A la recerca de les varietats de raïm per fer vi tradicionals de Menorca

Amb el redreçament de la viticultura de Menorca, l’interès per les varietats pròpies de l’illa va en augment. En part, aquest fet respon a la circumstància que, per fer vins amb la qualificació de vi de la terra, només es poden emprar les plantes autoritzades. El catàleg és cada vegada més ampli en relació al vi de les Balears i bastant més reduït per al de Menorca. En aquest sentit, la finca Morvedra ha plantat prop de dues hectàrees de calop blanc, que el Govern Balear fa pocs anys va registrar com a vinificable, procedents d’un cep del lloc de Sant Josep de Ferreries. Segurament serà un procés llarg, però a ningú li escapa el valor comercial d’una varietat “única” i tradicional en un mercat vinícola que prima la diversificació i les arrels amb el territori. 

Les varietats tradicionals de vi de Menorca són fruit d’una llarga història. El vi servia per alleugerir el dia a dia i era obligat anar a la taverna a fer-ne un gotet després de la feina. També alegrava les celebracions, ja fossin una boda o les festes patronals, d’aquí el costum de cantar el “Volem vi” en les festes d’estiu dels diferents pobles de l’illa. No seria fins després de la Guerra Civil quan el gin i els seus combinats prenguessin el relleu com a beguda popular.

Des de la conquesta catalana, la vinya va poblar els camps de Menorca. Podem situar l’època de major esplendor de la viticultura illenca en els cent anys que separen el 1760 i el 1860. Durant aquest període, els ceps ocupaven unes 1.300 hectàrees i donaven al voltant de 3.000.000 de litres de vi, si bé les collites patien marcades variacions en estat sotmeses als capritxos de la meteorologia.

Al llarg del temps, forasters i menorquins van mostrar la seva apreciació pel vi de Menorca. Comptam amb multitud de notícies al respecte. Vargas Ponce, en el seu llibre del 1787, declarava que el vi de taula menorquí tenia molt bona reputació, en especial el de Maó. El diplomàtic francès Grasset de Saint-Saveur el 1807 assenyala que: “Els menorquins produeixen una gran quantitat de vins negres i blancs, més que suficients per al seu consum particular i de molta bona qualitat. Jo n’he begut de cinc i sis anys equiparables als nostres excel·lents vins de la Borgonya.” El marí americà Wines, el 1833 declarava que “El vi que es fa a Menorca és d’una qualitat excel·lent i es ven barat.” 

Anunci del vi de Santa Eularieta. El Bien Público, 1893

Pel que fa a l’opinió dels illencs, deixam constància de la nota que va publicar el diari El Bien Público el 1892 amb motiu de l’arribada d’un carregament de vi mallorquí: “Llamamos la atención de los consumidores para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como a vino del país el que ha venido de Mallorca.”

Alguns autors esmenten que es feia vi blanc, tant dolç com sec, encara que remarquen que es tractava d’una producció minoritària i per açò la generalitat dels comentaris es refereixen al vi negre. Un dels primers a escriure sobre el tema és John Armstrong, qui fa notar al seu llibre del 1752 que: “Els vins negres de Menorca no són del mateix aspecte i gust a tota l’illa. El de Ciutadella és un bon vi, d’un vermell més pujat que la resta i molt fort. El de Maó és més estimat; és d’un bell color ametista, suau al paladar i de prou força per conservar-lo alguns anys i ser enviat a Anglaterra. El d’Alaior té el millor gust i una part del que es fa se sembla al de Borgonya i té el mateix color, però li falta el grau dels altres i per açò no pot travessar la mar."

Al segle següent, Bidwell, el cònsol britànic a Palma, el 1876 deixava constància que, al seu parer, “El vi negre [de Menorca] és un vi pur, substanciós, més o manco del mateix preu i qualitat que el vi de taula francès, al qual s’assembla considerablement; en tots els aspectes és millor que el de Mallorca. Té menys graus, però els suficients per conservar-lo”. Un autor mallorquí, Pastor, convenia el 1885 que: “En San Luís, Ciudadela, Alayor y otras comarcas de Menorca obtienen un vino claro, de buen sabor, aunque poca graduación, condiciones que reúne el de San Luis hasta el punto de merecer que se le diera el nombre de Burdeos de las Baleares.”                                    

Vinaters tradicionals. Revista s'Auba, 1995

En definitiva, el vi negre de Menorca es caracteritzava perquè, en general, era gustós, suau (estaríem temptats a dir que era “elegant”), de poca capa i baixa graduació, la qual cosa ens suggereix la mena de varietats que podrien ser emprades en la seva producció, tot i que alguna d’aquestes característiques també ens remeten a les tècniques de vinificació emprades: la poca intensitat del color podria venir originada pel fet que, com es feia més recentment, es mesclessin raïms blancs i negres. 

Convé advertir que preferim el terme “tradicional” al d’autòcton, ja que cal desterrar la idea que a Menorca hi hagi les mateixes castes de vinya des de la nit del temps: els ceps propis de l’illa han experimentat canvis amb el pas dels anys. En aquest sentit, Riudavets el 1885 indica que, després de la invasió de l’oïdi (devers 1858), moltes vinyes es van abandonar, encara que els propietaris “vuelven a plantar nuevos viñedos, importando nuevas especies y procurándose braceros de fuera”. Aquest fet concorda amb el que va passar a Espanya quan es va fer present aquesta plaga, el primer atac important de malalties americanes que patí el Vell continent. Llavors, els viticultors van cercar les plantes més resistents a la malaltia. 

La principal descripció històrica de les varietats antigues de vi ens la proporciona l’Arxiduc Lluís Salvador en la seva obra Die Balearen, del 1890, qui, amb el seu esperit enciclopèdic, apunta un llistat complet amb el nom de cinquanta tipus de ceps, més que a Mallorca, la qual cosa ens torna a demostrar la vitalitat de la viticultura menorquina de l’època.

Relació de raïms. Arxiduc, 1890

Dels ceps esmentats per l’Arxiduc, 19 són blancs (38%) i els 31 restants, negres (62%). Pel que fa al seu ús, 20 s’empren per fer vi negre (40%), 7 per elaborar vi blanc (12%) i 3 per vins generosos; 14 s’aprofiten exclusivament per al consum com fruita (28%) i dels 6 darrers no se’n donen més detalls.

L’Arxiduc assenyala el lloc de Menorca on es poden veure les diverses classes de vinya. La majoria són pròpies d’un terme municipal, però un grupet tenen una difusió general, com ara, pels vins blancs, el babarrès blanc, el calop o imperial, el de senyal de gall, la planta blanca i el moscatell. Entre els negres, destaquen el cartoixà, la crinyana, el de Jerussalem, el d’en valent, l’estorell, el giró i la llora o marsellerès. Al consum es destinaven altres castes de raïm, entre les quals es trobaven la vernassa i la planta blanca. 

A banda dels llistats, l’Arxiduc ens explica l’estat de la viticultura de l’illa, subratllant el paper dels ceps més característics. “La verema es fa en dues tongades: la primera empra tot el raïm que madura més prest i subministra també el vi més bo, cosa que acostuma a succeir amb les millors varietats, com planta blanca, estorell, baberrès, giró, etc. La segona verema es dedica a la crinyana, calop, llora, etc; els raïms que encara no estan completament madurs es deixen a la planta i es tallen més tard per al consum. El vi d’aquesta segona verema no cau tan bé ni és tan fort com el de la primera.”

 

Un poc més endavant, parlant sobre la manera d’elaborar del vi, comenta que: “es fa vi de determinades classes de raïm, per exemple de baberrès tot sol, d’esturell, d’esturell negre i llora junts, de llora i giró junts, de planta blanca i carinyena, etc; però és una pràctica de només uns pocs propietaris i el vi obtingut mai es destina a la venda”.