Menorca en els llibres de viatges. Conclusions

El repàs dels llibres de viatge ens ha permès comprovar com Menorca era perfectament coneguda des del segle XVIII. Fins a mitjans segle XIX es tractava sobre tot de persones que es desplaçaven a l’illa per motius militars. El públic anglès, especialment, rep informació de forma continuada sobre Menorca: dels vint-i-set autors analitzats, deu són anglesos. Els nordamericans d’ençà el 1825, quan la seva marina va començar a utilitzar el port de Maó, també s’interessen per l’illa; set viatgers són d’aquesta nacionalitat. Francesos, espanyols i alemanys vénen només en determinats períodes. Els primers al segle XVIII, durant les guerres napoleòniques i la darrera dècada del segle XIX. Els espanyols, després del segle XVIII no tornen a venir fins al segle XX i sempre es tractarà d’escriptors catalans.

Pel que fa als principals punts d’interès de Menorca l’evolució és clara. El segle XVIII i la primera meitat del XIX el port de Maó és considerat el major al·licient de l’illa. El castell de Sant Felip, fins i tot quan ja està arruïnat, té un atractiu indubtable, però, de fet, el conjunt format pel Llatzeret, l’hospital de l’illa del rei, el poble des Castell, l’Arsenal, la visió de la ciutat de Maó dalt del penya-segat, s’hort nou i els horts de Sant Joan era considerada com excepcional. Si afegim els paisatges del port, sobre tot cala Figuera i, ja fora, cala Sant Esteve, que oferien també la possibilitat d’agradables passejos en barca, podem entendre l’expectació dels antics turistes.

A distància, trobam les descripcions del port d’Addaia i la seva granja amb horts, i la muntanya del Toro. La lectura d’Armstrong arrossegarà a molts viatgers a Addaia, que alguns consideraran l’entorn més bell de Menorca, però l’interès s’anirà esvaint amb el temps. Un cas similar es donarà amb la muntanya de Santa Àgueda. El Toro, en canvi, sempre serà un valor segur, el millor mirador de l’illa.

A principis del segle XIX la ciutat de Maó comença a rebre l’atenció dels visitants, primer de forma paral·lela al port, però de cada cop més per ella mateixa. Tot i que després de les guerres napoleòniques la seva estrella minvarà una mica, seguirà essent un dels elements primordials d’atracció dels viatgers fins a la guerra civil. Els turistes apreciaven l’encant dels seus carrers blancs i l’animació que oferia el centre de la ciutat; el seu ambient arriba a ser qualificat com “operístic”. A més, l’orgue de santa Maria serà molt celebrat fins a la I Guerra Mundial. Finalment, la seva gastronomia, i de forma notable el marisc i la rebosteria, seran força convincents.

Els monuments arqueològics sempre foren un dels principals al·licients de Menorca, però les visites van augmentar al segle XIX i particularment la dècada del 1890, potser per influència de l’obra de Cartailhac, i es van mantenir com el major atractiu de l’illa fins a la I Guerra Mundial. Entre aquests monuments, Cales Coves ocupa una posició singular; redescobert el 1911 per Crawford Flitch la combinació d’un paisatge espectacular amb l’evocació d’un passat incert aclaparà a alguns viatgers. També en aquesta època augmenta l’interès que rep Fornells, considerat com un segon Maó, per l’encant de la seva badia i  la seva cuina, en especial la caldera de llagosta.

A partir de la I Guerra Mundial, els turistes passen a realçar altres indrets que abans tenien una importància menor i que comparteixen l’interès dels visitants amb Maó. Ciutadella és captivadora pels seus carrers, tant el nucli antic com els passejos del Born i de Sant Nicolau; fins i tot el seu port acaba essent valorat. L’atractiu de Sant Lluís rau en el blanc de les seves cases i carrers, en els seus molins i en l’aspecte general endreçat, que recorda a algun viatger el seu origen francès. Paradoxalment, el darrer nucli de població per la data de fundació, acabarà essent considerat com el més autènticament menorquí.

Altres llocs són esmentats de forma més esporàdica. Entre aquests, fins a meitat del segle XIX, la cova Parella de Ciutadella. A partir d’aquesta data destaquen els barrancs, com el de Sant Joan dels horts i, principalment, el d’Algendar, que Vuillier considera un paradís terrenal. L’Albufera des Grau també rep moltes visites. Finalment, el poble des Mercadal i, en general tots els poblets del centre de l’illa, van ser la nineta de l’ull d’algun viatger.

En resum, fins a mitjans segle XIX l’eix vertebrador del turisme era el port de Maó, les seves cales i edificis, singularment el castell de Sant Felip. A partir de llavors i fins a la Guerra Civil la ciutat de Maó i els seus voltants prenen un pes específic; l’orgue de Santa Maria arribarà a tenir una gran fama. El segon centre d’interès, a considerable distància de l’anterior, ha estat la ciutat de Ciutadella i algun paratge proper, com la cova de Parella. El seu protagonisme augmentarà la darrera dècada del segle XIX. Com a tercer element remarcable es troben els monuments arqueològics, sobre tot les taules i talaiots properes a Maó (Trepucó, Talatí i Torelló), Alaior (Torralba i Torre d’en Galmés), es Migjorn i Ciutadella (es Tudons). Com a cas especial sobresurt Cales Coves, amb un gran efecte sobre la imaginació d’alguns viatgers. Finalment, la muntanya del Toro, amb la perspectiva que ofereix sobre l’illa i la seva capella, atraurà la majoria dels forasters.

Evidentment, fora d’aquest circuit que uneix les dues ciutats principals de l’illa, seran apreciats altres paratges, entre els quals predominaran els de l’interior de l’illa (Sant Lluís, barranc d’Algendar, Santa Àgueda, es Mercadal i Alaior) sobre els del litoral (port d’Addaia i Fornells). Només l’Arxiduc sembla valorar realment la costa i en particular els penyals del nord. Els viatgers venien a veure els paisatges, les ciutats i els habitants de l’illa, però no a prendre banys de mar ni fer cap activitat excursionista. La introducció de l’automòbil ampliarà el radi d’acció dels turistes, però no la seva forma de conèixer l’illa. Els banys de mar no apareixeran fins a les guies de viatge dels anys trenta.

D’altra banda, es constata com amb el pas del temps es van decantant una sèrie de crítiques sobre Menorca. Entre aquestes, l’esterilitat dels camps i un paisatge poc atractiu, reputat com pedregós; el clima rigorós; la dificultat de l’accés en vaixell per mor dels temporals; l’absència d’exotisme (cosmopolitisme, manca de vestimenta pròpia) i, cap al final, la poca presència de turistes i la inexistència d’allotjaments amb comoditats. Alguns visitants no aprecien taules i talaiots, considerats simples amuntegaments de pedres. Per a la majoria dels visitants, Menorca era blanca i neta, però no tenia el que els turistes volien, de la qual cosa els menorquins n’eren conscients.

Malgrat que el domini anglès va fer a Menorca coneguda i apreciada arreu del món, des de molt prest els viatgers reconeixen que Mallorca compta amb més atractius, pel seu clima, paisatge i monuments. Així i tot, encara el 1876 Toll Bidwell ens informa que l’illa menor era més coneguda pels anglesos que la major. Tot d’una la situació haurà canviat i pels britànics Menorca serà només un record de vells temps heroics, però el lloc on anar serà Mallorca.

L’illa d’Eivissa és descoberta pel món turístic arran de l’obra de Vuillier i, un cop bandejada la seva llegenda negra, serà un reclam segur pels viatgers, que no s’aturaran d’elogiar-la com una segona Mallorca, però més exòtica, acollidora i econòmica. Així, partint d’un desconeixement absolut, anirà atraient quantitats creixents de turistes fins que a la meitat de la dècada del 1920 començarà a ser més visitada que Menorca, iniciant un desenvolupament turístic que la nostra illa no encetarà fins trenta anys més tard.

Alfons Méndez Vidal