L’estat d’ànim de la societat té
tendència a ser capturat per afers que arriben a saturar la seva atenció. Així
passa actualment amb la crisi econòmica, utilitzada com a deus ex machina
que explica tots els mals que ens castiguen.
És cert que la depressió que patim des de fa cinc anys ha
provocat dificultats econòmiques a la majoria de la gent. Els aturats i
persones sense recursos són els que més pateixen; un nombre considerable de
persones s’han vist forçades a emigrar. L’augment dels impostos i les
retallades efectuades en serveis bàsics com l’educació o la salut afecten
gairebé tothom. Tanmateix, açò no vol dir que la crisi hagi de contaminar tots
els debats públics. Massa vegades se l’està utilitzant per distreure l’atenció
en qüestions que tenen un origen diferent.
Fins i tot en relació al principal
problema d’Espanya, l’atur, la depressió està ocultant les debilitats de fons
de l’economia. La recessió ha afectat tots els països occidentals. La caiguda
de l’activitat econòmica del nostre país ha estat important, però no gaire
diferent de la d’Itàlia, Portugal o el Regne Unit i inferior a la de Grècia.
Tots aquests països tenen taxes d’atur substancialment inferiors que la nostra.
Malgrat l’eufòria dels anys del boom, Espanya va començar la crisi amb un volum
d’aturats considerablement major i el creixement de la taxa de desocupació ha
estat més intensa.
La depressió no és l’única causa de l’atur
i per aquest motiu, quan la situació econòmica millori, desgraciadament no és
d’esperar un canvi espectacular. Espanya té un greu problema de generació de
llocs de treball. Per resoldre’l cal agafar el toro per les banyes i
plantejar-se que és necessari fer per generar més feina. La transcendència del
tema fa imprescindible que s’enceti un debat nacional en el qual intervenguin
empresaris, sindicats, el govern, els economistes i els partits polítics per
arribar a un diagnòstic compartint i dissenyar un pla nacional pel treball i
l’ocupació.
Durant la crisi també ha aflorat una
gran preocupació ciutadana en relació a la classe política, que ha passat de
ser vista com un element imprescindible en el funcionament de la democràcia a
ser considerada un problema. La resposta del govern ha estat molt limitada:
s’estan tramitant lleis per millorar la transparència i dificultar el
finançament il·legal dels partits polítics i s’augmentaran les penes per
aquests delictes. La sensació és que s’intenten canviar el mínim de coses,
mentre s’espera que la crisi escampi i els ciutadans se n’oblidin.
És un enfocament erroni. S’ha produït
un trencament de la confiança que mereixen els polítics, els quals han perdut
una gran dosi de legitimitat. Els problemes econòmics han exacerbat aquesta
percepció, però l’arrel està en les conductes poc ètiques d’alguns.
La llista no per llarga és menys
coneguda. Les retribucions dels diputats són excessives i les seves pensions
injustes. El nombre d’assessors i càrrecs de confiança és desmesurat. En sortir
del govern, alguns ministres entren a empreses privades incompatibles amb la
defensa de l’interès públic. Després de d’haver-se lucrat en els consells
rectors de les caixes d’estalvi, la classe política les ha arruïnat.
Es nomenen com a càrrecs públics a
directius de societats del mateix sector, provocant greus conflictes
d’interessos. Aquest fenomen de “portes giratòries” fa que les grans companyies
tenguin una impressionant influència sobre el govern i explica que no se
solucionin assumptes com les tarifes elèctriques, el finançament dels bancs o
la protecció de la salut. L’actuació dels polítics i els càrrecs de confiança
desborda àmpliament les decisions que els hi són pròpies per intervenir en tot
el funcionament de l’administració.
Quan es fan públiques actuacions
antiètiques, els polítics no dimiteixen i emprenen esgotadores lluites
judicials que creen alarma social. En summa, hi ha polítics que utilitzen
l’estat en el seu benefici o el del seus amics. Per evitar-ho, és necessari un
canvi radical en les regles del joc del sector públic i en el codi moral dels
polítics.
Finalment, a Catalunya es demana la
independència d’Espanya. Malgrat partidaris i contraris de la segregació
utilitzin la crisi en el seu profit, hi té poc a veure. La reforma de l’Estatut
d’Autonomia s’engegà el 2002 i es va materialitzar tres anys després. Ningú pot
negar la voluntat d’autogovern de la gran majoria dels catalans. L’aprovació de
l’estatut, primer pel Parlament el 2005 i l’any següent en referèndum fou
bloquejada. Sense aquesta història de desencontres, no hauríem arribat fins
aquí.
Actualment ens trobam davant una fase
de conflicte. Els partits polítics defensen les seves propostes: uns volen
l’autodeterminació; d’altres, la independència; n’hi ha que apunten una solució
federal; els que volen que tot quedi igual i els que demanen que es rebaixi
l’estat de les autonomies. La comunicació entre les diferents opcions és
gairebé nul·la i així difícilment s’arribarà a cap acord. En funció de la
relació de forces una alternativa s’imposarà a les altres, una sortida més
d’autoritària que democràtica. Una situació similar es va donar fa uns anys al
País Basc, l’esperit independentista del qual ja s’està començant a revifar.
Només amb el reconeixement per tots que Espanya té un greu problema
d’integració territorial i la recerca d’alternatives vàlides es podrà arribar a
un final pacífic. Evidentment cal diàleg, compromís i responsabilitat, un
vocabulari que actualment sembla marcià.
La crisi econòmica és un fantasma que
està ocultant molts altres problemes. Només amb coratge, acord i la classe
d’intel·ligència que anomenam sentit comú es poden resoldre, però abans de tot
hem de ser conscients de l’existència real d’aquests reptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada