La crisi econòmica del 1833-1849 a través dels padrons d’habitants

 Un dels fets econòmics més rellevants de la història de Menorca és la prohibició d’importar cereals a Espanya que va decretar el Govern el 1820. La nostra illa, que s’havia especialitzat en aquest comerç, es va sumir en una greu depressió. Els padrons d’habitants, malgrat les seves limitacions (infravaloració del treball femení i agrari, errors i manca d’estandardització) són gairebé l’única manera de valorar de forma quantitativa l’evolució econòmica durant aquesta època. Hem utilitzat el del 1833, quan es començava a fer notar la crisi, que en aquell moment es limitava a les activitats marítimes i el del 1849, quan s’assolí el fons de la depressió.

Aquests primers anys, els únics municipis en què s’especifica la professió dels registrats són Maó i Ciutadella. Encara que incorporen els veïns de la ruralia, a Maó es produeix un canvi de criteri que fa que els censats d’aquest ram passin de 1.081 el 1833 a 283 el 1849, mentre que a Ciutadella, que devia seguir un criteri més uniforme, la variació és molt menor: de 313 a 273. Per aquest motiu, els descartarem i ens centrarem en la població urbana.

Així podem constatar com la crisi va fer que la suma dels treballadors de Maó i Ciutadella passés de 4.585 el 1833 a 4.086 el 1849, una reducció d’unes 500 persones (10,9%). Els inactius van minvar en una proporció major (24,4%), però podrien estar afectats pel criteri d’elecció dels col·lectius a registrar.

Les dificultats econòmiques no van afectar de la mateixa manera tots els sectors. Els serveis van ser el grup que rebé el cop més gran, ja que perdé 400 ocupats, el 21,7%; la manufactura tampoc sortí indemne i reduí un 11,4% la seva població activa. Pel cantó contrari, augmentà el nombre d’ocupats en la construcció (20,8%), si bé es tractava d’una branca amb pocs representants. Els sector primari també va créixer lleugerament, el 2,8% i els jornalers gairebé no varien. Aquests darrers eren una categoria professional que, a les ciutats, no prestava els seus serveis exclusivament en l’agricultura, sinó que eren treballadors sense qualificar disponibles per a qualsevol feina. En realitat constituïen un reflex de l’estructura econòmica de la població: en les més agrícoles, com Ciutadella, bàsicament feien feina al camp i en les més diversificades, cas de Maó, tenien un espectre més ampli.

El panorama que ens ofereixen aquestes xifres s’allunya del tremendisme dels informes i peticions oficials d’aquests anys, la retòrica dels quals tenia com objecte d’aconseguir millores econòmiques per als menorquins, i s’aproxima més al que coneixem per altres fonts: una lleu progressió de l’agricultura, la sensible crisi manufacturera i importants dificultats per al conjunt dels habitants, que repercutiren en les activitats de serveis i en la minva dels inactius.

Per aquesta raó, l’estructura sectorial de la població ocupada no va variar excessivament. Tant a Maó com a Ciutadella, predominaven els serveis, més el 1833 (40,3%) que el 1849 (35,6%), mentre que la manufactura es va veure pràcticament inalterada (27,8%) i el sector agrari i els jornalers avançaren lleument: la suma dels dos representava el 29,1% el 1833 i el 33,2% el 1849. La construcció donava compte del 2,7%-3,7% restant, si bé cal tenir en compte el que hem apuntat en relació als jornalers, que segurament nodrien d’efectius aquest sector.

Les diferents professions van evolucionar de forma dissemblant. Així, en el sector primari, les activitats agràries es van expandir el 4,4% mentre que les pesqueres i altres disminuïen el 6,4%. A la manufactura, els pitjor parats van ser els sectors més vinculats amb el consum corrent: aliments i begudes (25,6%) i tèxtil i confecció (27,8%), així com la fusta (12,5%). En canvi, el calçat i el cuiro resistiren i les altres activitats, de menor volum, s’expandiren lleugerament.

Aquests canvis també són un indicador de les perspectives de les diferents branques productives. El retrocés del tèxtil i la fusta mostren la regressió dels teixidors tradicionals i la construcció naval, mentre que la resistència del calçat és un anunci d’una indústria a punt per aprofitar les oportunitats futures. En aquest mateix sentit, és significatiu que, en relació a les xifres que coneixem de les darreries del segle XVIII, el número de treballadors del calçat i el cuiro sigui bastant similar. En el tèxtil i la confecció, pel seu costat, sembla haver-se produït una apreciable disminució: els teixidors passen de 196 a 96 i en els sastres la reducció és encara superior. El ram de la fusta el 1833 tenia més actius que a finals del XVIII: 242 fusters per 195 del 1784, segons Vargas Ponce, símptoma tant de l’evolució positiva dels cinquanta anys d’interval com del manteniment del teixit productiu.

Branques productives de Maó i Ciutadella
Branca productiva	1833	1849	% variac.
Agrícola	452	472	4,4%
Pesquer i altres	78	73	-6,4%
Suma Primari	530	545	2,8%
Jornalers	805	811	0,7%
Aliments i begudes	139	103	-25,9%
Tèxtil i confecció	306	221	-27,8%
Calçat i cuiro	332	334	0,6%
Fusta	311	272	-12,5%
Ceràmica i pedra	52	56	7,7%
Metall	121	130	7,4%
Altres	13	15	15,4%
Suma Manufactura	1.274	1.131	-11,2%
Construcció	125	151	20,8%
Comerciants	176	227	29,0%
Professions liberals	56	67	19,6%
Criats	592	171	-71,1%
Marineria	466	325	-30,3%
Matriculats	262	430	64,1%
Funcionaris	93	71	-23,7%
Militars i forces seguretat	86	59	-31,4%
Altres	115	98	-14,8%
Suma Serveis	1.846	1.448	-21,6%
Total	4.580	4.086	-10,8%
Font: Padrons municipals de Maó i Ciutadella

En les activitats de serveis, retrocediren amb força els criats; és factible que la crisi obligués als seus amos prescindir-ne de molts. També és normal la disminució de la marineria (30,3%), que ja coneixem per altres fonts i que és compensada per l’increment dels matriculats, és a dir els marins a la reserva, en realitat una important bossa de subocupació, que probablement amaga una infravaloració de les xifres inicials. La baixa de funcionaris i militars posen de manifest l’abast de les penúries de l’Estat durant aquests anys.

Aquesta és l’evolució general, però cada municipi comptava amb una dinàmica pròpia. Així, mentre que la població activa urbana de Maó el 1849 superava les xifres del 1833 en un 1%, Ciutadella patia una accentuada reducció: el 28,4%. Gairebé tots els sectors de la ciutat de Ponent van experimentar retrocessos importants: 51,9% els serveis, 44,3% la manufactura i 40% el primari. La disminució dels inactius (58%), tot i que sens dubte està sobredimensionada, també fou intensa. Només se’n van salvar els jornalers (14,5%) i la construcció, la qual cosa en realitat és una mostra de la depauperació de la seva economia. En canvi a Maó només van minvar de forma significativa els jornalers (27%) i una mica els serveis (5%).

Indubtablement en els dos nuclis es va donar un transvasament de treballadors entre l’agricultura i els jornalers, ja que tant en un com l’altre la suma es va veure poc alterada i en els dos casos cresqué: el 2,1% a Maó i l’1,1% a Ciutadella, evidenciant que el sector agrari es va constituir con un refugi dins d’un context general marcat per les dificultats. D’altra banda, la diferent trajectòria dels dos llocs, que ja es podia entreveure una mica en les fonts sobre l’emigració a Alger, es pot explicar gràcies al manteniment d’una significativa activitat al port de Maó, principalment per l’establiment dels francesos i la base naval americana, de l’expulsió de la qual el 1846 es van queixar amb raó les autoritats maoneses.

L’impacte diferencial de la crisi va extremar els contrastos entre les dues poblacions: Maó va seguir essent una vila de serveis, el pes dels quals es va mantenir (43,7% el 1833 i 41,1% el 1849) i que reforçava el seu caràcter manufacturer (29,8% el 1833 i 31,7% el 1849). Ciutadella, per contra, refermà el seu caràcter agrari: els dos sectors, ja d’origen menys desenvolupats, quedaren força disminuïts: el 1849 la indústria representava el 19,3% i els serveis el 23,7%. Lògicament el sector primari, si hi afegim els jornalers pujava del 38,5% al 54,4%, quan a Maó, on era menor, a penes variava i se situà en el 23%.

Les divergències també són perceptibles en les diferents categories professionals. El tèxtil, el calçat i cuiro, el metall i la ceràmica i la pedra van presentar uns registres marcadament positius a Maó, mentre que a Ciutadella eren els més afectats per la crisi; la resta de branques productives van experimentar disminucions sensibles als dos indrets, evidenciant que algunes tendències tenien un abast general. Pel mateix motiu, en les ocupacions de serveis les diferències no són gaire marcades, excepte en els matriculats, que amb tota seguretat el 1833 no van ser recollits a Maó, de manera que, en realitat en aquesta localitat els treballadors dels serveis devien patir una reculada.

També podem observar algunes diferències en l’estructura dels treballadors de la manufactura: el 1833 les dues ocupacions principals de Maó eren la fusta i el calçat, posicions que s’inverteixen el 1849, en què sabaters i assaonadors (que representen el 9,7% del total) superen clarament als fusters (7,6%). A Ciutadella, pel seu costat, el 1833 predominava el tèxtil, al qual seguia el calçat, posicions que també es capgiren el 1849 perquè el retrocés és més fort en els teixidors (que només suposen el 4,2%) que en els sabaters (5,0%). S’havien posat les bases d’una nova estructura econòmica, que es desenvoluparia amb força la segona meitat del segle.