La sortida de la crisi econòmica de Menorca del 1846: entre el port franc i la base naval

 El 1846 l’esquadra dels Estats Units va haver d’evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament va ser el primer en reaccionar, però es va limitar a demanar la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració de la franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori el desembre del 1847, en un memorial amb una línia argumental que tenia bastants punts en comú amb el que havien redactat els comerciants de la població per al diari El Español i que demanava, com ells, la franquícia del port. El dictamen fou enviat a la reina i es demanà al cap superior de les Balears que hi prestés el seu suport.

Buc de l'esquadra americana al port de Maó

En aquesta sol·licitud s’indicava que, encara que l’illa era petita i tenia un sòl pobre, havia pogut prosperat i assolir una població nombrosa gràcies al comerç i la navegació, en especial a través de la introducció de cereals a la Península. Quan el Govern va prohibir la seva importació el 1821, el comerç, a més de la pèrdua immediata que va experimentar de les expedicions que estaven de camí, es va quedar sense objecte. Malgrat que es van intentar emprendre vies alternatives, mai van poder competir amb els armadors i els comerciants forans, que tenien relacions mercantils sòlidament establertes.

La ruïna del comerç va provocar una primera emigració de menorquins, però aquesta va remetre gràcies a l’estada de nombrosos bucs de guerra al port de Maó, els quals consumien molts articles fabricats a l’illa i feien el seu manteniment, que donava feina als mestres d’aixa.

Quan el 1830 França va conquerir Alger, alguns països van retirar les  esquadres que mantenien per protegir el comerç marítim dels pirates barbarescos. Aquest buit va originar una nova onada d’emigració i d’un volum tal que va cridar l’atenció del Govern, que es començà a preocupar per l’estat de postració de Menorca. La flota americana fou l’única que va continuar visitant el port de Maó, on el rei Ferran VII li permetia mantenir un dipòsit de vestuari i queviures. Aquest recurs, malgrat que la seva modèstia, fou eficaç per mitigar la crisi. Tanmateix, el 1846 el dipòsit va ser prohibit i l’esquadra americana se’n va anar.

L’Ajuntament assenyala que, sense aquest recurs, la crisi s’havia exacerbat. L’agricultura de Menorca  era força pobra i només comptava amb la collita de cereals, que alguns anys proporcionava sobrants per exportar, els quals eren insuficients per finançar la compra dels articles que l’illa havia d’importar, de manera que s’havia produït l’enorme dèficit comercial de dos milions i mig de rals, als quals s’havien d’afegir els impostos recaptats per l’Estat ja que, com que Menorca estava sense guarnició, totes aquestes rendes sortien del país. Amb les visites de la flota americana se suplia una part important d’aquest descobert, però ara que havia desaparegut, en pocs anys s’acabaria amb la circulació metàl·lica de l’illa, s’extingiria tota la seva riquesa i els treballadors fugirien, deixant els camps sense conreu.

L’emigració ja havia expulsat de l’illa a més de dotze mil menorquins, la tercera part de la seva població, “que fecundaven amb la seva laboriositat el sòl estranger”. Per posar remei a la decadència de Menorca, l’Ajuntament demanava l’auxili de la reina Isabel II. L’illa, per la seva posició geogràfica i l’excel·lència del seu port, estava cridada a ser el centre d’un comerç actiu i brillant. Si se li concedís la franquícia dels drets fiscals, se’l convertiria en un nucli de relacions i canvis amb tota la Mediterrània i en un empori de riquesa.

La Corporació havia demanat en diversos moments la franquícia, una providència que no s’havia concedit per la voluntat del Govern de protegir a l’agricultura i la indústria nacionals, però en aquest cas els menorquins consideraven que l’interès públic sortiria guanyant. A Menorca, per ser una illa, les autoritats podrien controlar totes les extraccions sense grans dispendis, de manera que no se perjudicarien els interessos del país que, al contrari, serien beneficiats, perquè els productes del sòl i de la manufactura tindrien una sortida còmoda i fàcil i el comerç un nou camp on exercir la seva activitat.

En situar un port franc a Maó, amb unes condicions sense igual, s’arrabassaria la supremacia comercial d’altres amb una situació menys avantatjosa i s’atrauria a un punt d’Espanya tota l’opulència dels ports estrangers que més perjudicaven la indústria nacional. Com es veu, els maonesos eren molt optimistes. Continuaven en aquesta línia remarcant que, amb aquest increment de la riquesa i l’augment de la població que es produiria, la Hisenda Pública augmentaria els seus ingressos i compensaria amb escreix els escassos recursos que al dia proporcionava la duana.

La crisi que patia l’illa devia revestir una excepcional gravetat, perquè no havien transcorregut encara tres mesos des que s’havia remès l’anterior sol·licitud al Govern quan l’Ajuntament, l’un de febrer del 1848, enviava un nou memorial a la reina. En aquest, sense abandonar del tot la seva petició de franquícia, se centrava en el tema de les esquadres navals estrangeres.

La Corporació es disculpa per reclamar l’atenció del Govern de forma tan continuada, el que atribueix a l’empitjorament de la situació econòmica que fa que la misèria arribi a noves famílies i les privacions s’estenguin a totes les classes socials. Per aquest motiu, encara que continua pensant que la millor manera per assolir la prosperitat de Menorca seria la concessió de la franquícia per al port de Maó, és conscient que, en afectar “al sistema econòmic del Regne”, precisa de molts dictàmens i estudis, per la qual cosa, davant la necessitat de combatre la pobresa, planteja una alternativa.

L’Ajuntament torna a partir de la base que la producció agrícola de l’illa, per les seves reduïdes dimensions i l’esterilitat de la terra, és de poca consideració i tampoc creu que les produccions pròpies puguin progressar per molt que es fomentin. Afirma que, de fet, el benestar de Menorca sempre ha provingut dels recursos exteriors i, en particular, de l’estada de les esquadres estrangeres en el port de Maó. Com s’observa, el consistori simplifica l’exposició que havia fet en la seva anterior exposició, eliminant les referències al comerç de reexportació de blat.

Continua recordant que, en una època no gaire llunyana, es permetia als francesos disposar d’un hospital al port de Maó, mentre els Estats Units comptaven amb un dipòsit de queviures, el que feia possible que els seus bucs es reunissin cada any al port. Aquesta concurrència suposava una entrada de doblers que equilibrava la circulació monetària i estava unida a la riquesa de Menorca. La supressió d’aquest dipòsit havia estat la major calamitat que es recordava a l’illa, ja que des de llavors no es disposava de cap mitjà per cobrir el dèficit comercial, que s’avaluava en dos milions i mig de rals, la qual cosa només podia tenir com a conseqüència la desaparició de la circulació de moneda i que el país quedés sotmès a la ruïna més completa.

L’Ajuntament no demana que es retornin els dipòsits de queviures, efectes navals i carbó a les dues nacions que en disposaven abans, sinó que proposa que aquest establiment resti obert a tots els països amics d’Espanya, perquè  aquests puguin aprovisionar i reparar els bucs de guerra i disposin d’un hospital per guarir els malalts. Aquesta concessió no perjudicaria l’economia, perquè en aquell moment les esquadres estrangeres no venien a adquirir queviures i altres mercaderies, de manera que en atraure’ls novament, alhora que s’aconseguiria que Menorca progressés, augmentaria la riquesa nacional, ja que la puixança del comerç beneficiaria l’agricultura i la indústria espanyoles.

Com es comprova, la duresa de la crisi havia fet abandonar al consistori maonès la seva petició d’una franquícia i ara es conformava amb recuperar la base naval, intentant una operació diplomàtica d’alts vols i perspectives incertes.