La indústria de Menorca segons l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets

 La manufactura es va desenvolupar amb força a Menorca des de mitjans del segle XIX i, en pocs anys, va convertir l’illa en una de les regions industrials punteres d’Espanya. Aquest fet va atraure l’atenció de diversos autors, forans i menorquins, que al llarg dels anys van descriure amb notable encert el clima fabril menorquí.

L'Arxiduc Lluís Salvador

D’aquesta manera, les dues figures senyeres de la historiografia del denou, l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que conclouen els seus treballs devers 1888, ens ofereixen un panorama ben complet de la situació en els seus dies. En aquell moment, culminava l’expansió de la indústria illenca; poc després s’encetaria la Guerra de Cuba, que iniciaria el rosari de crisis que caracteritzà les primeres dècades del segle següent.

Mentre Riudavets se centra en les principals factories, que explica atenent a la seva importància econòmica, l’Arxiduc ens ofereix una descripció sistemàtica de totes les activitats manufactureres, en la qual s’observa un gran interès per les qüestions antropològiques, la qual cosa no exclou la publicació de diverses estadístiques sobre l’aspecte econòmic de la indústria. Així ens dona a conèixer que, segons el cens del 1887, hi havia 3.788 persones enquadrades en aquest sector, la majoria (2.155) sabaters. El nombre de dones que treballaven en la confecció de sabates equivalia a una tercera part del dels homes.

L’Arxiduc assenyala que l’ofici de sabater és molt important i, juntament amb l’elaboració de terrissa, se’ls pot considerar els dos principals sectors manufacturers de l’illa. La fabricació tenia més importància a les tres majors poblacions, Maó, Ciutadella i Alaior, però només s’havien constituït autèntics tallers a Ciutadella, ja que als altres nuclis, la resistència dels treballadors contra la instal·lació d’establiments on havien de feinejar sota la direcció d’un mestre, menà a què cada sabater treballés a ca seva, on s’hi duia la feina ja tallada. La generalitat dels sabaters feien feina tot sols o en grups de quatre o cinc amics; igual que les dones, que s’exercitaven sota la direcció d’una obrera que ja coneixia l’ofici. 

A aquesta organització rudimentària de la producció s’atribuïa que les sabates de Maó, i sobretot les d’Alaior, no estiguessin tan ben fetes com les de Ciutadella. Tanmateix, darrerament alguns mestres de Maó havien aconseguit instal·lar quatre tallers de sabateria, el principal dels quals, el dels senyors Sintes i Bagur, donava feina a 105 homes i 34 dones. A la resta de poblacions, els sabaters i els seus aprenents treballaven per als empresaris de Maó (els des Castell i Sant Lluís) i Ciutadella (as Mercadal i Fornells); as Migjorn, una part ho feien pels maonesos i l’altra pels ciutadellencs.

La producció estava sotmesa a marcades oscil·lacions, mensuals i quinzenals, en funció de les notícies que arribaven sobre l’estat del mercat de Cuba, a on es destinava la gran major part del gènere. El nombre d’operaris de cada taller també variava segons la seva situació econòmica (capital, volum de mercaderia acumulat...), de manera que hi havia fabricants que a vegades acomiaden la meitat dels seus empleats, els quals eren contractats per altres mestres i així, a pesar de tot, el nombre total de treballadors no variava.

L’Arxiduc informa que a l’illa hi havia 3.082 persones que es dedicaven a l’elaboració de calçat (1.768 a Maó, 816 a Ciutadella i 498 a Alaior). Aquesta xifra és superior a la que havia  donat unes pàgines abans, extreta del padró del 1887. Joana Escartín que ha estudiat aquestes dades, ha arribat a la conclusió que el nombre real estava a mig camí: 2.496 sabaters.

Tanmateix, l’Arxiduc remarca que els valors anteriors es refereixen només als obrers que es dedicaven a l’exportació i que si se sumen els que treballaven pera a clientela local, la xifra es podria elevar fins les 4.000 o 4.500 persones (2.500 a Maó), és a dir aproximadament la vuitena part de la població de Menorca. Riudavets corrobora aquesta apreciació, en informar que el sector del calçat havia adquirit des de mitjan segle un desenvolupament extraordinari i donava ocupació potser a quatre mil operaris. Açò sense comptar la multitud de dones auxiliars d'aquesta indústria que, ensinistrades en el maneig de màquines de cosir per a la unió de les peces del calçat, havien contribuït a enriquir els mestres i especuladors d'aquest ofici. A l'ombra dels anteriors es podien mantenir milers de famílies, de manera que cada setmana s’extreien de l’illa multitud de caixes de calçat, tant per a la Península com per a Cuba.

En efecte, segons les xifres i explicacions de l’Arxiduc, entre 1873 i 1877 l’exportació de calçat a les Antilles arribava als 378.000 parells anuals. A partir de 1878 i fins 1887 aquestes van créixer fins assolir una mitjana de 483.000 parells per any, comptant les extraccions de Maó i Ciutadella.

Una indústria relacionada era la de les pells adobades. A Menorca hi havia molts assaonadors; a Maó s’hi trobaven cinc adoberies; una tenia sis treballadors i les altres quatre cada una. A Alaior hi havia una amb dos operaris i a Ciutadella cinc; les tres principals tenien vuit, sis i cinc empleats i les altres tres cada una. A totes es feia molt bon cuir de pells de vaca i de ovella autòctones.

Industrial Mahonesa

En un pla diferent es trobava la indústria tèxtil, representada quasi de forma exclusiva per una fàbrica, dedicada als filats i teixits de cotó. Es tractava d’una societat anònima, amb un capital social d’un milió i mig de pessetes, els estatuts de la qual varen ser aprovats per Reial decret de 22 d’abril de 1856 i que fou inaugurada el mes d’octubre de 1857 amb el nom d’Industria Mahonesa. L’any 1880, per causa de la crisi de la indústria espanyola del cotó i d’una pèrdua de 210.000 pessetes, provocada pel responsable de les vendes a Barcelona, va haver de ser liquidada. Malgrat tot, la majoria dels accionistes va recomprar els actius de l’empresa i, amb la incorporació de Joaquim M. Tintoré, de Barcelona, que passà a encarregar-se de les vendes a la Ciutat Comtal, va ser reorganitzada amb el nom d’Industrial Mahonesa i un capital de 400.000 pessetes. El gruix dels seus treballadors, uns 360, eren dones que provenien dels pobles veïns de Maó i es Castell.

La tercera indústria de l’època era la terrissera, sobretot la de Ciutadella, on hi havia cinc teuleres, que utilitzaven les bones argiles d'aquell terme. La més important era la de Trèmol, que exportava els seus productes, primordialment rajoles, de forma preferent cap a Amèrica, tot i que Riudavets indica que venia a Algèria i a la Península i també feia alguna ceràmica d'adorn per a ús domèstic.

A Maó es comptaven cinc terrisseries, entre les quals destacaven la de la carretera d’Alaior i, en especial, l’Alfarera Balear, fundada com a societat en comandita l’any 1883, amb un capital de 50.000 pessetes i que estava establerta a la Colàrsega del port, al lloc anomenat es Cos Nou. Feia excel·lents rajoles per a paviments, però també teules i altres productes de ceràmica; quasi tots es venien a l’illa, perquè no podia competir amb els preus de Ciutadella, on el jornal era més baix. D’acord amb Riudavets, així i tot estava començant a vendre a Espanya.

Prop d’Alaior hi havia dues teuleres. La més vella estava devora el cementeri. Es feien, a més de teules i rajoles, gairebé els mateixos atuells de terrissa que a Maó. L’altra tan sols era unes passes més lluny, però només es dedicava a fer rajoles i teules. A la teulera de Binigarbó, del terme des Mercadal, es fabricaven teules, rajoles i rajoles ratllades, però no vasos, gerres i altres recipients per a l’ús domèstic. Prop hi havia una altra petita teulera, així com as Migjorn i a Ferreries.