El turisme de Menorca, entre el desig i la realitat

Fa algun temps, Iñaki Gabilondo afirmava que els menorquins volen un turisme sense turistes. La frase, malgrat tenir un punt d’evident exageració, posa de manifest l’existència d’una profunda desconnexió entre les aspiracions turístiques de Menorca i la realitat. Aquesta situació no és nova. Un repàs al Diari Menorca de fa cinquanta anys ens mostra que mentre un dia un periodista reclamava l’obertura d’establiments econòmics “porque el turismo es ante todo un fenómeno social”, uns mesos més tard recollia l’opinió de Soldevilla, l’administrador de Binibeca Vell, que defensa que “Menorca debe tener el turismo que se merece. Es necesario buscar un turismo selectivo”.

La mateixa diferència d’opinions l’hem trobat en un debat organitzat pel Cercle Artístic de Ciutadella, on si un dels assistents defensava que “tots els turistes són bons; l’únic turista dolent és el que no ve a Menorca”, un altre criticava el “turisme banal i residual”; o després que un dels ponents afirmés que per tenir més turistes, “Menorca ha de fer sacrificis”, el següent apuntava que cal atreure un turisme diferent amb productes de natura i des d’un enfocament innovador i lúdic.

Per tant, és bastant clar que hi ha un desacord sobre si l’illa ha de rebre més turistes assumint el cost que el seu poder adquisitiu sigui baix o hem de cercar un turisme més sofisticat amb nous productes. En el que existeix un consens és que Menorca necessita el turisme. La controvèrsia ja no és entre si es vol o no el turisme, sinó sobre el tipus de visitants que desitjam que venguin.

Tanmateix, en les discussions sobre el model turístic no es tenen en compte alguns fets sobre la realitat de l’oferta turística de l’illa. És molt freqüent que s’expressi la voluntat de comptar amb un turisme “de qualitat”, però els visitants d’alt estànding demanden unes infrastructures i uns productes de qualitat i, com posa de relleu cada any l’enquesta de PIME, les urbanitzacions menorquines presenten importants mancances.

L’origen d’aquest deteriorament està en la mateixa concepció dels nostres nuclis turístics els anys seixanta. No es van projectar com llocs de residència d’un turisme selecte, sinó com grans plataformes on la major quantitat possible de gent pogués tenir el seu xalet o el seu apartament. De fet, la construcció d’hotels al principi era una qüestió secundària: les urbanitzacions de l’illa estan concebudes des d’un punt de vista més immobiliari que turístic. 

Aquest fet ja fou detectat en el seu moment. Un article publicat el 26 d’agost del 1966 censurava que “vienen turistas y no se pueden alojar, debido a que las urbanizaciones están enfocadas a la venta de parcelas y chalets”. D’aquesta manera, hem ocupat una considerable extensió de la vorera de la mar, on no s’han aixecat majoritàriament establiments turístics, sinó residencials, que en general no són d’un gran luxe. Per aconseguir abaratir el preu del terreny, les infrastructures de les urbanitzacions eren senzilles. En alguns casos faltaven voravies, el clavegueram i en algun nucli, fins i tot no es disposava d’abastiment d’aigua. Llevat de comptades excepcions, l’asfaltat, els llums i els vorals eren de gamma baixa i, com que són al costat de la mar, el seu deteriorament va ser molt ràpid i al cap de pocs anys els carrers presentaven un estat de conservació deficient.

La majoria dels promotors van intentar a traspassar aquests nuclis turístics als ajuntaments, els quals van ajornar com més temps possible la recepció de les zones públiques, necessitades de grans despeses en conservació i obres per dotar-les dels serveis bàsics. Aquest impasse va provocar que la seva degradació s’agreugés. El model menorquí d’urbanitzacions que consumien territori sense turistes havia entrat en crisi.

Menorca disposa d’una gran extensió de litoral en relació a la seva superfície. Aquest espai fou ocupat per una multitud d’urbanitzacions, la majoria de poca qualitat. Es va ocupar molt de territori amb unes construccions que tenien una escassa capacitat per generar riquesa. Un cop construït l’apartament, poca cosa més restava a fer. Aviat les despeses van superar els ingressos, el que explica la fallida del turisme menorquí.

La nostra illa necessita una reconversió turística. És estrany que mentre Mallorca i Eivissa es plantegen, cada una a la seva manera, la renovació dels seus nuclis turístics obsolets, a Menorca no es digui pràcticament res al respecte. És cert que vam arribar més tard, però també vam construir amb menys criteri i el temps passa de veres.

A finals dels anys setanta, Menorca disposava d’una oferta de sòl desproporcionada en relació a la seva capacitat d’atracció de turistes i només explicable com a font de negoci immobiliari. Aquest, com hem vist, genera un baix valor afegit i acaba essent insostenible quan les propietats envelleixen. La majoria dels ajuntaments van iniciar un procés de reducció de l’oferta de sòl. El PTI va ser la darrera passa en aquesta direcció.

Si volem superar el declivi econòmic de Menorca, és necessari aprofundir en aquest camí i passar de ser l’illa de la construcció a l’illa del turisme, d’un turisme amb un poder adquisitiu creixent. Enlloc de queixar-nos perquè els turistes no poden pagar els bitllets d’avió, hem d’aconseguir que venguin els visitants que puguin pagar els bitllets d’avió que tenim. 

Per aconseguir-ho, hauríem de concentrar els esforços en els nuclis de costa que tenen futur i renovar completament els seus equipaments públics. Paral·lelament, cal reconvertir els establiments hotelers antiquats perquè atreguin els visitants que poden apreciar els nostres atractius de natura, patrimoni, cultura i gastronomia. D’aquesta manera vindrien els turistes que donen beneficis a totes les activitats de l’illa, des dels restaurants a les botigues i dels fabricants de formatge als de calçat. Es tracta d’unir esforços públics i privats per passar de l’interès particular dels promotors immobiliaris a l’interès general del turisme de qualitat.

Alfons Méndez Vidal