El repàs dels llibres de viatge ens ha
permès comprovar com Menorca era perfectament coneguda des del segle XVIII.
Fins a mitjans segle XIX es tractava sobre tot de persones que es desplaçaven a
l’illa per motius militars. El públic anglès, especialment, rep informació de
forma continuada sobre Menorca: dels vint-i-set autors analitzats, deu són
anglesos. Els nordamericans d’ençà el 1825, quan la seva marina va començar a
utilitzar el port de Maó, també s’interessen per l’illa; set viatgers són
d’aquesta nacionalitat. Francesos, espanyols i alemanys vénen només en
determinats períodes. Els primers al segle XVIII, durant les guerres
napoleòniques i la darrera dècada del segle XIX. Els espanyols, després del
segle XVIII no tornen a venir fins al segle XX i sempre es tractarà
d’escriptors catalans.
Pel que fa als principals punts
d’interès de Menorca l’evolució és clara. El segle XVIII i la primera meitat
del XIX el port de Maó és considerat el major al·licient de l’illa. El castell
de Sant Felip, fins i tot quan ja està arruïnat, té un atractiu indubtable,
però, de fet, el conjunt format pel Llatzeret, l’hospital de l’illa del rei, el
poble des Castell, l’Arsenal, la visió de la ciutat de Maó dalt del
penya-segat, s’hort nou i els horts de Sant Joan era considerada com
excepcional. Si afegim els paisatges del port, sobre tot cala Figuera i, ja
fora, cala Sant Esteve, que oferien també la possibilitat d’agradables passejos
en barca, podem entendre l’expectació dels antics turistes.
A distància, trobam les descripcions
del port d’Addaia i la seva granja amb horts, i la muntanya del Toro. La
lectura d’Armstrong arrossegarà a molts viatgers a Addaia, que alguns consideraran
l’entorn més bell de Menorca, però l’interès s’anirà esvaint amb el temps. Un
cas similar es donarà amb la muntanya de Santa Àgueda. El Toro, en canvi,
sempre serà un valor segur, el millor mirador de l’illa.
A principis del segle XIX la ciutat de
Maó comença a rebre l’atenció dels visitants, primer de forma paral·lela al
port, però de cada cop més per ella mateixa. Tot i que després de les guerres
napoleòniques la seva estrella minvarà una mica, seguirà essent un dels
elements primordials d’atracció dels viatgers fins a la guerra civil. Els
turistes apreciaven l’encant dels seus carrers blancs i l’animació que oferia
el centre de la ciutat; el seu ambient arriba a ser qualificat com “operístic”.
A més, l’orgue de santa Maria serà molt celebrat fins a la I Guerra Mundial.
Finalment, la seva gastronomia, i de forma notable el marisc i la rebosteria,
seran força convincents.
Els monuments arqueològics sempre foren
un dels principals al·licients de Menorca, però les visites van augmentar al
segle XIX i particularment la dècada del 1890, potser per influència de l’obra
de Cartailhac, i es van mantenir com el major atractiu de l’illa fins a la I
Guerra Mundial. Entre aquests monuments, Cales Coves ocupa una posició
singular; redescobert el 1911 per Crawford Flitch la combinació d’un paisatge
espectacular amb l’evocació d’un passat incert aclaparà a alguns viatgers.
També en aquesta època augmenta l’interès que rep Fornells, considerat com un
segon Maó, per l’encant de la seva badia i
la seva cuina, en especial la caldera de llagosta.
A partir de la I Guerra Mundial, els
turistes passen a realçar altres indrets que abans tenien una importància menor
i que comparteixen l’interès dels visitants amb Maó. Ciutadella és captivadora
pels seus carrers, tant el nucli antic com els passejos del Born i de Sant
Nicolau; fins i tot el seu port acaba essent valorat. L’atractiu de Sant Lluís
rau en el blanc de les seves cases i carrers, en els seus molins i en l’aspecte
general endreçat, que recorda a algun viatger el seu origen francès.
Paradoxalment, el darrer nucli de població per la data de fundació, acabarà
essent considerat com el més autènticament menorquí.
Altres llocs són esmentats de forma més
esporàdica. Entre aquests, fins a meitat del segle XIX, la cova Parella de
Ciutadella. A partir d’aquesta data destaquen els barrancs, com el de Sant Joan
dels horts i, principalment, el d’Algendar, que Vuillier considera un paradís
terrenal. L’Albufera des Grau també rep moltes visites. Finalment, el poble des
Mercadal i, en general tots els poblets del centre de l’illa, van ser la nineta
de l’ull d’algun viatger.
En resum, fins a mitjans segle XIX
l’eix vertebrador del turisme era el port de Maó, les seves cales i edificis,
singularment el castell de Sant Felip. A partir de llavors i fins a la Guerra
Civil la ciutat de Maó i els seus voltants prenen un pes específic; l’orgue de
Santa Maria arribarà a tenir una gran fama. El segon centre d’interès, a
considerable distància de l’anterior, ha estat la ciutat de Ciutadella i algun
paratge proper, com la cova de Parella. El seu protagonisme augmentarà la
darrera dècada del segle XIX. Com a tercer element remarcable es troben els
monuments arqueològics, sobre tot les taules i talaiots properes a Maó
(Trepucó, Talatí i Torelló), Alaior (Torralba i Torre d’en Galmés), es Migjorn
i Ciutadella (es Tudons). Com a cas especial sobresurt Cales Coves, amb un gran
efecte sobre la imaginació d’alguns viatgers. Finalment, la muntanya del Toro,
amb la perspectiva que ofereix sobre l’illa i la seva capella, atraurà la
majoria dels forasters.
Evidentment, fora d’aquest circuit que
uneix les dues ciutats principals de l’illa, seran apreciats altres paratges,
entre els quals predominaran els de l’interior de l’illa (Sant Lluís, barranc
d’Algendar, Santa Àgueda, es Mercadal i Alaior) sobre els del litoral (port
d’Addaia i Fornells). Només l’Arxiduc sembla valorar realment la costa i en
particular els penyals del nord. Els viatgers venien a veure els paisatges, les
ciutats i els habitants de l’illa, però no a prendre banys de mar ni fer cap
activitat excursionista. La introducció de l’automòbil ampliarà el radi d’acció
dels turistes, però no la seva forma de conèixer l’illa. Els banys de mar no
apareixeran fins a les guies de viatge dels anys trenta.
D’altra banda, es constata com amb el
pas del temps es van decantant una sèrie de crítiques sobre Menorca. Entre
aquestes, l’esterilitat dels camps i un paisatge poc atractiu, reputat com
pedregós; el clima rigorós; la dificultat de l’accés en vaixell per mor dels
temporals; l’absència d’exotisme (cosmopolitisme, manca de vestimenta pròpia)
i, cap al final, la poca presència de turistes i la inexistència d’allotjaments
amb comoditats. Alguns visitants no aprecien taules i talaiots, considerats
simples amuntegaments de pedres. Per a la majoria dels visitants, Menorca era
blanca i neta, però no tenia el que els turistes volien, de la qual cosa els
menorquins n’eren conscients.
Malgrat que el domini anglès va fer a
Menorca coneguda i apreciada arreu del món, des de molt prest els viatgers
reconeixen que Mallorca compta amb més atractius, pel seu clima, paisatge i
monuments. Així i tot, encara el 1876 Toll Bidwell ens informa que l’illa menor
era més coneguda pels anglesos que la major. Tot d’una la situació haurà
canviat i pels britànics Menorca serà només un record de vells temps heroics,
però el lloc on anar serà Mallorca.
L’illa d’Eivissa és descoberta pel món
turístic arran de l’obra de Vuillier i, un cop bandejada la seva llegenda
negra, serà un reclam segur pels viatgers, que no s’aturaran d’elogiar-la com
una segona Mallorca, però més exòtica, acollidora i econòmica. Així, partint
d’un desconeixement absolut, anirà atraient quantitats creixents de turistes
fins que a la meitat de la dècada del 1920 començarà a ser més visitada que
Menorca, iniciant un desenvolupament turístic que la nostra illa no encetarà
fins trenta anys més tard.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada