La indústria menorquina de finals del segle XIX segons Josep Clot

 L’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets no van ser els únics a escriure sobre la nostra illa al darrer quart del segle XIX. El polifacètic Josep Lluís Clot va publicar el 1878 l’opuscle Menorca mercantil i industrial. L’autor treballava com a funcionari de duanes i havia estat destinat a Maó uns anys. També era periodista i escriptor. De tendència liberal i aferrissat anticarlí; dirigí a Puigcerdà el setmanari La Voz del Pirineo. Pels seus mèrits fou condecorat amb la creu d’Isabel II.

La seva obra sobre Menorca defensava que el govern havia de fomentar la indústria i el comerç de l’illa, per aprofitar els avantatges del port de Maó, per la qual cosa despertà simpaties en els cercles proteccionistes catalans. Clot fa una interessant anàlisi de la manufactura illenca, de la qual remarca el paper clau de tres sectors: el calçat, el tèxtil i l’alimentari. 

El primer era, sens dubte, el més important, fins al punt de qualificar-lo “un ram d'interès vital per a l'illa”, ja que s’hi dedicava una cinquena part de la seva població: 7.000 dels 37.809 habitants. L’escassetat de recursos del territori feia que aquesta activitat fos una efectiva contenció contra l’emigració que, d’altra manera, afligiria l’illa. Les poques alternatives havien fallat: l’Arsenal, on abans es construïen multitud d’embarcacions i les obres de la fortalesa d’Isabel II, al port, les quals en aquells moments convulsos (feia poc que havia finalitzat la I República) estaven paralitzades. Com s’observa, les observacions de l’autor estan molt centrades a la situació de Maó.

Per demostrar la importància d'aquesta branca industrial va recopilar les dades del calçat embarcat al port de Maó pels vapors de la Compañía Mahonesa entre els anys 1870 i 1877, que tenien una mitjana anual de 3.356 caixes, amb un pes de 2.517 quintars i una lleu tendència ascendent. Centrant-se en el 1877, havien sortit 3.554 caixes, a les quals se’ls havia d’afegir les 52 que s’havien embarcat en vaixells de vela. Pel port de Ciutadella s’havien enviat 392 caixes, de manera que el total extret des dels ports de Menorca pujava a 4.000, amb un pes de gairebé 240.000 quilograms i un valor de 3.686.000 pessetes.

Segons l’autor, cada caixa contenia una mitjana de vuit dotzenes de parells de calçat, de manera que s’havien remès aproximadament 383.800, quasi tots a Cuba. El 75 per cent de la producció que s’enviava a l’exterior era de botines, és a dir 287.860 parells; la resta es dividia a parts iguals entre sabates i plantofes (47.976 parells de cada).

En aquell moment, les vendes de calçat patien una acusada crisi, les causes de la qual Clot analitza amb un cert detall, dividint-les entre exteriors i interiors. Les primeres eren diverses. Per un costat, la influència de la guerra que afligia Cuba, el principal mercat de l’illa, des de feia anys. Malgrat aquest conflicte, els industrials menorquins havien seguit enviant importants remeses de calçat, amb el resultat de l’acumulació d’existències i la depreciació del seu valor. Aquesta circumstància s’agreujava pel fet que el gènere que es fabricava a Menorca era de baix preu, per la qual cosa la seva demanda principalment es trobava a l’interior de l’illa, que era la part més afectada per la contesa, que dificultava les comunicacions. En canvi, l’Havana i altres grans poblacions s’abastien de botines de qualitat elaborades a París. Val a dir que, encara que Clot no ho pogués saber, la situació s’alteraria els anys següents amb un augment del calçat de primera classe fabricat a Menorca.

Un segon factor desfavorable era la competència estrangera. Aquesta es veia afavorida pel fet que les pells espanyoles eren d’inferior qualitat i la mà d’obra forana més experta. La concurrència exterior es veia agreujada pel contraban escandalós que havia proliferat els darrers anys.

Pel que fa a les causes internes, Clot esmenta que fins feia pocs anys els menorquins eren gairebé els únics que remetien calçat a Cuba, perquè a part només ho feien unes poques poblacions mallorquines. En canvi, en aquell moment els enviaments de l’illa veïna havien assolit una gran escala i s’hi havien sumat diferents localitats del litoral català. En el mateix ordre de coses, l’autor assenyala les dificultats que creava la política aranzelària del Govern, que havia augmentat de forma important els drets que havien de pagar els cuiros i les pells que empraven els fabricants i, al mateix temps, carregava els productes espanyols que entraven a les Antilles amb una taxa d’1,89 pesos per dotzena més un 25% en efectiu en concepte de recàrrec per contribuir a l’esforç bèl·lic. Aquests gravàmens redundaven en un perjudici per a la indústria nacional en benefici de la competència estrangera.

Aquests entrebancs havien empès alguns fabricants de Menorca a confeccionar els seus articles amb materials de baixa qualitat, que treballaven amb poca cura. Aquests industrials no només depauperaven el nom de les seves fàbriques sinó que comprometien la fama de què gaudien els gèneres de l’illa a Cuba.

La producció tèxtil constituïa la segona activitat industrial de Menorca i estava representada per l’única fàbrica de l’illa digna del seu nom. La societat, coneguda amb el nom d’Industria Mahonesa, fou autoritzada per Reial ordre de 22 d'abril de 1856. Fabricava teixits de cotó en cru de primera classe, que se solien estampar a Barcelona, i una curta quantitat dels anomenats maonesos, per al consum de l'Illa. La capacitat de producció anual era d’unes 46.000 peces, cadascuna de 61,4 metres. Així i tot, la mitjana elaborada entre els anys 1866 i 1877 (dels quals el català anota les xifres anuals) només pujava a 31.925 peces.

Ara bé, des de la seva fundació fins a l'any 1875, aquest centre industrial havia defraudant les esperances dels inversors, tot i que les causes no estaven clares. Hi podia haver influït la crisi industrial que afectava Espanya, però Clot opina que el problema venia de l’organització fabril, que havia millorat els darrers anys amb una sèrie de reformes i innovacions en la maquinària, així com canvis en la direcció, abans prou deficient. Així s’havia fet càrrec de la direcció mercantil Joan Martorell i Caules i de la industrial Joan Bartra. Aquests relleus havien aconseguint un considerable augment del volum de producció.

El 1877 s’havien confeccionat 42,349 peces de teixit, 10.974 més que l’any anterior i 11.472 més que la mitjana del darrer decenni. El revulsiu també era evident en els filats, que ascendien a 416.346 lliures, 76.952 més que l’any anterior, sobretot gràcies a la introducció de dues màquines selfactines,  encara que només havien funcionat uns quants mesos. Així mateix, s’havien perfeccionat les cardes, el que havia permès reduir la producció de borra fins a les 18.920 lliures, 6.428 menys que l’exercici anterior, el que suposava disminuir les pèrdues de cotó al 9 %, quan abans eren del 16%, i açò que la innovació no es va introduir fins a la meitat de l’any. 

Joan Bartra havia realitzat altres millores, com la reducció de les deixalles de fil a l’1,5%, en comptes del 4% que s’experimentava abans. També havia corregit  defectes en el funcionament de les calderes i les màquines de vapor, el que havia aconseguit minorar el consum de carbó de 125 a 100 quintars diaris. Així mateix va fer modificar els forns del gasòmetre, per obtenir més gas amb menys consum de carbó.

Segons Clot, els accionistes podien d’estar satisfets pel zel i intel·ligència dels nous directors, ja que gràcies a ells l'establiment havia obtingut uns resultats comparables als de les fàbriques de la mateixa classe de Catalunya, no només quant al volum de producció, sinó també per l'acurada qualitat dels teixits elaborats.

La producció alimentària és el darrer ram industrial que l’autor considera digne de notar. El formatge menorquí, de forma quadrilonga, tenia un gust molt agradable i semblant al d’Holanda. El pes ordinari de les peces variava entre 2,5 i 4 lliures. La producció anual de Menorca s’estimava en uns 5.500 quintars, però era difícil de calcular en ser molt variable i havia hagut anys que havia pujat a vuit o nou mil. El 1877 van sortir de l’illa un total de 1.002 quintars (562 de Maó i 436 de Ciutadella), quasi tots per cabotatge, amb un valor de 100.179 ptes.

Finalment, calia esmentar la llet concentrada preparada al vapor pels senyors Riudavets i Fàbregues. Aquest producte només es podia obtenir amb garanties si s’emprava llet pura, de bona qualitat, manipulada de forma acurada i higiènica. Riudavets i Fábregues havien vist recompensats els seus esforços amb els premis obtinguts a l'exposició marítima celebrada a Barcelona l'any 1872 i a les exposicions universals de Viena (1873) i Filadèlfia (1876).

Joan Hernández Andreu, l’acadèmic de la història econòmica menorquina

 Seria interessant de dedicar un estudi als menorquins que surten dels estrets límits de la nostra illa i, gràcies al seu talent, triomfen en el gran món. Joan Hernández Andreu encarna a la perfecció aquesta figura, que abans tingué il·lustres representants com el doctor Orfila, l’antropòleg Joan Comas o els empresaris Josep Taltavull i Emili Orfila, entre d’altres.

En Joan s’enorgullia de les seves arrels menorquines, de la seva ascendència maonesa i de la nissaga familiar dels Hernández. De l’amor a la seva terra donà proves amb el seu compromís cívic, que el portà a acceptar la presidència de l’Ateneu de Maó, coincidint amb la celebració del centenari de l’entitat, així com la direcció de la secció de Ciències Socials de l’Institut Menorquí d’Estudis, durant la qual va destacar per l’organització de diverses jornades d’estudi sobre la història econòmica de l’illa, a les quals convidà a eminents investigadors de diverses universitats nacionals, que els van atorgar un considerable nivell acadèmic. Cal subratllar que aquests dos càrrecs li van obligar a fer nombrosos desplaçaments des de Madrid, el seu lloc de residència, en una època en què encara no es feien reunions telemàtiques. 

Així mateix, estava molt interessat en la col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora i va lamentar de forma reiterada que amb el trasllat a can Oliver es deixessin d’exposar algunes peces i es perdés el servei de Biblioteca, que compta amb una valuosa col·lecció local. També es prova del seu compromís la seva intensa activitat periodística com a col·laborador del Diari Menorca.

Sobre la seva estimada Menorca podem trobar testimonis escrits en els articles i llibres de la seva dilatada carrera professional. Al seu conco Joan Hernández Mora li va dedicar un llibre molt sentit, en el qual, després d’aportar interessants detalls de la seva etapa de formació, explora de forma particular les dramàtiques vivències que va haver de patir durant la Guerra Civil i la postguerra. 

El llibre, Juan Hernández Mora y la Guerra Civil en Menorca, va ser publicat per l’editorial Lleonard Muntaner i fou presentat a la Universitat Complutense de Madrid, de la qual ell va ser cap de Departament de la Facultat d’Econòmiques i vicerector. Aquest és un tret digne de ser remarcat. Joan Hernández era un investigador de primera línia, que havia publicat obres de referència sobre la història econòmica d’Espanya i tenia les portes obertes a editorials i revistes del màxim nivell però, així i tot, no plantejava els seus treballs sobre Menorca com obres menors dirigides al consum intern, sinó que, al contrari, els exposava al exigent món acadèmic com qualsevol altre dels seus estudis. Gràcies a ell, Menorca es va convertir en un objecte d’estudi de caràcter nacional.

Bona prova d’aquest fet són els estudis que sobre la història econòmica de Menorca va publicar a espais del màxim rang. El 1999 la seva contribució al llibre d’homenatge a una figura senyera de la professió, Jordi Nadal, va ser precisament un treball sobre la nostra illa: “La depresión económico comercial de Mahón y la crisis del tráfico portuario, 1820-1840”, en el qual tracta sobre el convulsiu període que marca la gran transformació de l’economia de l’illa, amb l’ensorrada de les activitats marítimes i l’aparició de la gran indústria. Continuaria en aquesta línia l’any següent amb la publicació del document de treball “Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX” en la col·lecció de la Universitat Complutense, després inclòs en català a la revista Randa, el qual oferia una nova perspectiva de la influència anglesa sobre l’economia de l’illa, un treball innovador que és pot consultar en línia. Els anys següents profunditzaria en la nostra realitat amb diversos articles: sobre el comerç del florentins amb Menorca, sobre el cicle econòmic balear a partir dels preus del blat, en relació al Banc de Maó, l’impacte del tractat d’Amiens o l’economia de Menorca al segle XX. Finalment, el 2005 va aconseguir que l’editorial Delta edités el llibre Tratado especial acerca de cuál es el justo precio del trigo en la isla de Menorca, versió en castellà del treball de Francesc Marçal, del qual en va fer una anàlisi crítica amb reflexions relatives al pensament econòmic, una qüestió que a la qual cada cop prestava més atenció.

Després d’aquests primers estudis es va plantejar un projecte d’investigació de gran volada: una col·lecció de biografies dels principals empresaris de Menorca, en la línia del que s’estava fent a Espanya, on l’editorial Lid havia publicat un volum sobre els cent grans empresaris del país, que va tenir el seu eco a la majoria de comunitats autònomes. En Joan em va reclutar per aquesta tasca i junts vam dirigir per l’IME el llibre Trenta-cinc empresaris menorquins. Èxit individual i progrés social, amb la col·laboració d’altres investigadors de l’illa. El nostre text desborda un simple conjunt de biografies i, en les conclusions, ofereix una nova perspectiva de la nostra història econòmica “des de les trinxeres” i una perspectiva original de l’evolució dels darrers dos segles, amb novetats conceptuals significatives.

La versió en castellà, de contingut més acotat, fou publicada per Delta i és equiparable a qualsevol dels volums publicats sobre els empresaris de les diferents comunitats autònomes del país. Aquest treball va despertar l’interès de la Universitat de les Illes Balears, que es va plantejar elaborar el volum de l’arxipèlag, però la feina no deu ser senzilla, perquè no s’ha portat a terme. 

El projecte era de més abast i ens va servir per participar en el congrés internacional “Emprenedoria i Creixement”, que va tenir lloc a Madrid el 2011, on vàrem presentar la ponència “Emprenedoria i desenvolupament. El model menorquí (segles XVIII-XX)”, la qual va ser recollit al llibre editat el 2013 per la prestigiosa editorial Palgrave Macmillan que, com totes les intervencions del congrés, fou redactada en anglès (per facilitat dels lectors, he traduït els títols). Menorca és presentada, juntament amb Madrid, com els dos casos regionals a tenir en compte a Espanya, una idea atrevida, però ben coherent amb la trajectòria d’en Joan.

La rellevància del projecte es constata pel fet que Juan Matés, catedràtic de la Universitat de Jaén, ens convidés a què redactéssim sengles capítols pel llibre Empresarios y empresas en España, editat el 2019 per Pirámide, que ha tingut una notable acollida en l’àmbit docent, fins al punt que s’està preparant una segona edició que, malgrat que en Joan no pugui escometre la revisió del seu text, “Santiago Pons Quintana y Jaime Mascaró: dos agentes empresarios menorquines del calzado”, serà mantingut com un homenatge a la seva persona. 

Els darrers anys, Joan no va afluixar el ritme: el 2015 va participar en les I Jornades de Patrimoni Industrial de Menorca, organitzades per l’IME, amb una contribució sobre els béns catalogats a la ciutat de Maó, la qual fou recollida en el llibre editat el 2019. El 2018 l’Arxiu Històric del BBVA publicava la seva obra Andrés Seguí Mercadal: revolucionario del sector naval en España : estudio biográfico de un ingeniero naval innovador, armador y empresario, en la qual donava continuïtat en la història econòmica empresarial de l’illa.

Joan Hernández sabia treballar en equip i va interessar investigadors del seu grup de recerca de la Complutense en les qüestions menorquines. José Ma. Ortiz Villajos va ampliar el nostre coneixement de la gran empresa metal·lúrgica Angloespañola de Motores amb articles resultat de la recerca als arxius britànics de la companyia Crossley. Aquesta col·laboració es va completar al seu darrer llibre De “holandeses del sur” a “Hong Kong” del Mediterráneo: una historia económica de Menorca, publicat el 2023 per la Universitat de Jaén, en el qual sumava una síntesi de la història econòmica de l’illa fonamentada en les seves investigacions, sobretot el projecte dels empresaris, amb l’aportació de Villajos en relació a les patents registrades pels menorquins com a índex de l’activitat innovadora dels illencs.

És necessari posar èmfasi en el mestratge d’en Joan Hernández. La seva generositat i l’atenció que prestava als seus joves col·laboradors ha fet que un bon nombre es considerin deixebles seus. No parlaré dels de la Universitat Complutense, perquè hi ha persones més autoritzades que jo per fer-ho. En el meu cas, em va obrir les portes al món de la recerca, assenyalant-me l’Arxiu Històric de Maó, on podria trobar uns documents que van ser el punt d’arrancada de la meva tesi doctoral. Més endavant, el projecte dels empresaris menorquins, al qual m’acab de referir, va ser, a més del seu gran interès, la llavor de la qual han sorgit els meus treballs posteriors, sobre el turisme, el patrimoni industrial i la història de la indústria de Menorca.

Joan Hernández Andreu reuní dos grans mèrits: ser un extraordinari i prolífic investigador i una gran persona. El primer li faria mereixedor de ser declarat Fill Il·lustre de Maó; el segon li garanteix el record i l’estima de tots els que el vàrem tractar.

Les indústries tradicionals a la Menorca de finals del segle XIX

 La manufactura menorquina es va anar desenvolupant durant la segona part del segle XIX, de la qual cosa ens informen amb detall l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets en els seus llibres, publicats el 1888 i el 1890, respectivament. A banda de la gran indústria que venia els seus productes fora de Menorca, fonamentalment el calçat i els teixits, hi havia tota una sèrie d’activitats, la majoria de caire tradicional, que proveïen el mercat local dels articles necessaris per a la vida quotidiana.

Lògicament, bona part d’aquesta petita manufactura es dedicava al sector alimentari. La tasca de major importància era la molta de blat, però també existia un bon nombre de forners i artesans que preparaven queviures com la pasta per a sopa, el xocolati, dolços, confits i torrons.

A Menorca hi havia nou destil·leries que elaboraven licors, quatre a Maó, tres a Alaior i dos a Ciutadella, mentre que els principals fabricants de gasoses eren vuit (quatre a Maó, dos a Alaior i dos a Ciutadella). L’Arxiduc destaca l’anís higiènic estomacal de Manuel Beltran, de Maó. El seu inventor l’havia començat a comercialitzar l’any 1883 i venia una certa quantitat a diferents llocs de l’est i el sud d’Espanya, a Cuba i a algunes repúbliques sud-americanes (era l’únic dels licors de l’illa que s’exportava).

L’Arxiduc i Riudavets afirmen que la indústria tèxtil tradicional havia entrat en decadència amb l’ocupació de l’illa pels anglesos, que varen introduir els seus teixits, amb els quals els autòctons no podien competir. Ara bé, de les fonts coetànies sembla que al segle XVIII la importació més remarcable era la de teles franceses i es mantingué la producció de determinats teixits. Per aquest motiu, no és d’estranyar que algunes d’aquestes teles perduressin al llarg dels anys.

El que sí és cert és que, a finals del XIX, els antics teixits a mà eren substituïts cada vegada més pels confeccionats amb telers mecànics, fins al punt que només restaven quaranta-vuit teixidors manuals: dotze a Maó (que treballaven generalment amb lli i lli mesclat amb cotó), vint-i-un a Alaior (que empraven llana i llana amb lli i cotó), dos as Castell, dos a Sant Lluís, un a Sant Climent i dos més a Ciutadella. Amb la llana del país, filada amb la filosa, s’elaboraven mantes, vestits d’hivern i, per a la gent del camp, es mesclava amb lli per obtenir mitges llanes amb les quals es feien faldes de dona i calçons i samarretes de davall. Amb el lli, tot sol o mesclat amb cotó, es produïen molts teixits diferents: roba de fil per fer camisetes i calçons blancs, tovalloles i veles. De cotó eren les vànoves blanques i la roba de taula. A Maó també es confeccionaven teixits de cànem. D’altra banda, els sastres de Maó i Ciutadella treballen prou bé. 

Els pocs corders que quedaven a l’illa es podien trobar a Maó. A una nau llarga de can Morito feien cordes a mà amb una roda de fusta. Només hi treballaven el pare amb els seus fills, cinc en total. A Ciutadella hi havia un esparter prop del port, que també fabricava cordills per a llences, volantins i altres articles similars. Tant a Maó com a Alaior es feien brilles de cànem per a muls i altres animals, algunes ben elaborades.

La indústria cistellera estava bastant desenvolupada, si bé no tant com a Mallorca. Sobretot s’elaboraven paners, en especial a Alaior, on treballaven tres cistellers; a Maó només n’hi havia dos i a Ciutadella també se’n feien, encara que en quantitats inferiors.

Així mateix, es treballaven altres fibres. La feina de trenats de garballó estava poc estesa i era practicada més que res a Ciutadella i s’empraven palmes de garballó mallorquí. Amb els joncs es feien nanses, erers o garbelladors, garbells per emblancar les cases, gàbies i polleres. També es feien alguns objectes d’espart, bàsicament senalles, orons (cabassos grans), morrals, així com cordes. Amb la bova es feien coses similars. De jonça, semblant a la bova, però millor, es feien cadires de trenat fi; aquest treball era practicat per alguns fusters. A Ferreries es feien milers de graneres de bruc, que es duien a Ciutadella, on les embarcaven cap a Alger. Hi feien feina dos homes, que produïen vint dotzenes cada dia.

Uns quants sellerers confeccionaven selles i basts ben bons; sobretot a Alaior se’n feien algunes de molt elegants. Els fusters menorquins, en especial a Maó i a Ciutadella, destacaven en la fabricació de mobles; algunes fàbriques de mobiliari de Barcelona estaven dirigides per maonesos. Els del camp eren simples araders, que es dedicaven a fer arreus propis de l’agricultura i altres utensilis casolans. A l’illa només hi havia un únic boter, i no guanyava res. Així i tot, la majoria de les pipes de fusta on es guardava el vi estaven fetes a Menorca, sobretot a Alaior, Ferreries, es Migjorn i es Mercadal. La construcció de carros havia progressat bastant: a Maó feien feina dos fusters que feien carros i galeres; n’hi havia set més que fabricaven galeres, tres a Maó, dos a Alaior, un a Mercadal i un altre a Ferreries. 

La indústria del metall era una mica rudimentària. Llevat d’una petita fàbrica a Maó, a Baixamar, que a vegades feia algunes peces de foneria, només hi havia ferreries normals. Aquestes produïen la majoria dels estris que empraven els pagesos i els hortolans, com ara càvecs, aixades, destrals, falç, relles i ganivets. En tot cas, l’ocupació principal dels ferrers menorquins, per la gran quantitat de bestiar que hi havia, era la de ferrador.

La indústria del marisc, com s’anomenava la confecció de roses, estatuetes i altres objectes semblants fets d’escopinya, encara estava bastant estesa i era l’única característica de l’illa, encara que en aquell moment havia passat bastant de moda i només es podia fer negoci amb forasters, sobretot amb mariners i  passatgers dels vaixells. L’exportació a l’estranger tan sols es feia per encàrrec. D’aquesta manera, només hi havia tres persones registrades com a treballadors de marisc, a més de dues dones que feien feina a ca seva. Humbert, de s’Arravaleta tenia una operària; Carreres era el millor i el que dirigia la botiga més gran, on feien feina quatre dones; Manent, per últim, ocupava a 5 treballadores. 

Els articles d’aquesta artesania incloïen floreres, tauletes, capsetes, covenets, coixinets per agulles de cosir, estatuetes de sants i la Mare de Déu, quadres emmarcats, etc. També es feien peces de bijuteria de marisc, com, arracades, agulles, botons de puny, cadenes de rellotge i moneders. Humbert era el millor i els encastava ell mateix, mentre que els altres encarregaven la feina a altres argenters.

 Riudavets, pel seu compte, comenta que la indústria de les floristes de marisc, que datava de molts anys enrere, i la de filigranes i butxaques de fil de plata, no assolien un gran volum, però eren molt encomiades a l'estranger a causa de la traça del sexe femení, per bé que amb prou feines els donava per menjar i vestir i més tost contribuïa a l'enriquiment dels argenters que  explotaven aquestes dones.

Vapor de la companyia del vapor mahonés

Finalment, Riudavets s’esforça a rebatre el tòpic que els menorquins no tinguessin esperit d'associació. Al seu parer, quan Menorca no estava desenvolupada, aquest no podia existir per falta de capital, però des de l’arribada dels anglesos, amb el seu esperit comercial i els grans cabals que van importar a l'illa, l’associacionisme es va expandir. Primer es va manifestar en activitats no manufactureres, com el cors de la dècada del 1740 i dels anys posteriors al 1789. Més tard es va demostrar en la configuració de la marina mercant per explotar el comerç de grans, en què s'interessaven en el carregament i els vaixells des dels hisendats i els comerciants fins als artesans amb els seus estalvis. També es feu notar en les dues almadraves per pescar tonyina que es van provar, una al segle XVIII i l’altra al XIX, i en l’explotació d’una mina de plom.

Així mateix, aquest esperit va ser digne de notar en les diverses societats constituïdes la segona meitat del segle XIX, com la companyia de vapors i el seu varador d’embarcacions (1854); en “La Harinera Mahonesa”, per gestionar un molí fariner a vapor (1859); en la fàbrica de filats i teixits “La Industrial Mahonesa” i en la fundació del Banc de Maó, el 1882, i de la Caixa d'estalvis establerta les dates en què escriu.

Perú més enllà dels tòpics: Lima i Trujillo

 Perú és un país molt gran i divers, que no es pot reduir al Machu Picchu. La capital i el nord són també ben atractius.

LIMA

MIRAFLORES és un tranquil barri residencial. Al capdamunt es pot visitar la Huaca Pucllana,  una impressionant piràmide d'adobs construïda pels antics habitants de la població, segles abans de l'arribada dels inques

La barriada va baixant fins arribar a un passeig, el Malecón, que transcorre per damunt del penya-segat que cau sobre l'Oceà Pacífic. La vista de les platges i la costa és impressionant.

Un dels punts més coneguts del passeig és el Parc de l'Amor, freqüentat per parelles d'enamorats i amb estètica una mica kisch.

El barri de BARRANCO, contigu a Miraflores pel sud, és ben pintoresc. Un lloc ideal per passejar.

El seu passeig també ofereix bones vistes i és el millor lloc per baixar a la platja, sempre prou animada.

Al CENTRE DE LIMA, destaca la plaça d'Armes, dominada per la Catedral.

Al voltant de la plaça, els edificis són molt senyorials i formen un conjunt harmònic.

Pels carrers del centre es troben esglésies amb el característic estil barroc colonial, ornat amb exuberància tropical.

El museu Larco té una fascinant col·lecció de peces prehispàniques. Les peces de ceràmica són espectaculars.

Els ornaments d'or, plata i altres matèries precioses són la part més preuada de la col·lecció.

PACHACAMAC es troba a uns pocs quilometres de Lima. És un antic centre cerimonial. Els inques van afegir algunes construccions, com l'Acllahuasi, el temple de les verges del Sol

El conjunt forma un gran centre amb grans calçades i places, dominades per piràmides esglaonades d'adobs.

TRUJILLO

Trujillo, a 500 km. al nord de Lima és la tercera ciutat més gran de Perú. La plaça d'Armes és molt harmoniosa. Els seus edificis són plens de colors. La catedra, pintada de groc, crida l'atenció.

Als carrers propers a la plaçat també s'hi troben airosos edificis, amb balcons de fusta característics.

Prop de la ciutat es troben els complexos de la HUACA DEL SOL i la HUACA DE LA LLUNA, de la cultura Moche. La segona conté frescos impressionants, com la processó dels presoners.

Les pintures del déu Degollador es conserven de forma magnífica i són realment fascinants.

La ciutat d'adob de CHAN CHAN, situada uns quilòmetres al nord de Trujillo està formada per nou conjunts de palaus, cadascUN voltat de muralles i seu d'un rei de la cultura Chimú.

Els palaus són formats per diversos patis i habitacions, totes fetes d'adob i decorades amb motius animals.

Les formes que van adoptant les diferents estances són ben elegants.

A escassa distància es troba la ciutat balneari de HUANCHACO, amb bones platges i on els pescadors encara utilitzen les canoes d'una espècie de canyís anomenat totora.

Les indústries menors a la Menorca de finals del segle XIX

 L’impressionant desplegament de la manufactura menorquina durant la segona part del segle XIX va tenir com a testimonis d’excepció l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que publicaren els seus treballs el 1888 i el 1890, respectivament. Segons aquests historiadors, els tres principals sectors de la industria illenca eren la fabricació de calçat, el tèxtil i la terrisseria. Ara bé,  altres activitats tenien un pes no menyspreable en l’economia de l’illa.

Segons l’Arxiduc, la construcció naval, que en la primera meitat d’aquell segle tenia una certa importància a Menorca i donava feina a molts de calafats, havia disminuït molt en els darrers anys i es limitava a la fabricació de barques de pesca i petits bots de port. Les drassanes de l’arsenal de Maó, on altre temps es construïen vaixells grans, ja no feien feina i només restaven actius els tallers de Baixamar, on treballaven set mestres d’aixa. Tres (Jeroni Tudurí, Gregori Femenies i Francesc Escudero) feien els bots de majors dimensions (llaüts i barques de pesca, bots de luxe i alta velocitat, de regates i de manteniment). La resta de fusters es limitaven als més petits (gussis, bots, llanxes i tèquines).

A més dels que es venien a l’illa, la majoria dels bots que s’exportaven s’enviaven a Mallorca, a la Península i a l’Alger, o es venien a Maó als vaixells estrangers i forasters que visitaven el port per passar la quarantena o altres motius. Destacaven les airoses barques venudes a l’Alger, molt estretes, amb coberta i que s’enviaven carregades amb llast de pedres calcàries de s’Ullastrar. A la petita drassana de Ciutadella encara es construïa algun pailebot, de popa quadrada i caixes de vivers. A més d’aquesta mestrança, hi havia dos mestres d’aixa que feien barques.

Riudavets coincideix amb aquestes apreciacions i assenyala que la indústria naviliera havia anat decaient fins al punt que en aquell moment havia quedat reduïda a constructors d'embarcacions menors, tant per vendre a l’exterior com per al servei de particulars, però que encara es treballava amb tanta perfecció que cridaven l'atenció de tots els que visitaven el port.

Les que acabam d’esmentar eren les indústries que produïen articles per vendre fora de l’illa, essent la primera la del calçat, les extraccions de la qual pel port de Maó, segons l’Arxiduc, pujaven a una mitjana anual de 4.200.000 pessetes. La segona era la de teixits (1.070.000 ptes.) i la seguien a distància els cuirs (36.300 ptes.), la terrissa (7.230 ptes.) i les petites embarcacions (2.760 ptes.).

A banda, existia una altra indústria “moderna”: la dels molins fariners a vapor. El primer va ser aixecat el 1859 al moll de ponent del port de Maó. El 1864 es va constituir per gestionar-lo la societat en comandita La Harinera Mahonesa. A finals de la dècada del 1880 cada any molia 20.262 quarteres de blat i 2.388 quarteres d’ordi, tot i que tenia capacitat per moldre 30.000. També cedia una petita part del seu temps de funcionament a la foneria dels senyors Manent i Orfila, que estava devora la fàbrica. El segon molí fou instal·lat el 1881 per la casa Ladico Hermanos al moll de llevant. Com en el cas anterior, la màquina de vapor no només feia anar el molí, sinó també una serradora. Podia moldre 18.000 quarteres a l’any, però en realitat la mitjana anual des de la seva construcció era de 15.000.

Riudavets afirma que aquests molins mecànics estaven a punt d’arruïnar els molins de vent. Tanmateix, l’Arxiduc en fa una complida descripció, que sembla desmentir-lo. En efecte, a Menorca hi havia trenta-nou molins de vent. Cada un molia entre 1.000 i 3.000 quarteres per any, perquè quan no hi mancava blat, faltava vent. Si com a terme mitjà es calculaven 1.500 quarteres anuals, els molins existents moldrien 58.500 quarteres, és a dir bastant més del que processaven els molins de vapor. A banda, hi havia set molins d’aigua, ja que aquesta font d’energia només es podia emprar a uns pocs llocs. Molien una mitjana anual de 750 quarteres, de manera que en total proporcionaven 5.250 quarteres de farina.

La resta de manufactures eren petites activitats d’una producció circumscrita al mercat local. Una de les més notables eren les pedreres que es trobaven a les margues calcàries, generalment poc endurides, del miocè. Aquest material, anomenat vulgarment pedreny i el més fluix sauló, s’emprava com a element de construcció per a tota casta d’edificacions. N’hi havia arreu del sud de l’illa; les més grans eren les situades prop de Ciutadella, sobretot les dels Hostals. De les pedreres d’Alcalfar, devora Sant Lluís, i les de cala Mitjana s’extreia un magnífic sauló blanc, que se serrava ben recte i permetia obrar-lo de moltes maneres, incloent-hi tota classe de calats i figures, així com graons d’escala. En tot cas, el producte de les pedreres era tan pobre que només s’extreia alguna vegada cap a Alger com a llast, especialment el de Ciutadella.

A algunes badies profundes i poc fondes del nord de l’illa es trobaven quatre salines: la de Tirant Vell, propietat del baró de les Arenes, les Salines Noves, que també eren a Fornells, de don Joan Salord, la d’Addaia, de don Bartomeu Mercadal i finalment la de Montgofre, a càrrec de Joan Mercadal.

Segons l’Arxiduc, el rendiment d’aquestes salines, que en altre temps proporcionaven un benefici net de 2.500 a 5.000 pessetes anuals, era llavors gairebé igual a zero, a pesar que produïen la mateixa quantitat de sal, per mor del nou impost sobre el consum, pel qual s’havien de pagar 9 pessetes per cada 100 quilos de gènere. El baró de les Arenes assegurava que, quan havia pagat l’impost de 250 pessetes, no li quedava res. La renda de les Salines Noves, que en pagava 240 d’impost i produïen 194 quintars per terme mitjà, també era molt reduïda; de les salines d’Addaia se’n treien per terme mitjà unes 500 pessetes, i a Mongofre 150. 

Lògicament, bona part de la petita manufactura local es dedicava al sector alimentari. Tant a Maó com a Ciutadella i en els pobles més grans hi havia forns que feien feina per al públic; a Maó n’hi ha vint-i-vuit en actiu. En set només coïen allò que els duen; els altres eren forns de pa i pastes per vendre. A Sant Climent hi havia un forn de pa i a Sant Lluís tres. As Castell es trobaven tres i a Alaior nou. As Mercadal, es Migjorn i Ferreries n’hi havia tres a cada poble i a Fornells tan sols un. Finalment a Ciutadella es trobaven quinze, dels quals nou feien pa per vendre al públic.

A Maó s’havien establert dos fabricants de pasta de sopa, Llorenç Rotger i Josep Codina; de xocolata n’hi havia quatre, dels quals els que tenien més anomenada eren la Viuda d’en Seguí i Manuel Conforto; a Ciutadella només n’hi havia un, Josep Moll. Confiters o botigues on es feien caramels dolços, pastissos, etc. a Maó n’hi havia catorze; a Alaior es trobaven dos, un a Mercadal,  Jaume Villalonga, i sis a Ciutadella. En aquesta població, Miquel Bagur destacava sobretot en l’elaboració de torrons d’ametla, pels quals havia guanyat diverses medalles. Aquests torrons constituïen una especialitat de Menorca: eren molt forts i, empaquetats en llaunes, es conservaven força temps.

La malaltia d’Europa

 A l’entrada del segle XX, l’Imperi Otomà es considerava “el malalt d’Europa” per la seva incapacitat de seguir els passos de la resta de països en el camí cap a la modernitat. En l’actualitat, les grans nacions blasmen la Unió Europea pel seu endarreriment en els àmbits econòmic i militar; ens hem convertit en els malalts del món contemporani.

Una de les darreres mostres de la malaltia europea ha estat la recent presentació de DeepSeek, l’aplicació xinesa d’intel·ligència artificial. En matèria tecnològica, els americans inventen i els asiàtics desenvolupen productes que abarateixen i, a vegades, milloren els enginys dels Estats Units. Des de fa uns anys, passa el mateix amb els vehicles elèctrics, en els quals els xinesos estan guanyant terreny als occidentals. Europa ni inventa, ni millora ni, molt menys, abarateix cap descobriment fet pels altres. Es limita a formar part del paisatge, amb el seu enorme mercat de 450 milions d’habitants d’alt poder adquisitiu aferrats al seu estil de vida, però sense incidència en les relacions internacionals, ja que l’immobilisme és general. 

En efecte, la guerra d’Ucraïna ha tornat a evidenciar que el rei va nu. Els europeus, davant els perills de l’agressió russa a un país que fa frontera amb quatre nacions de la UE (Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania), han anat a remolc dels Estats Units, tant en les reaccions diplomàtiques, com en les sancions econòmiques i la resposta militar. Aquesta subordinació a l’“amic americà” pot tenir com a conseqüència que haguem d’acceptar una pau pactada pels líders de les dues potències, Putin i Trump, que ens afeblirà en permetre als russos consolidar els guanys obtinguts per la força. Europa no té un exèrcit per respondre a cap cop; per molt que ens pesi, sense poder militar, estem en mans dels americans.

Els europeus som víctimes de les males decisions. L’opció de descarbonitzar l’economia fent ús del gas rus va ser una estratègia errònia, perquè ens posava en una situació de dependència d’un veí perillós, que havia exhibit les seves intencions sobre Ucraïna des del 2014, amb la invasió de les regions orientals del Donbàs i l’annexió de Crimea. Els alemanys, cegats per idees poc realistes, van desequilibrar l’element clau de l’economia, l’energia, amb el tancament prematur de les centrals nuclears, sense cap altra opció que comprar gas rus. Ara ho paguen amb un estancament que, en frenar la locomotora europea, ha deixat la nostra economia en un punt mort.

La doble debilitat europea, econòmica i militar, respon a la incomprensió de les  noves relacions internacionals. Hem quedat ancorats en els esquemes sorgits del final de la II Guerra Mundial, quan els Estats Units ens necessitaven com a aliats per enfrontar-se al bloc soviètic i ens prestaven ajut militar i econòmic incondicional. Aquells vells bons temps van acabar fa trenta-cinc anys, amb l’ensorrament de l’imperi soviètic. Ara, cada potència, americans, russos i xinesos, até als seus interessos i juga amb les armes de què disposa per intentar controlar la situació i que ningú li passi al davant.

En l’esfera militar, la solució és teòricament senzilla i no exigeix res més que gratar-se la butxaca, encara que a alguns els suposi trencar definitivament amb els ideals pacifistes de joventut i, a tots, posar més en tensió l’estat del benestar. Ara bé, el repte que planteja l’economia és més difícil d’afrontar. A més, els dos temes estan interrelacionats, ja que, com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers: l’escalada militar només pot funcionar a la llarga si la nostra economia s’expandeix prou per alimentar el rearmament, que és car.

Les dificultats econòmiques d’Europa, que pateix un baix creixement i un estancament de la productivitat, estan relacionades amb les minses inversions en recerca tècnica i científica (R+D). En contra del que molts pensen, la solució no rau en les inversions públiques, sinó en la iniciativa privada, que és la font del dinamisme dels Estats Units i d’Àsia. El problema de fons és que el marc econòmic i polític europeu no promou el progrés.

Com acaben de posar en evidència els recents informes de Dragui i Letta, la clau és que el mercat únic europeu s’ha quedat a mitges i no ha entrat en els sectors estratègics per al desenvolupament: l’energia, les telecomunicacions i el sistema financer. En realitat, en la majoria de sectors, i sobretot en els més progressius, l’espai econòmic d’Europa està fortament fragmentat. Algunes vegades és per obsoletes lleis antimonopoli; la majoria per un nacionalisme mal entès, que bloqueja l’entrada d’empeses foranes als nostres països.

Des de la Revolució Industrial, l’economia és una qüestió de mercats i el creixement va de la mà de l’accés a la major quantitat possible de consumidors. Els Estats Units i la Xina tenen l’avantatge de comptar amb un gran mercat intern i donen facilitats perquè les empreses innovadores puguin recuperar les seves inversions. Fa dècades que els emprenedors saben que si tenen una idea brillant es podran fer milionaris i aquest és un gran incentiu per a les invencions i la millora dels procediments. 

En canvi, a Europa, els empresaris dinàmics es troben amb dures regulacions que els restringeixen al perímetre del seu país, la qual cosa fa inviables projectes a gran escala i ens deixa amb iniciatives de curt abast. Al Vell Continent és impossible pensar gran. La globalització es limita a sectors madurs, com la moda o l’agricultura, que avui en dia aporten un valor reduït i minvant.

La història demostra que els europeus tenim empenta, però les fronteres impedeixen que es desplegui. Aquesta és la nostra autèntica malaltia, que ens deixa indefensos davant les grans potències.

La indústria de Menorca segons l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets

 La manufactura es va desenvolupar amb força a Menorca des de mitjans del segle XIX i, en pocs anys, va convertir l’illa en una de les regions industrials punteres d’Espanya. Aquest fet va atraure l’atenció de diversos autors, forans i menorquins, que al llarg dels anys van descriure amb notable encert el clima fabril menorquí.

L'Arxiduc Lluís Salvador

D’aquesta manera, les dues figures senyeres de la historiografia del denou, l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que conclouen els seus treballs devers 1888, ens ofereixen un panorama ben complet de la situació en els seus dies. En aquell moment, culminava l’expansió de la indústria illenca; poc després s’encetaria la Guerra de Cuba, que iniciaria el rosari de crisis que caracteritzà les primeres dècades del segle següent.

Mentre Riudavets se centra en les principals factories, que explica atenent a la seva importància econòmica, l’Arxiduc ens ofereix una descripció sistemàtica de totes les activitats manufactureres, en la qual s’observa un gran interès per les qüestions antropològiques, la qual cosa no exclou la publicació de diverses estadístiques sobre l’aspecte econòmic de la indústria. Així ens dona a conèixer que, segons el cens del 1887, hi havia 3.788 persones enquadrades en aquest sector, la majoria (2.155) sabaters. El nombre de dones que treballaven en la confecció de sabates equivalia a una tercera part del dels homes.

L’Arxiduc assenyala que l’ofici de sabater és molt important i, juntament amb l’elaboració de terrissa, se’ls pot considerar els dos principals sectors manufacturers de l’illa. La fabricació tenia més importància a les tres majors poblacions, Maó, Ciutadella i Alaior, però només s’havien constituït autèntics tallers a Ciutadella, ja que als altres nuclis, la resistència dels treballadors contra la instal·lació d’establiments on havien de feinejar sota la direcció d’un mestre, menà a què cada sabater treballés a ca seva, on s’hi duia la feina ja tallada. La generalitat dels sabaters feien feina tot sols o en grups de quatre o cinc amics; igual que les dones, que s’exercitaven sota la direcció d’una obrera que ja coneixia l’ofici. 

A aquesta organització rudimentària de la producció s’atribuïa que les sabates de Maó, i sobretot les d’Alaior, no estiguessin tan ben fetes com les de Ciutadella. Tanmateix, darrerament alguns mestres de Maó havien aconseguit instal·lar quatre tallers de sabateria, el principal dels quals, el dels senyors Sintes i Bagur, donava feina a 105 homes i 34 dones. A la resta de poblacions, els sabaters i els seus aprenents treballaven per als empresaris de Maó (els des Castell i Sant Lluís) i Ciutadella (as Mercadal i Fornells); as Migjorn, una part ho feien pels maonesos i l’altra pels ciutadellencs.

La producció estava sotmesa a marcades oscil·lacions, mensuals i quinzenals, en funció de les notícies que arribaven sobre l’estat del mercat de Cuba, a on es destinava la gran major part del gènere. El nombre d’operaris de cada taller també variava segons la seva situació econòmica (capital, volum de mercaderia acumulat...), de manera que hi havia fabricants que a vegades acomiaden la meitat dels seus empleats, els quals eren contractats per altres mestres i així, a pesar de tot, el nombre total de treballadors no variava.

L’Arxiduc informa que a l’illa hi havia 3.082 persones que es dedicaven a l’elaboració de calçat (1.768 a Maó, 816 a Ciutadella i 498 a Alaior). Aquesta xifra és superior a la que havia  donat unes pàgines abans, extreta del padró del 1887. Joana Escartín que ha estudiat aquestes dades, ha arribat a la conclusió que el nombre real estava a mig camí: 2.496 sabaters.

Tanmateix, l’Arxiduc remarca que els valors anteriors es refereixen només als obrers que es dedicaven a l’exportació i que si se sumen els que treballaven pera a clientela local, la xifra es podria elevar fins les 4.000 o 4.500 persones (2.500 a Maó), és a dir aproximadament la vuitena part de la població de Menorca. Riudavets corrobora aquesta apreciació, en informar que el sector del calçat havia adquirit des de mitjan segle un desenvolupament extraordinari i donava ocupació potser a quatre mil operaris. Açò sense comptar la multitud de dones auxiliars d'aquesta indústria que, ensinistrades en el maneig de màquines de cosir per a la unió de les peces del calçat, havien contribuït a enriquir els mestres i especuladors d'aquest ofici. A l'ombra dels anteriors es podien mantenir milers de famílies, de manera que cada setmana s’extreien de l’illa multitud de caixes de calçat, tant per a la Península com per a Cuba.

En efecte, segons les xifres i explicacions de l’Arxiduc, entre 1873 i 1877 l’exportació de calçat a les Antilles arribava als 378.000 parells anuals. A partir de 1878 i fins 1887 aquestes van créixer fins assolir una mitjana de 483.000 parells per any, comptant les extraccions de Maó i Ciutadella.

Una indústria relacionada era la de les pells adobades. A Menorca hi havia molts assaonadors; a Maó s’hi trobaven cinc adoberies; una tenia sis treballadors i les altres quatre cada una. A Alaior hi havia una amb dos operaris i a Ciutadella cinc; les tres principals tenien vuit, sis i cinc empleats i les altres tres cada una. A totes es feia molt bon cuir de pells de vaca i de ovella autòctones.

Industrial Mahonesa

En un pla diferent es trobava la indústria tèxtil, representada quasi de forma exclusiva per una fàbrica, dedicada als filats i teixits de cotó. Es tractava d’una societat anònima, amb un capital social d’un milió i mig de pessetes, els estatuts de la qual varen ser aprovats per Reial decret de 22 d’abril de 1856 i que fou inaugurada el mes d’octubre de 1857 amb el nom d’Industria Mahonesa. L’any 1880, per causa de la crisi de la indústria espanyola del cotó i d’una pèrdua de 210.000 pessetes, provocada pel responsable de les vendes a Barcelona, va haver de ser liquidada. Malgrat tot, la majoria dels accionistes va recomprar els actius de l’empresa i, amb la incorporació de Joaquim M. Tintoré, de Barcelona, que passà a encarregar-se de les vendes a la Ciutat Comtal, va ser reorganitzada amb el nom d’Industrial Mahonesa i un capital de 400.000 pessetes. El gruix dels seus treballadors, uns 360, eren dones que provenien dels pobles veïns de Maó i es Castell.

La tercera indústria de l’època era la terrissera, sobretot la de Ciutadella, on hi havia cinc teuleres, que utilitzaven les bones argiles d'aquell terme. La més important era la de Trèmol, que exportava els seus productes, primordialment rajoles, de forma preferent cap a Amèrica, tot i que Riudavets indica que venia a Algèria i a la Península i també feia alguna ceràmica d'adorn per a ús domèstic.

A Maó es comptaven cinc terrisseries, entre les quals destacaven la de la carretera d’Alaior i, en especial, l’Alfarera Balear, fundada com a societat en comandita l’any 1883, amb un capital de 50.000 pessetes i que estava establerta a la Colàrsega del port, al lloc anomenat es Cos Nou. Feia excel·lents rajoles per a paviments, però també teules i altres productes de ceràmica; quasi tots es venien a l’illa, perquè no podia competir amb els preus de Ciutadella, on el jornal era més baix. D’acord amb Riudavets, així i tot estava començant a vendre a Espanya.

Prop d’Alaior hi havia dues teuleres. La més vella estava devora el cementeri. Es feien, a més de teules i rajoles, gairebé els mateixos atuells de terrissa que a Maó. L’altra tan sols era unes passes més lluny, però només es dedicava a fer rajoles i teules. A la teulera de Binigarbó, del terme des Mercadal, es fabricaven teules, rajoles i rajoles ratllades, però no vasos, gerres i altres recipients per a l’ús domèstic. Prop hi havia una altra petita teulera, així com as Migjorn i a Ferreries.