Més enllà dels noms. Descobrint les varietats de raïm de Menorca

Amb la recuperació de la viticultura menorquina, ha augmentat l’interès per conèixer quines eren les varietats tradicionals de raïm que antigament s’empraven per fer vi. En el seu moment, diversos autors van parlar del tema. L’Arxiduc Lluís Salvador va incloure al Die Balearen una extensa relació. Aquest llistat fascina els viticultors menorquins des de fa temps, però l’austríac no ha estat l’únic a referir-se al tema.

Antoni Seguí veremant al seu hort

Una relació del Ministeri d’Agricultura del 1889 informava de les varietats de vinya de Menorca. Aquestes eren, les blanques: valent blanc i babarrès i les negres: giró, corignan (carinyena), llora, fogoneu i escursac; de taula n’hi havia el calop i el pansal blanc. Aquesta i la de l’Arxiduc són les principals referències bibliogràfiques pel que fa a les varietats existents abans de l’arribada de la fil·loxera. També tenim dades més recents, ja que els viticultors que feien vi tradicional a les darreries del segle XX van assenyalar a diversos diaris i revistes quines eren les plantes que veremaven.

A Sant Climent, el 1983 el vinyòvol Antoni Segui tenia ceps que deia que no eren dels americans que es van sembrar després de la plaga de la fil·loxera, sinó els que sempre havia hagut a Menorca, de les varietats planta blanca, calop blanc i vermell, moscatell i els raïms negres cartoixans, crinyana i llores. El 1994, Guillem Pons declarava a la mateixa població que el calop era millor per menjar; per fer vi eren més adequats el de planta, la carinyena i el berberès, en tots els casos blancs i negres.

A Sant Lluís, Bernat Seguí el 2004 comentava que les varietats de raïm que feia servir eren la planta i, especialment, la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi.

A la part de Ponent de l’illa, el 1986 Antoni Bonet apuntava que, segons les explicacions d’un antic pagès de Ciutadella, devers 1920 les varietats més apreciades pel consum eren l’imperial, la planta blanca, la de senyal de gall, el calop, la mamella de monja i el batista. Per fer vi s’utilitzen la planta rossa, el fogoneu (que l’Arxiduc indicava que era corrent a Ciutadella), batista, giró i valent.

Finalment, el 1990, Perico Serra de Son Bell-lloc explicava que les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, l’imperial negre i blanc, el raïm negre, la planta o blanca, el marsellarès i el de senyal de gall (gra tort). Tots els tipus de raïms es mesclaven i el resultat era un vi negre claret.

 

Josep Cardona fent vi. 1983

A banda d’aquestes descripcions, comptam amb un treball de camp que el Consell Insular de Menorca va encarregar el 2003 per esbrinar la situació del vinyet tradicional de l’illa. Es van trobar dotze vinyes antigues, cinc d’Alaior (can Guillem, s’hort des Lluïser, hort de n’Esquella i hort de Torralbenc nou) i set de Maó (verger de Sant Josep, Mitjan Lloc, Momplè, Turonet nou, sa Vinya, Francisco Olives Pons i Esbert Pons).

Tenien les varietats autòctones planta (blanca i rossa), calop (blanc, vermell i negre), imperial, baberrès, Jerusalem, esperó de gall, carinyena i negre de Menorca. Els investigadors suggerien que aquest darrer podia ser la vernassa. Pel que fa al raïm de taula, la diversitat de ceps era menor. La immensa majoria era de calop o imperial, especialment el blanc, però també el vermell, negre o rosat. Al seu costat abundava la planta o planta blanca i eren més rars el moscatell, la malvasia i el raïm vermell.

Segons els autors, els resultats de l’estudi mostraven que Menorca comptava amb un elevat patrimoni varietal. Existia una certa variabilitat, tant entre varietats com dins d’una varietat, el que atribuïen al fet que no s’hagués produït una selecció agronòmica, la qual cosa era una prova de què podien ser varietats autòctones. Finalment, havien trobat una certa confusió en el nom de les plantes i l’ús d’un mateix nom per referir-se a diferents varietats.

En resum, els ceps més esmentats als anteriors treballs són la planta blanca, el calop blanc o imperial, el baberrès blanc i, pel que fa als negres, carinyena, llora, giró i fogoneu (a la part de Ciutadella). Altres no són tan citats, però figuren diverses vegades. Són el cartoixà, moscatell, valent i senyal de gall. Amb menys freqüència s’esmenten l’estorell, de Jerusalem, calop vermell i la planta rossa. Finalment són rars el maduixer, grumer, escursac, batista i l’esperó de gall. Cal fer notar que alguns (fogoneu, giró, esperó de gall, calop, mamella de vaca) són també propis de Mallorca, quasi tots en qualitat de varietats minoritàries, però que desperten un interès creixent.

 

Vinya d'en Solano

Convé advertir que és notable la continuïtat que existeix entre un bon nombre de ceps citats a finals del segle XIX i els que apunten les fonts contemporànies: la major part dels que s’indica que són plantats arreu han tornat a aparèixer en  l’actualitat. Açò és significatiu, ja que entremig es va produir el tall de la fil·loxera i virulents atacs de míldiu, la qual cosa implica que es van empeltar ceps americans amb plantes pròpies de l’illa, sense que s’introduïssin varietats de fora.

Durant molt de temps, les varietats tradicionals eren simples noms, sense cap documentació gràfica o escrita que els permetés identificar. Una sèrie de materials publicats els darrers anys ens permeten començar a superar aquesta barrera. Els primers a veure la llum van ser els reculls lingüístics, que tenien el seu precedent en el diccionari català-valencià-balear. Més modernament, el 2001 l’Institut d’Estudis Catalans va donar a llum el Diccionari dels noms de ceps i raïms de Xavier Favà, que ha rastrejat el patrimoni cultural de l’àmbit català, tot comparant-lo amb la terminologia de regions properes.

Així mateix, no deixen de ser orientadors els treballs fets a Mallorca, que descriuen varietats també existents a Menorca. El resum més ampli d’aquests és la monografia Varietats de vinya de les Illes Balears, editada el 2016 per la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Entre les diferents fonts que maneja hi ha el banc de germoplasma d’El Encín. Es tracta d’una col·lecció nacional de varietats vitícoles creada a principis del segle XX, a la qual el director de l’Estació Enològica de Felanitx va enviar material els anys 1914, 1942 i 1951. El 1999, tècnics de la Conselleria d’Agricultura del Govern Balear van recuperar les varietats de les illes Balears, que actualment són plantades a Mallorca i han servit per fer diversos estudis.

D’aquesta manera, podem intentar caracteritzar les plantes que s’amaguen darrera els noms que hem vist dels ceps. Començant per les varietats negres, la crinyana o carinyena, potser la més citada de totes, està escampada per tot Catalunya. És un cep d’origen aragonès, regió on dona nom a una denominació d’origen. És productiu, de raïms grossos i maduració tardana, que produeixen un vi amb gran cos, molt de color i bona graduació alcohòlica, qualitats que han fet que s’hagi estès per Espanya i el Sud de França. Al treball de camp del Consell Insular del 2003 fou trobat a Turonet Nou i, possiblement, a Momplè.

Marsigliana nera, similar a la llora

La llora o marsellerès és un cep originari de la comarca de Marsella, famosa pels seus vins a l’antiguitat des de la colonització grega on, açò no obstant, a l’actualitat no és conegut. En canvi, a Itàlia dona el vi de marsigliana nera a la zona de Calàbria i Sicília, amb la qual no oblidem que compartim història, ja que va ser part de la Corona d’Aragó; el rei Carles III fou primer rei de Nàpols. És present al banc de germoplasma de Balears, en el qual se’l qualifica de raïm de taula.

El giró, segons els filòlegs, és el nom que es dona a la garnatxa a les Balears i a la comarca de la Marina d’Alacant, un raïm apreciat arreu de l’àmbit català, espanyol i del sud de França i que, a més de la versió negra, també en té la blanca. Al treball del 2003 es van trobar uns ceps sense identificar que, per les seves característiques, coincidien amb aquesta varietat. Actualment a Mallorca alguns cellers de Felanitx i Manacor estan recuperant ceps de giró autòcton. Al banc de germoplasma s’hi troben les dues variants, el giró ros i el negre, que és el més present a Menorca. El giró ros (blanc) és una varietat autoritzada a les Illes Balears i segurament per aquest motiu ha estat caracteritzat genèticament i se n’ha fet l’avaluació sensorial, que ha estat prou positiva.