El desplegament d’una economia industrial a través dels padrons d’habitants (1891)

 El desplegament de la indústria va tenir un fort impacte en l’economia menorquina. Aquesta ja mostrava signes diferencials respecte a la resta d’illes Balears des del segle XVIII, però la segona meitat del XIX aquests es van eixamplar en gran mesura. El cens de població del 1887 permet constatar l’amplitud de la divergència. La seva classificació és antiga, ja que la indústria és definida de forma restrictiva i inclou molts d’operaris a la secció d’arts i oficis. Sortosament, l’Arxiduc Lluís Salvador ens proporciona el detall del cens de Menorca, que ens permet distribuir l’anterior grup, el 76,7% dels integrants del qual són treballadors industrials. Si s’apliquen aquests percentatges a la resta d’illes, podem obtenir una visió bastant raonable de l’estructura sectorial de l’arxipèlag.

El pes de l’agricultura en la població activa de Menorca (47,2%) era netament inferior al de les altres illes (71,1%). La manufactura, per contra ascendia al 27,3%, més del doble del total balear (12,4%) i els serveis, amb el 18,8%, també superaven àmpliament al de l’arxipèlag (12,4%). Fins i tot la construcció i els jornalers diversos (bàsicament operaris de la construcció i de serveis) tenien un pes major que en el conjunt. Tot plegat parla de què Menorca comptava amb una economia més complexa i diversificada, en la qual l’empremta de la indústria marcava la diferència.

Podem comprovar el ritme de transformació de l’economia menorquina a través dels padrons d’habitants, una de les poques fonts d’informació existents i l’única que permet resseguir l’evolució de la població al llarg del segle XIX. El 1891, a diferència dels padrons anteriors, també comptam amb la distribució per professions dels veïns d’Alaior, el tercer nucli manufacturer de l’illa. D’aquesta manera podem veure com en aquesta darrera data el sector secundari havia fet un gran pas endavant i ja suposava el 49,3% de la població urbana de Maó, Ciutadella i Alaior, gairebé el doble que el 1833. Aquest creixement s’havia produït en detriment dels serveis, que retrocedeixen del 40,3% al 28,4%. En canvi, sembla que la població agrària es va mantenir estable, o fins i tot va augmentar, la qual cosa seria coherent amb el progrés de la ramaderia que es produeix en la segona part del segle. És una nova prova que el creixement industrial no es va fer, en general, a costa de l’agricultura, sinó de la població dels nuclis urbans, amb una redistribució dels recursos existents.

Estructura sectorial de la població urbana (1833-1891)
Sector	1833	1863	1891
Primari	11,6%	11,9%	25,5%
Jornalers	17,6%	13,8%	4,4%
Manufactura	27,8%	31,1%	49,3%
Construcció	2,7%	4,5%	3,4%
Serveis	40,3%	38,7%	28,4%
Total	100,0%	100,0%	100,0%
Inactius	8,7%	12,8%	10,1%
Número	4.580	4.278	8.102

El detall de la població ocupada subratlla la magnitud dels canvis. Per començar, la població activa, que havia estat estancada entre el 1833 i el 1863, va experimentar un gran increment (77%), fins i tot descomptant l’efecte de la incorporació d’Alaior, que evidencia la bona salut de l’economia de l’illa, encapçalada tant per l’agricultura com, sobretot, per la manufactura.

En la manufactura, el gran impulsor d’aquesta expansió va ser el sector del calçat i el cuiro, que havia experimentat un creixement espectacular. Si el 1863 ja havia donat mostres d’un gran dinamisme, en gairebé doblar el seu pes en el total a Maó i Ciutadella, el 1891 va continuar la seva progressió i, en un nombre similar d’anys, va més que doblar aquest percentatge. Si hi afegim el contingent d’Alaior assolia el 34,3%. La resta de branques manufactureres van romandre estables.

Per contra, es detecten retrocessos significatius en algunes branques manufactureres, en especial el tèxtil i la fusta. El primer, que al segle XVIII havia resistit la competència exterior millor del que indiquen les fonts, en particular Riudavets, va recular amb força al nou segle, incapaç de lluitar contra els teixits catalans i passava del 6,7% del 1833 al 2,9% del 1863 (3,2% si comptam a Alaior). Al sector de la fusta la caiguda no va ser tan dramàtica, però sí de consideració, segurament per mor de la fallida de les activitats marítimes i la demanda exterior d’origen militar, i disminuí del 6,8% al 4,3% (4,6% amb Alaior). Aquestes dades donen testimoni d’una modernització de l’estructura productiva, amb la minva de les activitats tradicionals dirigides al mercat local, substituïdes per proveïdors forans, que funcionaven amb un règim de cada cop més industrial.

Pel que fa al sector serveis, retrocedeix netament, sobretot per l’ensorrada dels tres col·lectius més rellevants fins a mitjans de segle: la marineria, els matriculats (marins de reserva de l’Armada, que desapareixen, en extingir-se aquest cos) i el servei domèstic que, en conjunt, el 1891 queden reduïts a menys d’una tercera part del que suposaven el 1833. Aquest fet mostra una transformació radical de l’economia illenca, que abandona les activitats lligades al tràfic marítim (i perd el benestar associat a aquestes), en benefici d’altres professions que treballen amb uns marges més ajustats i no poden costejar-se la munió de criats de principis del segle. També es podria atribuir a aquest fenomen l’afebliment d’altres oficis com les professions liberals, arrossegades per la desaparició del comerç marítim. En definitiva, es tracta d’una autèntica reestructuració productiva, en què Menorca s’especialitza en el calçat, que impulsa el procés d’industrialització de l’illa i s’eclipsen tota una sèrie d’activitats i professions que abans abastien el mercat intern.

Sabaters menorquins. Joan Bagur Truyol. Fotos Antiguas de Menorca

El sector sabater havia experimentat les dècades anteriors una progressió fabulosa, gràcies a les extraccions de calçat al mercat cubà. Es fa necessari, per tant, analitzar l’efecte d’aquesta expansió en la població ocupada de l’illa. Disposam de diverses fonts per calibrar la seva importància. Els valors que indica l’Arxiduc són semblants als que ofereixen altres fonts coetànies. Els padrons d’habitants del 1891 recullen un total de 2.700 adults i 880 joves, mentre que el cens de població del 1887 aporta les xifres més baixes, amb 2.360, que hem de considerar adults masculins. Segons aquest, a la resta de poblacions de l’illa es comptarien 136 sabaters. Davant d’aquesta diversitat de registres si, de forma pràctica, prenem la mitjana de les estadístiques que proporcionen dades masculines, obtindrien que hi hauria 2.538 sabaters (2.674 si afegim la resta de localitats de l’illa), als quals s’haurien de sumar 880 joves i 533 dones, en total unes 4.100 persones, valor que concordaria amb el que indica l’Arxiduc, normalment ben informat.

Un altre aspecte a considerar és l’origen social dels sabaters, que ens mostren un sector més madur que el 1863. A Maó les entrades de joves procedents del món agrari es redueixen a la meitat i se situen en línia amb el seu pes en la població total (16%), mentre que a Ciutadella segueixen essent molt altes (46,1%), superiors a la població agrària urbana, el que indica una absorció d’actius rurals. El grup més nombrós de Maó són els originaris de la manufactura, amb el 55,5% i el seu gruix prové de l’entrada de fills de sabaters, que és minoritària a la població de Ponent. Tant a Maó com a Ciutadella, encara que s’incorporen més fills de treballadors dels serveis (21,3%) que de  la construcció (6,3%), aquests darrers són més importants en relació al conjunt dels operaris del sector, la qual cosa significa una major capacitat d’atracció.

En el còmput global, el sector del calçat atreia majoritàriament fillets procedents del sector manufacturer, sobretot sabater, pel pes de Maó en el conjunt, tot i que una bona proporció venia del entorn agrari, gràcies a la capacitat d’atracció que aquest tenia a Ciutadella. La impressió que s’obté és que els nous operaris de la sabata provenien de les classes més desafavorides, mentre que els menestrals i treballadors de serveis més benestants no tenien tant d’interès en aquest ofici. D’aquesta manera, la industrialització de Menorca menava a una proletarització de la mà d’obra, perquè creixien els operaris amb retribucions més ajustades. Aquesta barator de la mà d’obra serà un dels trets característics de la indústria menorquina, fins i tot quan es tractava de productes de qualitat dirigits a nínxols de mercat d’alta capacitat adquisitiva.