Francesc Andreu Femenias i els orígens de la colònia d’estiueig de sa Mesquida

Als voltants de les platges de sa Mesquida hi ha des de fa molt de temps un nucli residencial on molts menorquins passen l’estiu i en els darrers anys alguns han fixat la seva residència. La seva fisonomia i orígens el diferencia de les urbanitzacions turístiques, creades per un grup promotor amb la finalitat de fer negoci. Les colònies d’estiueig, com sa Mesquida, es Grau o Alcalfar no van ser planificades per cap arquitecte ni són el resultat de la inversió d’uns empresaris, sinó que van anar sortint pel desig dels menorquins de gaudir d’uns dies de descans, el que antany es deia “anar a vega”.

El fet que el seu sorgiment fos espontani i prou antic perquè no hi quedi viu ningú dels que la van veure néixer fa que els seus inicis siguin nebulosos. A l’Ajuntament de Maó no hi ha dades i fins ara només es disposava de fonts orals. Miquel A. Marquès, del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, em va recordar que la primera meitat del segle XX per construir a la vorera de la mar era precís comptar amb l’autorització del Ministeri de Defensa. He d’agrair a tot el personal del Museu Militar que em van deixés consultar els seus arxius, els quals, a més, han inventariat, i on es troba la història de les primeres casetes de vorera de Maó.

A la darreria del segle XIX, al litoral menorquí només hi havia uns pocs pescadors i, al final d’alguns barrancs, alguns vergeters. Aquest és el panorama que ens descriu l’Arxiduc Lluís Salvador. Tanmateix, la moda dels banys i l’afició a la pesca estaven ben arrelades, especialment a les poblacions que tenien mar: Ciutadella, Fornells, Maó i es Castell. Al principi, per tant, la gent no anava enfora per nedar i pescar, però l’augment dels usuaris i la millora dels camins i carreteres que es va produir les darreres dècades del denou va permetre que la gent de poble pogués anar allà on hi havia millors pesqueres i cales més tranquil·les.

Sa Mesquida i es Murtar eren dos indrets atractius, però que tenien la dificultat  que no hi havia cap camí per arribar-hi. Com que no eren a gaire distància del port de Maó van començar a ser freqüentats en barca i devers el 1900 alguns amants de la mar es van plantejar de fer una caseta per tenir el llaüt i poder dormir i allargar així un poc més l’estada. El cas des Murtar és més conegut, perquè fa uns anys es va celebrar el centenari de la primera caseta, que fou objecte d’un article al Diari Menorca. Les dades existents permeten corroborar que el 1901 es construïa “La primera des Murtar”, ja que el mes de juny del 1903 es va denegar a Josep Vives Vidal l’obertura d’un camí per anar-hi, ja que “el hecho de poseer un edificio pequeño destinado a guardatrebejos de pesca no justifica el camino”. Per tant, ja existia la caseta, però no l’accés terrestre.

A sa Mesquida hi havia les restes d’unes fortificacions aixecades a principis del segle XIX per evitar que, com el 1781 el Duc de Crillón, un invasor utilitzés la cala com a punt de desembarcament. Tanmateix, amb el pas dels anys els militars havien deixat les construccions abandonades. Per aquest motiu, el març del 1901 Ramon Moll Olives va demanar al ram de la Guerra que se li concedís l’usdefruit de dues casetes “en ruina, procedentes del antiguo fuerte de La Mezquida” per quan volgués sortir al camp, i es comprometia a restaurar-les. El mes de juny la sol·licitud era informada favorablement.

Pels expedients que vénen a continuació tenim dubtes que aquesta primera obra s’arribés a fer. En tot cas, el març del 1903 Francesc Andreu, el propietari de La Eléctrica Mahonesa, va fer una sol·licitud idèntica referida al cos de guàrdia de les fortificacions, on puntualitzava que era un aficionat a la mar, cosa certa perquè el 1909 seria el primer menorquí en adquirir un iot d’esplai, el “Jeanne Blanche”. El mes d’abril obtenia el permís i la caseta devia d’estar a punt ben prest, perquè el mes de juliol sol·licitava autorització per prolongar el camí que anava al lloc de Sant Antoni per arribar fins a sa Mesquida, segons un plànol que encara es conserva, i que fou aprovada el mes de desembre.

Un cop obert el camí, hi va haver dues reaccions. La primera, la del propietari dels terrenys, i del lloc de Sant Antoni, Joaquim de Vigo Bassols, qui el febrer de l’any següent va intentar comprar tres casetes en ruïnes procedents de les antigues fortificacions perquè “son el motivo de que personas entren en su propiedad”. Segons l’expedient, aquestes i la torre eren les úniques edificacions militars existents en la zona, per la qual cosa sembla que el primer intent del 1901 no havia reeixit. En tot cas, els militars van denegar la petició, en previsió que en el futur poguesin tornar a tenir interès defensiu. És possible que aquesta temptativa de compra tingués un interès lucratiu, ja que el propietari estava començant a llogar terrenys per construir casetes de vorera, com la des Murtar i altres a s’Altra Banda del port de Maó.

La segona reacció fou la d’una altra persona, Joan Corantí, qui el mes de novembre demanava la concessió d’un edifici derruït en les mateixos condicions que Francesc Andreu, la qual cosa fou aprovada. Aquestes informacions són congruents amb l’estudi que féu el 2004 Lucia Pons Olives, que va trobar que la caseta “Cas Bomber” tenia més de cent anys i “possiblement havia estat una caseta de carrabiners”. També lliga amb el treball “Menorca, illa, mar i homes” d’Alfonso Buenaventura, que trobà que la família Andreu era propietària d’una caseta a la població.

A partir d’aquest moment, la colònia va anar cresquent. De les dues recerques que he esmentat es desprèn que molt aviat es construirien cinc casetes: La Primera, La Blanca, Nereida (que ja estava construïda el 1906 perquè va ser emprada com a magatzem dels pertrets recuperats en el naufragi de l’Isaac Pereire, que tingué lloc el mes de novembre d’aquell any), La Alegria, del 1913 i finalment Setnits, a la platja, dels propietaris del lloc, dels quals a l’arxiu només consta que el 1903 es van construir una caseta a s’Altra Banda, en la sortida natural de Sant Antoni, que tot fa pensar que és anterior a la de sa Mesquida. Al començament, els interessats llogaven els terrenys als senyors del lloc i no seria fins a la dècada dels cinquanta que aquests van començar a vendre els terrenys on s’havien construït els edificis. Es tractava de treballadors de Maó i Sant Lluís, que construïen els edificis ells mateixos i els compartien.

A l’arxiu del Museu Militar no hi dades d’aquests anys, però quan tornen a aparèixer, la dècada del 1930, es fa constar els veïns de cada caseta que es vol construir, la qual cosa ens permet saber que hi havia fins a set edificis més, tot i que possiblement algun d’aquests coincideix amb els que hem esmentat anteriorment. En tot cas, els anys trenta van ser una bona època per a sa Mesquida, ja que es van construir onze casetes i qualque cotxeria de barca. Segurament a causa d’aquest boom, el propietari dels terrenys, Josep de Vigo Fabra, que havia heretat de son pare, va ser autoritzar el gener del 1935 a prolongar el camí “para dar fácil acceso a la playa y las casetas allá construidas”.

El darrer edifici autoritzat abans de la Guerra Civil fou el de Joan Soliveras, qui ja tenia un altre i aconseguí el permís el 13 de juliol del 1936. En contra del que es pugui pensar, és probable que realment es construís, perquè durant la contesa es van emetre dues autoritzacions més, una el 1937 i una altre el 1938, circumstància que també es va donar a s’Altra Banda. Per tant, l’indret seguia sent atractiu pels maonesos, malgrat el conflicte, o potser gràcies a ell, perquè algunes famílies es van refugiar allà per fugir dels bombardejos nacionals. Els militars tampoc van posar cap entrebanc a aquestes construccions.

Immediatament acabada la Guerra es va aprovar la construcció de cinc edificis més: un el 1939, tres el 1940 i un altre el 1941, la qual cosa demostra que, malgrat les penúries postbèl·liques, la tirada dels menorquins per la mar seguia sent alta. A aquestes altures, a sa Mesquida ja hi havia devers una trentena llarga de casetes.

Alfons Méndez Vidal