Lucas Carreras Riera va intervenir de forma activa en la vida econòmica de Maó. Soci de la societat de crèdit Goñalons i Companyia, el 1900 fou nomenat comptador de fons (l’actual interventor) de l’Ajuntament de Maó. Arran de la constitució de l’Ateneu de Maó, va entrar en la primera Junta Directiva com a arxiver-bibliotecari. També fou secretari de la Cambra de Comerç. Aquests anys va escriure a la Revista de Menorca dos interessants articles sobre la situació de la indústria de l’illa.
El 1906 publicava “Balanç de Situació” sobre la crisi de la indústria del calçat, motivada per la independència de Cuba. Segons Carreras, al principi aquesta circumstància no va tenir efectes, perquè coincidí amb la depreciació de la pesseta, però quan escriu aquesta s’havia revaloritzat, la qual cosa feia témer la pèrdua del mercat antillà.
És cert que una moneda forta també suposava un menor cost de les pells americanes que s’empraven en la confecció del calçat, però aquest no era suficient per compensar la rebaixa que exigien els compradores de Cuba. Aquest fet es devia al fet que la resta de primeres matèries eren nacionals i el seu preu no havia disminuït, ans al contrari, s’havia produït una alça bastant important, en especial el de la sola, a conseqüència de l'escassetat de cuirs que existia a tots els països.
Davant les dificultats de Cuba, des de feia temps s’intentava obrir nous mercats per al calçat menorquí, però amb pocs resultats. Des que aquella colònia va deixar de ser espanyola estava en la consciència de tots que, més tard o més prest, els americans havien d'acaparar els negocis de l'illa. La protecció temporal que donava el tipus de canvi va fer que els menorquins es desentenguessin del problema i no aprofitessin el temps per cercar-hi substituts.
Alguns pocs fabricants enviaven calçat a la Península, mercat que oferia bastant inconvenients. A banda, les alternatives eren França i Mèxic, on les partides de sabates que s’havien exportat havien estat ben rebudes, però faltava organitzar el negoci. El març del 1906 van sortir dues expedicions. Francisco Terrés, gerent de l’empresa de calçat Viuda de Terrés i Fills, anà a Mèxic amb l’objecte d'estudiar detingudament les condicions d’aquell país i el sabater Gabriel Coll Riudavets i el professor d’idiomes Pablo Kugelmann acabaven de sortir cap a París, enduent-se un mostrari ben assortit de diversos fabricants.
El 1911 Carreras recapitulava sobre l’evolució de la indústria de Menorca la primera dècada del segle en un altre article de la Revista de Menorca. Feia notar que, al començament, l’illa no s’havia aconseguit refer del dur cop que havia suposat la pèrdua de Cuba, a on s’havien arribat a exportar prop de deu milions de pessetes de calçat en un any. Alhora, la fàbrica de teixits de cotó “Industrial Mahonesa”, que des de feia molt de temps alimentava més de tres-centes famílies, patia una crisi intensa, preliminar d'una paràlisi no llunyana.
Les dificultats econòmiques van fer que moltes famílies emigressin de l’illa. Tanmateix, l'esperó del perill va despertar noves iniciatives i en el moment que escriu hi havia un comerç de calçat força actiu entre Menorca i la república de Cuba. Així mateix, el sorprenent increment que havia pres la fabricació de moneders de plata i la bona marxa dels tallers de l'Anglo-Espanyola, havien contribuït a què els darrers anys de la dècada acabessin d’una forma completament diferent de com havia arrancat i es gaudís d'un benestar relatiu.
Carreras passa a explicar l’estat dels principals sectors de la indústria de l’illa, començant pel del calçat, que ofereix un interessant contrast amb la seva descripció de cinc anys abans. Encara que l'intent d'introduir calçat a Mèxic, l'Argentina i altres nacions hispanoamericanes no havia donat bons resultats, els sabaters de Menorca s’havien fet lloc al mercat de la Península, on enviaven anualment gèneres per valor de més de quatre milions de pessetes. Així mateix, les vendes a Cuba s’havien anat recuperant paulatinament. Segons les xifres que aporta, entre 1901 i 1905 les remeses de calçat a l’exterior havien pujat a una mitjana de 25.390 dotzenes de parells anuals (304.800 kg), que havien disminuït els cinc anys següents a 21.620 (259.200 kg).
Carreras comenta que el fet que gairebé el 40% dels menorquins haguessin arribat a viure de la indústria del calçat, hauria d’haver menat a què aquesta tingués una sòlida i conscient organització. Per desgràcia, no havia estat així. Ni es van invertir grans capitals, ni les empreses van ser organitzades sota nocions adequades de tècnica industrial i pràctica mercantil. En aquestes condicions, era evident que Menorca no podia competir amb el seu temible rival, els Estats Units, on la fabricació de calçat havia assolit un gran perfeccionament. Els ianquis havien aplicat sàviament la divisió del treball, que convertia aquesta indústria en un conjunt activitats parcials: fàbriques de talons, de tall de soles, de cosit dels talls i de qualsevol altra de les múltiples passes de la confecció del producte. Si a açò s’afegia l'ús d'una maquinària modèlica, s’explicava que aconseguissin augmentar d'una manera fabulosa el volum de producció i abaratir l'article en un grau extraordinari.
Malgrat tot, Menorca no va interrompre mai per complet les remeses de calçat a la Gran Antilla, la qual cosa s’explicava pel fet que la població espanyola de Cuba ascendís a més de 200.000 ànimes. Alhora, com que els menorquins van ser els amos gairebé absoluts d'aquell mercat per espai de molts anys, hi van imposar els seus gustos i interessos. Finalment, durant algun temps la depreciació de la pesseta va proporcionar un marge protector a les nostres exportacions.
A continuació, Carreras argumenta en favor de la signatura d’un tractat comercial entre Cuba i Espanya, que concedís un tractament més favorable als productes cubans, en especial el tabac, a canvi de facilitar-hi les vendes dels nostres productes. Aquesta era una reivindicació dels menorquins de l’època. Al seu parer, si aquest tractat s’arribés a subscriure, a desgrat dels avantatges que disposaven els Estats Units, les exportacions de productes nacionals augmentarien molt.
Segons un article publicat per Fernando Escobar a la revista Cuba a Europa, el règim fiscal espanyol presentava una barrera infranquejable per a la indústria de Cuba, que impedia el lliure comerç de tabac al mercat hispà. Açò constituïa un perill seriós per a l’accés futur de la indústria espanyola al mercat cubà. Aquest no raïa en el fet que aquest país pogués augmentar els aranzels als productes espanyols, sinó en què, amb el marc vigent, les relacions socials i mercantils de Cuba serien cada cop més estretes amb els països que eren grans consumidors dels seus gèneres. Anglaterra i els Estats Units acabarien per imposar els seus productes als consumidors antillans, no per la força dels seus exèrcits, sinó en justa reciprocitat al consum que en feien dels d’ells.
Segons Carreras, durant l'any 1909, Cuba havia importat botes i sabates per valor de 3.238.517 pesos, dels quals les exportacions de Menorca pujaven a uns 300.000, xifra que augmentaria d'una manera notable si s'arribés a concertar aquest tractat.
Altres indústries de Menorca són qualificades per Carreras com d'ordre secundari: la fabricació de farines, licors, gel, formes per al calçat, caixes de cartró per a aquest article, eixàrcies i espelmes, sabó, rajoles, marbre artificial, etc. Per separat, cap tenia gaire importància, però, en conjunt representaven un ingrés gens menyspreable per a l'illa.
De totes, la que presentava millors perspectives era la de fabricació de farines, gràcies a l’adopció del sistema austrohongarès de cilindres. Des de feia mig segle, a Menorca hi havia tres o quatre molins a vapor, però com que es dedicaven bàsicament a la transformació en farina del blat dels seus propietaris, treballaven poc i aquesta indústria era poc més que inexistent, malgrat les importantíssimes partides d'aquest article que s’importaven per al consum local.
La situació estava canviant. El 1911 l'illa comptava amb dues fàbriques de farines dotades del sistema modern de cilindres (una d’elles era la des Mercadal), que funcionaven de forma automàtica. Una tenia capacitat per moldre 8.000 quilos de blat en vint-i-quatre hores i l'altra 4.000 quilos. Com que se seguia important farina de Barcelona, perquè la producció interna no era suficient per al consum, Carreras vaticina que l'èxit d’aquestes factories menaria a què se n'instal·lessin d'altres. La producció mitjana del període 1901-1910 va ser d’1.785.000 kg anuals, amb una sensible tendència a l’alça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada