Les demandes de franquícia comercial per fer front a crisi del 1820

El decret del 5 d’agost del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums estrangers va provocar la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca, ja que la marina illenca es dedicava en gran mesura a aquesta activitat. Com és lògic, els menorquins es van oposar a aquesta mesura i van fer diverses sol·licituds a les autoritats implorant mesures compensatòries.

Port de Maó. Font i Vidal. Museu de Menorca

La Junta de Sanitat del port va donar suport a una exposició de l’Ajuntament en aquest sentit amb el dictamen de l’1 de febrer del 1821. En aquest, reiterava els raonaments d’anteriors instàncies: les disposicions del Govern havien fet cessar el comerç de grans, del qual s’ocupaven de seixanta a setanta bucs de Maó, entre fragates i bergantins, que ara estaven desarmats al port i abans donaven feina a més de dos-cents homes. Aquests formaven una marineria que no tenia res a envejar a la d’altres indrets, i que es veia obligada a emigrar per no poder sustentar les seves famílies. La crisi, que havia sotmès els illencs a una situació d’extrema misèria, es podria mitigar si es declarés la franquícia del port o, almenys, fos declarat de primera classe. Aquesta petició ja havia estat efectuada el maig del 1818, sense resultats.

L’expedient va seguir el seu curs. El 16 de febrer el subdelegat d’Hisenda va enviar la petició de l’Ajuntament de Maó al rei, demanant l’establiment d’un dipòsit de primera classe i un port franc “com a indemnització dels gravíssims i incalculables perjudicis que experimenta Menorca per efecte de la llei de 6 de setembre, prohibitiva d’introduir grans i llavors en la Península”. El dia 21 l’empleat d’Hisenda va informar-la favorablement, per ser justa i adequada per mitigar els grans mals que patien els habitants de l’illa, però tan sols estalonava el segon punt, la creació d’un dipòsit de primera classe i no el port franc. Malgrat aquestes proves de suport, el Govern restà inactiu, de manera que l’Ajuntament el mes d’agost va remetre la seva petició a les Corts.

Finalment, la sol·licitud de dipòsit va ser escoltada i el 12 de juny del 1822 es convocava una reunió de comerciants i naviliers de Maó per nombrar la junta que havia de dirigir l’organisme rector. Tanmateix, prest es va veure el limitat joc que donava i que es va restringir a poca cosa més que als efectes navals i els comestibles que necessitaven les flotes estrangeres que hivernaven a Menorca: americans, holandesos i francesos.

Fragata menorquina

Després dels primers anys d’intenses sol·licituds, les reclamacions menorquines es van alentir. Les dècades següents s’anirien produint de forma espaiada, amb una major intensitat en els moments de canvi polític, com la mort de Ferran VII, el 1833, o l’aprovació de Constitució del 1837. En aquests escrits s’anirien alternant les peticions de constituir un dipòsit amb la instauració del port franc.

Així, davant els magres resultats del primer dipòsit, el 3 de febrer del 1828 l’apoderat de l’Ajuntament de Maó despatxava una petició al rei perquè el port de Maó fos considerat port de dipòsit, amb les mateixes condicions que tenien altres, com el de Barcelona, des del 1818. Adduïa diferents arguments: en primer lloc, la seva excel·lent situació geogràfica i bones condicions per a la navegació i, per damunt de tot, l’existència del llatzeret, ja que els bucs obligats a fer quarantena patien de l’absència d’aquesta instal·lació, en haver d’enviar les mercaderies a altres ports o, directament evitaven el de Maó en benefici d’altres que sí comptaven amb un dipòsit, de manera que el llatzeret restava infrautilitzat. 

Addicionalment, remarcava la tradició mercantil del port, que comptava amb una classe mercantil i marinera amb bones relacions amb tota la Mediterrània i que podria recuperar el tràfic que efectuava anys enrere. Al respecte, no s’oblidava de demanar que el dipòsit inclogués el blat, que serviria pels moments de penúria, que els anys anteriors havien estat abundants. Per acabar, accedia a rebaixar la taxa per al manteniment del dipòsit a l’un per cent, la meitat de la que regia a altres ports, la qual cosa, d’haver-se materialitzat, hauria constituït un gran avantatge competitiu per al port maonès.

La petició no va obtenir resposta. El febrer del 1833, l’Ajuntament de Maó va aprofitar l’epidèmia de còlera que amenaçava tot el país per rescatar l’argument del llatzeret. Hi arribaven bucs de la Península sospitosos de transportar la malaltia, la qual cosa donava peu a la Corporació per treure a col·lació una sèrie de consideracions en favor del port franc. En primer lloc, tallaria el contraban, que era el tradicional sospitós d’introduir les epidèmies. A més, seria una compensació per als illencs pel risc de viure al costat d’un establiment sanitari que podria actuar com a transmissor de la malaltia a la població.

A continuació, reiterava els punts a favor de la franquícia: l’existència del llatzeret, l’aïllament de Menorca, que facilitava tallar tot tràfic il·lícit amb la Península, i els beneficis que donaria per a l’Estat. En darrer terme, afegia que la franquícia salvaria l’illa de la ruïna en què l’havia sotmès la promulgació de la llei que prohibí la importació de grans estrangers a Espanya. Aquesta tallà el comerç que feien els menorquins i feu desaparèixer els setanta o vuitanta bucs que s’hi dedicaven, amb la pèrdua de la major part dels capitals. El terreny estèril de l’illa no produïa els béns de primera necessitat que precisaven els seus trenta-nou o quaranta mil habitants. Per manca de primeres matèries, llevat d’una mica de llana de qualitat inferior, tampoc s’havien pogut establir fàbriques per ocupar els braços sobrants de l’agricultura. El resultat havia estat l’emigració de famílies senceres. Com veiem, servint-se d’una emergència sanitària, l’Ajuntament recuperava les tesis alarmistes de la dècada anterior per tornar a demanar la franquícia del port.

El febrer del 1837 la corporació maonesa, segurament esperonada pels nous aires de la Constitució liberal aprovada aquell any, va dirigir un nou memorial al Govern, en el qual tornam a trobar els raonaments i les exageracions d’anteriors instàncies. En aquesta ocasió, el punt inicial era l’esterilitat del camp de Menorca i, de fet, és cert que van ser anys de males collites. La pobresa agrícola feia dependre la riquesa dels menorquins del comerç i, havent desaparegut aquest, la misèria regnava a l’illa: els captaires recorrien a estols els carrers “arrancando con el acento del dolor un pedazo de pan para apagar el hambre que los devora”. Alguns venien roba i estris per costejar-se el curt viatge a les possessions franceses d’Alger que, sinó s’hi posava remei, arribaria a ser la pàtria de la majoria dels menorquins.

Port de Marsella. 1820

L’Ajuntament explicava que feia uns quinze anys el comerç estava en auge i més de cent bucs grans de vela quadrada, i 61 petits de vela llatina, composaven la seva marina, que ocupava 162 patrons, 92 pilots i 1.218 homes de mar, així com 286 mestres d’aixa. Al dia, només restava una quantitat quasi insignificant de petits vaixells i els 250 magatzems que servien de dipòsit per al comerç (en els quals es calculava que s’havia gastat l’enorme suma de 150.000 pesos forts) es trobaven arruïnats o tancats. Les propietats havien vist reduït el seu valor i finques que s’havien comprat per 40.000 pesos es venien amb dificultats per 7.000.

Si se concedís la franquícia al famós port de Maó, el comerç remuntaria el seu antic esplendor, la indústria extenuada recobraria la seva activitat, l’agricultura abandonada adquiriria la prosperitat compatible amb la infertilitat del terreny i els menorquins recuperarien la seva antiga riquesa. A més de beneficiar els seus habitants, augmentarien els ingressos de la Hisenda Pública: bastaria establir un mòdic dret d’entrada sobre els gèneres, de manera que es podrien reduir els funcionaris necessaris per recaptar-la. Sobre les anteriors consideracions, cal fer notar que, com a mínim pel que fa a l’agricultura, els seus problemes es devien més a qüestions climàtiques que a la crisi del comerç i, afavorida per la política proteccionista, els anys següents es va reconvertir i proporcionà bons rendiments.

L’exposició finalitzava subratllant els riscos per a la salut pública d’impedir la lliure introducció de gèneres i efectes en el port, perquè “ni les lleis més rigoroses ni els constants afanys del Govern ni la vigilància de les autoritats basten, segons l’experiència, per contenir el contraban”. El llatzeret només podria ser un preservatiu contra les malalties contagioses quan, gràcies a la franquícia, es fes desaparèixer el mòbil que donava lloc a la introducció d’efectes contagiats. Aquest fet havia esdevingut tantes vegades que era un dogma del ram sanitari la idea que tot llatzeret havia d’anar acompanyat de la franquícia del port, com es veia a Marsella i Liorna. 

La desmesura d’atribuir a la manca d’una franquícia comercial la propagació d’epidèmies és evident. En tot cas, l’apreciació donava raó a aquells que acusaven els balears de ser uns actius contrabandistes de queviures. Fos com fos, el Govern no va respondre, ja que els liberals en el pla exterior eren fèrriament proteccionistes i no estaven disposats a obrir cap escletxa en el sistema prohibicionista que havien establert el 1820.

Els efectes i reaccions davant de la prohibició d’importar blats estrangers del 1820

 L’epidèmia de la covid ens va impedir recordar com calia l’inici de la que és possible que fos la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca: la que va provocar la resolució del 1820 que prohibia la importació de blat de l’estranger, activitat a la qual es dedicava intensament la marina illenca, en especial la del port de Maó, que el duia d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per distribuir-lo per la costa mediterrània, en especial a Barcelona.

El decret del 5 d’agost del 1820 que vedava la importació de cereals i llegums estrangers, mentre el preu de la faneca de blat no superés els 80 rals i 120 el quintar de farina va ser un dels primers acords de les Corts liberals. La iniciativa va provenir dels agricultors andalusos, que adduïen que la cotització del blat a Cadis havia baixat fins als 20 rals, per mor de les importacions de la Mar Negra. L’assumpte era greu, perquè el blat estranger importat no només proveïa les ciutats portuàries, sinó que penetrava a l’interior i provocava una insuportable pèrdua del mercat local per a les zones productores.

Com és lògic, els menorquins es van oposar a les disposicions de les Corts. El seu decret fou referendat pel rei Ferran VII, en una resolució del 8 de setembre que el cap superior polític de Balears va fer difondre en un edicte del dia 24. Així i tot la notícia de la seva aprovació va arribar abans, segurament a través de la premsa: el 4 de setembre els comerciants, propietaris i armadors de bucs del port de Maó empleats en la navegació de Llevant i la Mar Negra havien remès una petició al batle de Maó exposant els gravíssims perjudicis que resultarien per a l’illa de la prohibició d’introduir grans i farines estrangers a la Península, demanant-li que la transmetés als tres diputats de les illes Balears a les Corts, a fi que empressin tot el seu influx per alleujar la seva situació, ja que de la resolució de l’afer en depenia la seva prosperitat.

Davant les dificultats que experimentava el comerç exterior, els mercaders van pressionar les autoritats per intentar revertir les ordenacions relatives al blat, ni que fos de manera parcial o obtenir almenys alguna compensació. A banda de l’imprecís escrit dels mercaders i armadors del 4 de setembre, el dia 24 el comerciant maonès Joan Catalán remetia un memorial en el qual manifestava que el decret que prohibia la introducció de grans estrangers havia paralitzat el comerç i obligava els mercaders a abandonar els seus vaixells, que quedaven exposats a què el temps i la manca de reparacions els destruís del tot. Per aquest motiu pregava a l’Ajuntament de la població que presentés “sense pèrdua de temps”, i si fos possible de forma conjunta amb la resta de corporacions de l’illa, un suplicatori al Congrés a través dels diputats de la província o de la delegació d’Hisenda, per demanar que el port de Maó fos habilitat per al comerç amb Amèrica. 

Així mateix, es podia sol·licitar que es declarés el port de Maó franc de drets d’importació, com ho eren, en general, tots els que comptaven amb un llatzeret. Aquesta concessió era necessària per a la Salut pública, perquè era ben notori que les epidèmies i els contagis no s’introduïen en un país sinó era per mitjà del contraban, la qual cosa s’evitaria declarant franc el de Maó. El comerciant informava que un requeriment similar havia estat realitzat per l’Ajuntament de Santoña. Si aquestes peticions fossin ateses, s’aconseguiria  el renaixement de la indústria, el comerç i les arts de l’illa.

Aquest memoràndum marcaria la línia de diverses instàncies que es van enviar els anys següents, algunes de les quals utilitzarien l’argument del llatzeret en defensa de les seves demandes. Cal remarcar l’alarmisme que destil·la el text: quan el decret no havia tingut temps de produir cap efecte ja es parla d’abandonament i destrucció de vaixells i del renaixement d’un comerç que encara devia de funcionar plenament.

És possible que l’Ajuntament remetés l’anterior sol·licitud a la subdelegació de la Hisenda Pública a Menorca. Açò explicaria que escassos dies mes tard, el 9 de novembre del 1820, aquesta s’adrecés al ministre en demanda que el port de Maó fos considerat com a dipòsit de primera classe habilitat per al comerç amb Ultramar, tot assenyalant que com a dipòsit de segona no seria de cap utilitat, per mor de l’estat de decadència en què es trobaven les fàbriques de la població. 

L’argumentació utilitzada i el to dramàtic també serien el model d’algunes de les que s’escriurien més endavant. Així s’afirma que el decret prohibicionista del 6 de setembre havia submergit en la més espantosa de les misèries els illencs. 92 pilots, 162 patrons i 1.218 homes de mar, 53 alumnes de nàutica i 286 mestres d’aixa i calafats que vivien d’aquest comerç es veurien obligats a emigrar amb les seves famílies, així com moltes altres per manca de mitjans per procurar-se la subsistència. Alhora es consumiria en estat d’abandonament una florent marina mercantil composta de 10 fragates, 58 bergantins, 18 polacres, 3 pincs, 15 xabecs, 5 goletes, 8 bombardes, una balandra i 25 vaixells de vela llatina.

Es continuava afirmant que l’ingrat sòl de Menorca només produïa grans i vins per als primers sis mesos de l'any i s’havia d’importar tota la resta. Hi havia poques fàbriques i els seus articles només es consumien a l’illa, llevat d’una de corderia i una altra de lones per a la marina mercant. Tanmateix el seu famós port, el més còmode i avantatjós d’Europa i el llatzeret, que excedia en molt els de Marsella, Gènova, Malta, Liorna i Trieste, el feien ideal per al comerç amb la Mediterrània i el Llevant.

Les condicions del port eren ideals per a un dipòsit d’aquesta mena: la duana estava situada a la vora de la mar i al centre de la ria, de més d’una milla d’extensió, on es trobaven 179 còmodes magatzems i només hi mancava un consolat, que havia estat demanat feia temps per l’Ajuntament. El dipòsit proporcionaria prou recursos per mantenir-se i fins i tot generaria beneficis. Amb ell, Menorca tornaria a la situació d’abundància de què gaudí fins al 1807 i la seva marina mercant en cas necessari proporcionaria braços útils per a la guerra com ho va fer del 1817 al 1819. En cas contrari l’illa, que llavors comptava amb quaranta mil ànimes, només seria habitada per pescadors, com ho havia estat entre el 1786 i el retorn a la Corona espanyola pel Tractat d’Amiens. No cal insistir en l’exageració de tots els arguments exposats, que dibuixaven un panorama prou allunyat de la realitat.

L’Ajuntament va decidir fer seves les súpliques dels ciutadans i el mes de gener enviava al rei un memorial en el qual recollia els anteriors raonaments sobre la necessitat de contenir l’emigració de la gent de mar i reanimar el comerç, perquè la paralització dels 147 bucs que composaven la seva matrícula havia deixat sense feina 1.811 homes de mar, entre capitans, pilots, mariners i mestres d’aixa. La crisi arribava a totes les classes de la societat, que estaven esgotant els seus estalvis. 

Les collites de Menorca només bastaven per alimentar els seus 40.000 habitants durant mig any i havien d’importar multitud d’articles: oli, llegums, vestits... Des de sempre, els únics recursos per a finançar aquestes compres eren les que provenien del comerç del port. Per aquest motiu, el consistori sol·licitava diverses mesures d’auxili. La primera consistia en què tots els vaixells procedents del Mediterrani oriental, Àfrica i Amèrica passessin quarantena a l’illa, ja que fins llavors només ho feien els dels ports declarats com empestats o sospitosos. A més, demanava la franquícia total del port i l’habilitació de l’arsenal per a la construcció de fragates i petits bucs de guerra, com s’havia fet en temps passat. 

La Junta de Sanitat del port va decidir donar suport a aquesta iniciativa amb un dictamen que emeté l’1 de febrer del 1821. L’exposició subratllava els efectes negatius que havia tingut el decret que impedia el comerç de grans sobre el llatzeret, en el qual el 1819 havien fet quarantena 154 bucs i el 1820 tan sols 49, i de molt menor port que els de l’any anterior; era probable que en l’any en curs la xifra encara es veiés reduïda. Aquesta minva reduiria els ingressos de l’establiment i el faria incórrer en un dèficit que el posaria el risc, la qual cosa anava en contra de l’interès de la nació. En el mateix sentit, remarcava que el 1820 alguns pobles de Mallorca havien experimentat un contagi que havia causat gran mal als seus habitants, que a Menorca eren protegits pel llatzeret.

La reclamació continuaria els mesos següents.