La població activa de Menorca a finals del segle XVIII

 Una qüestió que revesteix especial interès quan volem conèixer com era la societat i l’economia d’èpoques anteriors a l’actual és com es guanyaven la vida les persones que hi vivien, és a dir la distribució sectorial de la població. Al llarg del temps, sobre aquesta tema tenim una informació molt fragmentària i amb poca base quantitativa, fins que, a les darreries del segle XVIII i sota l’impuls de les reformes de l’època de la Il·lustració, es comencen a fer estudis sistemàtics.

A Menorca disposam de tres recomptes, del 1784, 1787 i 1797, que ens donen dades d’interès. Lògicament, en aquell moment encara no s’havien estandarditzat els mètodes de recollida i tractament de la informació, de manera que aquestes estadístiques presenten limitacions i llacunes, per la qual cosa han de ser considerades amb precaució.

Un examen superficial mostra que cadascun d’aquests censos té alguna mancança: el de Floridablanca (1787) és el menys detallat ja que, pel que fa a la manufactura, només distingeix entre fabricants i artesans. D’altra banda, es va englobar la marineria en la categoria d’artesans, enlloc dels serveis, on el classifiquen els altres amb més correcció. El recompte del 1784 que publicà Vargas Ponce, pel seu costat, infravalora de forma clara el sector agrari. El cens del 1797, finalment, va comptabilitzar la població militar de l’illa, per la qual cosa la xifra del sector serveis és més alta que en els altres dos. Els diferents censos també proporcionen quantitats bastant variables d’inactius, bàsicament religiosos, estudiants i rendistes.

Un altre element a tenir en compte és que els censos del 1784 i el 1797 incorporen el col·lectiu dels jornalers (que el darrer separa entre els propis dels fabricants i els dels artesans), figura absent a les illes de Mallorca i Eivissa. Aquesta i altres circumstàncies permeten deduir que no es tracta dels jornalers del camp, sinó simplement d’aquells que en els pobles treballaven a jornal, és a dir, no tenien una ocupació fixa. El cens del 1797 ofereix més pistes per ubicar-los professionalment: els jornalers dels fabricants es devien dedicar bàsicament a la manufactura, en la qual els podem encasellar pràcticament a tots. En canvi, els dels artesans gairebé amb tota seguretat eren empleats de la construcció i tasques auxiliars d’aquesta (picapedrers,...) ja que no hi ha cap treballador més d’aquest ram i la xifra coincideix amb la dels censos anteriors.

És il·lustratiu comparar la distribució sectorial de les diferents illes de l’arxipèlag balear, per veure la seva especialització productiva. Així, encara que les xifres exactes varien d’un cens a l’altre, Menorca és el territori amb un menor percentatge de població consagrada al sector primari (agricultura, pesca, boscos...), sempre inferior al 50%, valor superat a les altres illes. Paral·lelament, la nostra illa compta amb la major proporció de treballadors manufacturers, que normalment supera el 25%. El percentatge de població activa del sector serveis exhibeix enormes diferències d’un cens a l’altre, en especial a les dues illes menors. Si atorgam una major confiança a la darrera de les estadístiques, Menorca també comptaria amb una proporció superior de persones en aquest sector, tot i que els resultats d’Eivissa i Formentera no s’allunyaven gaire. 

En comparació amb el total d’Espanya, les Balears tenien un menor percentatge de població dedicat al sector agrari (58%), que es compensava amb el major pes del sector serveis (26%) i, en menor mesura, de la manufactura (16%). Les xifres de Menorca, lògicament, eren les que més divergien del conjunt nacional.

En definitiva, és fàcil concloure que l’estructura econòmica de Menorca era relativament més moderna que la de les altres illes, pel menor pes de les persones que es dedicaven al sector primari i la relativa superioritat dels industrials i de serveis. Aquest fet ens parla de la important transformació que experimentà la nostra illa gràcies a les condicions que va imprimir la sobirania britànica, amb una economia oberta, una demanda militar puixant, una política d’obres públiques enèrgica i la introducció de noves activitats manufacturers (construcció naval i indústries auxiliars), que impulsaren el desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, el qual alimentà un procés de creixement autosostingut, en estimular nous sectors econòmics, com la construcció. Aquesta empenta es va mantenir amb el retorn a Espanya fins el 1820, ja que l’estructura econòmica menorquina era sòlida i es van conservar suficients elements per fer-ho possible, de manera que, quan alguns negocis es van acabar, els menorquins van trobar alternatives en determinades activitats, com el comerç marítim de grans.

És interessant examinar la distribució de la població manufacturera segons les diferents branques productives, cosa factible en els censos del 1784 i 1797. De l’examen de les dades, és clar que el primer és el més coherent, ja que el segon omet multitud de categories professionals i les trasllada al calaix de sastre d’altres. Aquesta impressió s’accentua si s’analitza el detall dels oficis: al cens del 1797 no consta la xifra de teixidors ni la de mestres de casa, dues de les categories amb més actius el 1784 (186 i 220 ocupats, respectivament). També hi són absents moliners i cardadors, ben representants al primer cens (58 i 61 persones), i el valor dels fusters (62), està excessivament allunyat del seu precedent (195), que és coherent amb altres dades que tenim sobre el particular.

Distribució de la població manufacturera per branques d'activitat, 1784-1797
Branca productiva	1784	% s. total	1797	% s. total
Aliments i begudes	146	8,0%	27	1,3%
Tèxtil i confecció	475	26,2%	316	15,5%
Calçat i cuiro	307	16,9%	343	16,8%
Fusta	245	13,5%	62	3,0%
Arts gràfiques	1	0,1%	1	0,0%
Ceràmica i pedra	39	2,1%	24	1,2%
Metall	142	7,8%	168	8,2%
Altres	1	0,1%	822	40,3%
Construcció	225	12,4%	11	0,5%
Jornalers	235	12,9%	264	13,0%
Suma	1.816	100,0%	2.038	100,0%

Així, segons el cens del 1784, la branca productiva amb més ocupats del sector secundari menorquí era el tèxtil, responsable de més d’una quarta part dels treballadors (26,2%), representada de forma majoritària per teixidors, sastres, perruquers i brodadores. Li seguien a una certa distància el calçat i el cuiro (16,9%) i, la fusta (13,5%). En el primer s’englobaven els adobadors de pells i, sobretot, els sabaters; en el segon, els fusters. Amb un pes bastant inferior es trobaven l’elaboració d’aliments i begudes (8,0%) i el metall (7,8%). El primer recull els forners, moliners, confiters, fabricants de begudes alcohòliques i altres similars; el segon arreplega els ferrers, els argents i altres oficis. Totes elles, eren activitats destinades al mercat local i cobrien les necessitats bàsiques de la població.

En el cas del calçat i el cuiro, en què el percentatge del 1784 és sensiblement igual al del cens del 1797 (16,8%), es tractava de 35 adobadors i 308 sabaters. Aquest darrer any Menorca és l’illa que compta amb un percentatge superior de les Balears, ja que a Mallorca representen el 15% i a Eivissa i Formentera el 7,4%. El fet és remarcable, perquè, en general, en aquest cens els valors de la nostra illa són inferiors, cosa que s’explica per la circumstància que el pes que representa el capítol d’altres és molt superior i en aquest no hi ha jornalers no agrícoles. Aquesta situació evidencia una clara especialització de Menorca en el sector del calçat i el cuiro, la qual va passar desapercebuda a les fonts coetànies. 

En canvi, una activitat que els diferents autors sempre han assenyalat com molt ben representada a la nostra illa, el tèxtil, mostra en el cens del 1797 valors molt inferiors als de Mallorca (46,3%) i Eivissa-Formentera (38,2%). Aquest fet és probable que sigui indicatiu d’una menor atenció a l’elaboració de teixits i robes, el que seria coherent amb la situació de dura competència amb els mercats exteriors que es va experimentar a Menorca durant la major part del segle XVIII, per mor del port franc, i que encara s’arrossegaria a finals de segle. Pel costat contrari, el pes dels treballadors de la fusta en el cens del 1784 (el 13,5%), així com els del metall (7,8% en aquest i 8,2% en el del 1797) serien superiors als de Mallorca en el darrer any (10,5% i 6,7%), fet explicable pel major desenvolupament dels sectors de la construcció i el naval a la nostra illa.