El port franc i altres idees per resoldre la crisi econòmica de Menorca (1847)

 El 1846, quan l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó per imposició del Govern espanyol, un grup de menorquins es va posar en contacte amb el diari madrileny El Español, que publicà les seves queixes i reivindicacions el 24 de juliol del 1847 i uns dies més tard afegia un altre article demanant la declaració com a port franc del de Maó. El director del rotatiu, interessat en la qüestió, va remetre a l’illa un qüestionari, les respostes del qual són ben interessants per conèixer la crisi que patia Menorca en aquells moments.

Fragates al port de Maó. Museu de Menorca

En la seva exposició, els comerciants es queixaven de l’emigració que afligia Menorca i l’atribuïen a la ruïna de les activitats marítimes provocada per la prohibició d’importar grans decretada el 1824, situació que havia empitjorat feia poc, quan les esquadres estrangeres van evacuar el port.

Per si açò fos poc, també havien deixat de venir vaixells a fer la quarantena, al port, perquè preferien anar a altres llatzerets que tenien l’avantatge de ser port franc i, a més, els bucs procedents d’Amèrica s’aturaven al que s’havia instal·lat a la ria de Vigo, on es deia que les mesures sanitàries no eren tan estrictes com al de Maó. Al respecte, és necessari assenyalar que el llatzeret de l’illa de Sant Simó a la ria de Vigo havia estat inaugurat l’agost del 1842.

Els menorquins detallaven els avantatges del port de Maó per ser mereixedor d’una franquícia. En primer lloc, hi havia la bona situació geogràfica, l’amplitud i la seguretat del port, que feien que fos cobejat per totes les nacions marítimes. Així mateix, comptava amb més de dos-cents magatzems, davant dels quals les embarcacions podien fondejar amb comoditat.

Alhora, el port disposava del llatzeret “més gran i sumptuós d’Europa”, que era necessari complementar amb una franquícia, com succeïa amb els altres, per evitar la introducció clandestina de gèneres. Espanya era l’única nació sense aquest establiment, que altres governs s’esforçaven a potenciar per atreure el comerç als seus ports i era una font de riquesa per Marsella, Gènova i Liorna. Al port de Maó seria molt fàcil impedir el contraban, per ser l’illa de poca extensió i tenir el Govern tots els mitjans per evitar l’enviament de gèneres il·lícits a la Península, mentre que als ports francs estrangers Espanya només comptava amb un cònsol per vigilar les extraccions.

Els comerciants eren molt optimistes i pronosticaven que, amb la prosperitat que generaria la franquícia, la població de Menorca es doblaria, per la qual cosa augmentaria la riquesa i s’importaria molt més, de manera que els ingressos fiscals s’incrementarien i compensarien la reducció de taxes que experimentaria la duana, que seria ben minsa. El creixement del comerç afavoriria tots els sectors econòmics de l’illa, en especial la construcció naval, que tornaria a revifar.

Finalment, els autors del memorial assenyalaven que la demanda d’un port franc no venia d’aquell moment, sinó que tenia una llarga història, que arrancava el 1782, quan la Universitat de Maó va remetre l’ofici dels representants del comerç de Maó al duc de Crillón, en el qual destacaven el gran progrés que suposaria aquest. En aquesta línia, el 1784, el president de la Junta General de Comerç i Moneda va sol·licitar que es concedís aquest privilegi al port de Maó (la petició del qual transcrivien), apel·lant a la seva excel·lent disposició, per la seva situació i magnitud, tot indicant que s’hauria de complementar amb l’establiment d’un dipòsit d’efectes navals.

Port de Maó. Anton Schantz

La instància, que rebé el suport de la Direcció General de Rendes, no va ser atesa, cosa que els comerciants atribuïen a “les terribles circumstàncies que van agitar Europa en aquella època”, és a dir les guerres que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que no van finalitzar fins a la derrota de Napoleó, el 1815. Potser per aquest motiu recorden que la Junta de Sanitat va reiterar la demanda de la franquícia del port el 1818, també sense resultat.

Com s’ha apuntat, no sembla que el periodista fes ús de les interessants observacions dels comerciants de Maó, en un dels més documentats escrits sobre la qüestió que mai es redactarien.

Ja fos per l’efecte que podria haver tingut l’article aparegut a El Español, un dels principals diaris de Madrid, ja fos perquè la situació de Menorca en aquells anys era especialment dolenta, el capità general de les illes Balears es va dirigir a les autoritats de l’illa interrogant-los sobre les mesures que es podrien adoptar per posar-hi remei. En contestació a aquest requeriment, l’11 d’agost remetien un nou memorial en el qual s’assenyalava que la misèria i la despoblació causada per l’emigració a Alger només es podrien superar si el Govern feia algunes concessions, la qual cosa en realitat proporcionaria grans beneficis a la nació.

És lògic que l’autor de la memòria, en dirigir-se al cap de la Marina, esmentés com a principal factor a tenir en compte el port de Maó, el qual comentava que, per la seva posició i condicions, sempre havia estat de gran utilitat per a les esquadres i, en particular, l’arsenal, els edificis del qual en aquell moment estaven en un estat d’abandonament. Si bé el Govern havia pressupostat la seva recomposició, açò no serviria per revertir l’emigració dels mestres d’aixa i altres professions relacionades, que havien hagut de marxar a països estrangers, si aquests no tenen feina. Amb aquest objecte, se sol·licitava que s’encarregués a la drassana la construcció i reparació de vaixells de guerra, les quals es podrien escometre amb gran economia, que s’afegiria a la tradicional solidesa i bellesa de totes les obres que es feien a la població. En aquest sentit, se subratllaven els elogis que havia merescut feia pocs mesos la construcció d’un vapor per a una companyia de Barcelona, la qual havia fet un estalvi de més de sis mil duros i ja havia encarregat un altre buc, per al qual s’estava esperant l’arribada d’un carregament de fusta.

Port de Liorna. Abraham Storck

Un altre punt important seria la potenciació del port de Maó, mitjançat la minoració dels elevats drets que havien de pagar les embarcacions que es veien obligades a fer quarantena, que feia que es desplacessin a altres llatzerets, com Marsella, Gènova i Liorna, on possiblement eren inferiors. També es podrien reduir les taxes que havien d’abonar els vaixells que feien escala a Maó i, finalment, demanaven que Maó fos declarat port de depòsit, com ho eren Barcelona o Cadis. La promoció del port de Maó tindria un efecte positiu sobre la construcció naval i fomentaria la concurrència de bucs de guerra, la qual cosa afavoria l’economia del país.

A banda, a l’escrit s’esmenta una relació d’altres actuacions que podria emprendre el Govern. En primer lloc, l’establiment d’un presidi a l’illa del Rei que, pel seu aïllament, facilitava la custòdia dels presos, en especial els polítics. Segon, la creació d’un centre d’instrucció de reclutes per als quintos de Balears, Catalunya i València que, també per la insularitat, no es veurien temptats a desertar i als quals, a més de proporcionar-los l’oportuna instrucció, s’allunyaria de la influència dels partís polítics, gairebé inexistents a Menorca. Aquest establiment tindria un efecte col·lateral positiu, si es destinaven vaixells de guerra al transport dels militars, ja que aquests també es podrien encarregar de la correspondència, que en ocasions tardava mesos en arribar. Finalment, proposaven que s’eximís dels drets d’importació de primeres matèries als industrials que instal·lessin fàbriques d’un cert volum, les quals acabarien amb la misèria i frenarien l’emigració a l’estranger.

Les anteriors propostes segurament procedeixen d’una relació amb vuit actuacions “per posar remei a les aflictives circumstàncies en què es troba l’illa de Menorca”, localitzada a l’Arxiu Històric de Maó i que potser és un esborrany per redactar el memorial que acabam de ressenyar. La correlació és notable, però no completa, perquè allà hi manca la part relativa al foment del port de Maó i en aquest document no consta la petició d’emprendre obres públiques, l’increment de la guarnició amb un o dos batallons, la renovació del dipòsit de provisions i vestuari de l’esquadra nord-americana (que es podria fer extensiva a altres nacions, per evitar conflictes diplomàtics) perquè tornés a fer hivernada al port de Maó i l’establiment d’una fàbrica estatal de cigars. Aquestes eren les idees que es debatien a Maó per mitigar la crisi imperant aquell moment.