L’impressionant desplegament de la manufactura menorquina durant la segona part del segle XIX va tenir com a testimonis d’excepció l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que publicaren els seus treballs el 1888 i el 1890, respectivament. Segons aquests historiadors, els tres principals sectors de la industria illenca eren la fabricació de calçat, el tèxtil i la terrisseria. Ara bé, altres activitats tenien un pes no menyspreable en l’economia de l’illa.
Segons l’Arxiduc, la construcció naval, que en la primera meitat d’aquell segle tenia una certa importància a Menorca i donava feina a molts de calafats, havia disminuït molt en els darrers anys i es limitava a la fabricació de barques de pesca i petits bots de port. Les drassanes de l’arsenal de Maó, on altre temps es construïen vaixells grans, ja no feien feina i només restaven actius els tallers de Baixamar, on treballaven set mestres d’aixa. Tres (Jeroni Tudurí, Gregori Femenies i Francesc Escudero) feien els bots de majors dimensions (llaüts i barques de pesca, bots de luxe i alta velocitat, de regates i de manteniment). La resta de fusters es limitaven als més petits (gussis, bots, llanxes i tèquines).
A més dels que es venien a l’illa, la majoria dels bots que s’exportaven s’enviaven a Mallorca, a la Península i a l’Alger, o es venien a Maó als vaixells estrangers i forasters que visitaven el port per passar la quarantena o altres motius. Destacaven les airoses barques venudes a l’Alger, molt estretes, amb coberta i que s’enviaven carregades amb llast de pedres calcàries de s’Ullastrar. A la petita drassana de Ciutadella encara es construïa algun pailebot, de popa quadrada i caixes de vivers. A més d’aquesta mestrança, hi havia dos mestres d’aixa que feien barques.
Riudavets coincideix amb aquestes apreciacions i assenyala que la indústria naviliera havia anat decaient fins al punt que en aquell moment havia quedat reduïda a constructors d'embarcacions menors, tant per vendre a l’exterior com per al servei de particulars, però que encara es treballava amb tanta perfecció que cridaven l'atenció de tots els que visitaven el port.
Les que acabam d’esmentar eren les indústries que produïen articles per vendre fora de l’illa, essent la primera la del calçat, les extraccions de la qual pel port de Maó, segons l’Arxiduc, pujaven a una mitjana anual de 4.200.000 pessetes. La segona era la de teixits (1.070.000 ptes.) i la seguien a distància els cuirs (36.300 ptes.), la terrissa (7.230 ptes.) i les petites embarcacions (2.760 ptes.).
A banda, existia una altra indústria “moderna”: la dels molins fariners a vapor. El primer va ser aixecat el 1859 al moll de ponent del port de Maó. El 1864 es va constituir per gestionar-lo la societat en comandita La Harinera Mahonesa. A finals de la dècada del 1880 cada any molia 20.262 quarteres de blat i 2.388 quarteres d’ordi, tot i que tenia capacitat per moldre 30.000. També cedia una petita part del seu temps de funcionament a la foneria dels senyors Manent i Orfila, que estava devora la fàbrica. El segon molí fou instal·lat el 1881 per la casa Ladico Hermanos al moll de llevant. Com en el cas anterior, la màquina de vapor no només feia anar el molí, sinó també una serradora. Podia moldre 18.000 quarteres a l’any, però en realitat la mitjana anual des de la seva construcció era de 15.000.
Riudavets afirma que aquests molins mecànics estaven a punt d’arruïnar els molins de vent. Tanmateix, l’Arxiduc en fa una complida descripció, que sembla desmentir-lo. En efecte, a Menorca hi havia trenta-nou molins de vent. Cada un molia entre 1.000 i 3.000 quarteres per any, perquè quan no hi mancava blat, faltava vent. Si com a terme mitjà es calculaven 1.500 quarteres anuals, els molins existents moldrien 58.500 quarteres, és a dir bastant més del que processaven els molins de vapor. A banda, hi havia set molins d’aigua, ja que aquesta font d’energia només es podia emprar a uns pocs llocs. Molien una mitjana anual de 750 quarteres, de manera que en total proporcionaven 5.250 quarteres de farina.
La resta de manufactures eren petites activitats d’una producció circumscrita al mercat local. Una de les més notables eren les pedreres que es trobaven a les margues calcàries, generalment poc endurides, del miocè. Aquest material, anomenat vulgarment pedreny i el més fluix sauló, s’emprava com a element de construcció per a tota casta d’edificacions. N’hi havia arreu del sud de l’illa; les més grans eren les situades prop de Ciutadella, sobretot les dels Hostals. De les pedreres d’Alcalfar, devora Sant Lluís, i les de cala Mitjana s’extreia un magnífic sauló blanc, que se serrava ben recte i permetia obrar-lo de moltes maneres, incloent-hi tota classe de calats i figures, així com graons d’escala. En tot cas, el producte de les pedreres era tan pobre que només s’extreia alguna vegada cap a Alger com a llast, especialment el de Ciutadella.
A algunes badies profundes i poc fondes del nord de l’illa es trobaven quatre salines: la de Tirant Vell, propietat del baró de les Arenes, les Salines Noves, que també eren a Fornells, de don Joan Salord, la d’Addaia, de don Bartomeu Mercadal i finalment la de Montgofre, a càrrec de Joan Mercadal.
Segons l’Arxiduc, el rendiment d’aquestes salines, que en altre temps proporcionaven un benefici net de 2.500 a 5.000 pessetes anuals, era llavors gairebé igual a zero, a pesar que produïen la mateixa quantitat de sal, per mor del nou impost sobre el consum, pel qual s’havien de pagar 9 pessetes per cada 100 quilos de gènere. El baró de les Arenes assegurava que, quan havia pagat l’impost de 250 pessetes, no li quedava res. La renda de les Salines Noves, que en pagava 240 d’impost i produïen 194 quintars per terme mitjà, també era molt reduïda; de les salines d’Addaia se’n treien per terme mitjà unes 500 pessetes, i a Mongofre 150.
Lògicament, bona part de la petita manufactura local es dedicava al sector alimentari. Tant a Maó com a Ciutadella i en els pobles més grans hi havia forns que feien feina per al públic; a Maó n’hi ha vint-i-vuit en actiu. En set només coïen allò que els duen; els altres eren forns de pa i pastes per vendre. A Sant Climent hi havia un forn de pa i a Sant Lluís tres. As Castell es trobaven tres i a Alaior nou. As Mercadal, es Migjorn i Ferreries n’hi havia tres a cada poble i a Fornells tan sols un. Finalment a Ciutadella es trobaven quinze, dels quals nou feien pa per vendre al públic.
A Maó s’havien establert dos fabricants de pasta de sopa, Llorenç Rotger i Josep Codina; de xocolata n’hi havia quatre, dels quals els que tenien més anomenada eren la Viuda d’en Seguí i Manuel Conforto; a Ciutadella només n’hi havia un, Josep Moll. Confiters o botigues on es feien caramels dolços, pastissos, etc. a Maó n’hi havia catorze; a Alaior es trobaven dos, un a Mercadal, Jaume Villalonga, i sis a Ciutadella. En aquesta població, Miquel Bagur destacava sobretot en l’elaboració de torrons d’ametla, pels quals havia guanyat diverses medalles. Aquests torrons constituïen una especialitat de Menorca: eren molt forts i, empaquetats en llaunes, es conservaven força temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada