerra Civil, no es va trastocar la denominació de la plaça, encara que el 1938 es va debatre sobre la demolició del bust, que al final no es va portar a terme, en descobrir que un destructor fidel a la República portava el seu nom. Tampoc al llarg del franquisme es va capgirar el topònim, que a la premsa rebia de forma pràcticament indiferent el qualificatiu de plaça o passeig de la Miranda o passeig d’August Miranda. El 1977, amb la restitució dels noms tradicionals, l’espai va recuperar la designació de plaça de la Miranda amb la qual, al cap i la fi, havia estat conegut des del començament.