Trump, el portaveu d’un nou model econòmic

Les decisions que està adoptant el president Trump des de la seva presa de possessió han desconcertat la major part dels analistes. Tanmateix, el polític republicà les va anunciar durant la campanya electoral (i expliquen la seva victòria electoral) i són l’anunci d’un nou model que fa anys que es va covant en l’economia internacional.

 

Els canvis no són exclusius d’aquest pintoresc personatge: està a punt d’obrir la mina d’Aznalcóllar, que va protagonitzar una de les catàstrofes ecològiques més importants d’Espanya, en afectar el parc de Doñana el 1998. No és un cas aïllat: el 2015 es van tornar a explotar les mines de Riotinto, que havien estat clausurades per motius econòmics el 2002. Fa poc semblava que l’onada ecologista menaria al col·lapse la mineria dels països occidentals; per contra, el seu vigor s’ha enfortit, alimentada per l’electrificació de l’economia mundial. Som uns ecologistes amb tauleta i açò té un preu.

El sistema econòmic en què hem viscut va néixer de les ruïnes de la II Guerra Mundial. La seva base era el liberalisme i, de la seva mà, l’obertura dels mercats internacionals i la llibertat d’empresa. El líder eren els Estats Units d’Amèrica. A les seves empreses els convenien mercats cada cop més grans on col·locar els seus productes, per amortitzar els costos fixos, amb un gran component d’investigació. Quan el procés va agafar força, començaren a transferir les fàbriques a Àsia i així aconseguiren disminuir encara més el preu dels articles. Els consumidors es van veure beneficiats per uns preus relatius a la baixa, en un circuit virtuós que fomentava el creixement i creava nous llocs de treball per compensar els que es traslladaven a Orient.

L’any 2000 es va doblar l’aposta amb la incorporació de la Xina i Vietnam a aquest esquema, països amb una dimensió colossal. Els Estats Units (com el Regne Unit al XIX) encapçalava el sistema i tenia uns aranzels menors que els que els altres països li aplicaven; als països asiàtics les seves empreses no gaudien de la mateixa llibertat que els orientals a Occident. Era una asimètrica acceptada per incentivar els nouvinguts a obrir els seus mercats (ni que fos de forma parcial), perquè ningú pensava que mai arribessin a plantejar cap repte a l’hegemonia americana.

Prest es va veure que els càlculs havien estat erronis i que els orientals prenien un dinamisme imponent i, gràcies al tractament privilegiat que rebien i als ajuts estatals que donaven a les seves empreses podien superar el gegant americà en parcel·les sensibles, com la tecnologia. De fet, a tots els països, el creixement econòmic va esdevenir insuficient per compensar els llocs de treball exportats a Àsia. El malestar del segle XXI havia nascut. Sota el seu impuls van emergir els moviments populistes, primer d’esquerres, però ben aviat d’ultradreta nacionalista, que cada dia prenen més força amb la seva crida a retornar al passat, on tot era millor, i a donar prioritat als nacionals: Amèrica primer... i el Regne Unit... i França... i Alemanya...

Quan Donald Trump va assumir el poder per primer cop, el 2017, va fer un gir en la política econòmica exterior, en retirar-se de l’acord Transpacífic, que havia pactat Barack Obama i profunditzava la reducció aranzelària amb Àsia, Oceania i Amèrica del Suid. Més tard aixecà els primers aranzels contra la Xina, el Canadà, Mèxic i la Unió Europea. L’enfrontament més dur es produí amb la Xina, a qui va limitar l’accés als xips d’alta gamma. El canvi de rumb no tenia volta enrere i, quan el demòcrata Biden guanyà les eleccions, va mantenir una part substancial de les mesures acordades pel seu predecessor republicà, en especial amb la Xina, que fou declarada enemic estratègic, al contrari del que havia postulat Obama.

La tornada cap a l’interior va ser refermada per la Covid, quan els països occidentals es van adonar dels perills de dependre d’Àsia, ja que qualsevol problema a Orient trencava les línies de subministrament de productes essencials per a la nostra economia. A partir d’aquell moment, fins i tot la Unió Europea, que havia esdevingut el campió mundial del lliurecanvisme, va començar a parlar de reindustrialització i a aprovar ajuts perquè s’instal·lessin a Europa fàbriques de productes estratègics, com els xips o les bateries elèctriques.

El segon mandat de Trump ha marcat una acceleració del programa proteccionista. Malgrat tot, la política d’imatge ha estat molt més potent que els resultats reals. El republicà ha aconseguit sortir cada dia al primer minut dels noticiaris de la televisió i té milions de seguidors a les xarxes, però les seves rectificacions han demostrat dues coses. La primera, que els seus moviments són tàctics, sense una visió a llarg termini; la segona, que els poders econòmics (els mercats) i la Justícia són influents i actuen com a fre de totes les polítiques extremistes.

Trump podria aconseguir els seus objectius fàcilment amb menys renou, però segurament el seu primer objectiu és fer renou i mantenir la fidelitat dels  votants. El món occidental està exhaust per la competència asiàtica i vol una pausa. Les relacions són massa desequilibrades i és lògic redefinir-les per corregir l’avantatge injust de països com la Xina. Si el president americà hagués plantejat aquests objectius de forma realista, hauria obtingut el suport dels països occidentals per imposar un nou ordre mundial.

La ultradreta ens ha menat al caos i tots en sortim perdent, però açò no pot amagar el fet que les relacions econòmiques internacionals de les pròximes dècades seran bastant diferents de les del passat. El mercat de treball serà més estable a costa d’un menor creixement i uns articles més cars per als consumidors. Esperem que no es reprodueixi el desgavell de principis del segle XX, quan la política d’empobrir el veí va menar a una gran depressió i a dues horribles guerres.