El gin de Menorca, de la llegenda a la història. L’inici de la producció de gin a mitjan segle XIX

Les obres de diversos oficials que descriuen el seu servei a l’esquadra americana, que solia durar quasi tres anys, ens proporcionen una idea bastant fidel de l’efecte de les estades d’aquesta a Maó. Com Schroeder i Wines assenyalen, la flota tenia un impacte econòmic important, ja que feia considerables compres de comestibles i altres proveïments. Alguns oficials s’allotjaven llargues temporades a cases de la població i gaudien de les diversions locals, especialment dels balls i les festes de Carnaval.

Mariners i oficials freqüentaven les tavernes (que Wines anomena grog-shops; el grog és rom rebaixat amb aigua i suc de llimona) i cases de prostitució, fins al punt que Maó era conegut com el Wapping (infame zona portuària de Londres) de la Mediterrània. Segons aquest autor, els mariners eren “uns perfectes borratxos que comenten els excessos més deplorables; els carrers ressonen amb les seves cançons”.

Aquest autor i Jones censuren les elevades sumes de diners que perden en el joc els oficials, que s’arribaven a endeutar deshonrosament. És cert que l’illa passava per un dels seus moments més baixos, amb una crisi econòmica brutal, els carrers plens de captaires i pobres de solemnitat, i una important emigració a la península, Cuba i Alger.

Malauradament, aquests escriptors ofereixen pocs comentaris sobre el que es bevia, llevat d’anotar de forma unànime que el vi seguia sent molt apreciat. Schroeder explica que un Carnaval els oficials van donar una festa a Maó, on va córrer un barril de ponx de whiskey calent. Horner explica la forma d’elaborar vi, vinagre i el que anomena conyac, però que, de fet, es tracta d’aiguardent, ja que no indica que s’envellís: s’obté premsant els grans de raïm amb les seves rapes en un molí de dos cilindres horitzontals de llenya; el suc es deixa caure en una bóta i, després de fermentar, es destil·la.

Per tant, comprovam que se seguia fabricant aiguardent. De fet, aquest article apareix en les llistes de preus de productes de consum ordinari durant tot el segle XIX, tant a Maó com a Ciutadella, sempre en companyia del vi, la qual cosa ens mostra que era un gènere que circulava correntment en els mercats de l’illa.

La presència holandesa va ser especialment notable entre el 1816 i 1843, com ha documentat Cendán en el seu estudi, publicat el 2006 per l’Associació d’Amics de l’illa del Rei. Tant és així que el 1818 es va nomenar un cònsol a Maó; el 1840 i el 1843 visitarien la població dos prínceps holandesos. Més endavant, les seves estades es van espaiar, però van continuar tot el segle. Durant el sojorn d’aquestes esquadres sovintejaven les festes, a les quals assistien els oficials; els mariners, com els americans, eren assidus de les tavernes, on abusaven de l’alcohol. Els holandesos també duien en els seus vaixells diversos productes, com formatge, ginebra, rom, cervesa sucre, xocolati i tabac.

La dècada del 1850 es van confeccionar unes estadístiques sobre vi, oli i licors dels anys 1848-1858. En tots hi apareix l’aiguardent, però només s’inclouen les dades de consum, importacions i exportacions, i existències, sense consignar la producció. En les de l’Ajuntament de Maó es registren licors de diverses graduacions (19,5º, 20-27º, 27-34º i 34º); l’Ajuntament de Ciutadella anota de manera separada l’aiguardent i l’aiguardent de canya.

Com hem apuntat, el destí de l’aiguardent estava lligat al del vi. En aquesta època dos factors van perjudicar la seva elaboració. En primer lloc, el 1819 el Govern es va fer càrrec dels ingressos de l’estanc de l’aiguardent, que el 1842 fou abolit. Segurament des de la primera data devia desaparèixer l’obligació de comprar els vins agres. En un escrit del 1833 de l’Ajuntament de Ciutadella, es demanava que es reintroduís aquesta pràctica. En segon lloc, la disminució de la presència de tropes estrangeres va reduir-ne la demanda.

Les següents dades disponibles són gairebé totes del darrer quart de segle. A un qüestionari de l’Estat del 1885 es consigna que a tota Menorca només hi ha dues fàbriques d’aiguardent i licors a Maó, amb una producció anual de 20.000 litres. Tanmateix, aquesta informació no és exacta, ja que l’Arxiduc Lluís Salvador documenta en aquests mateixos anys nou destil·leries: quatre a Maó, tres a Alaior i dues a Ciutadella. Potser l’informe només es refereix a les dues principals. Segons l’Arxiduc, a Menorca s’elaboren deu tipus de licors, tres tradicionals i set de moderns. L’aiguardent és corrent des de temps antic. Abans en fabricaven gairebé tots els que feien vi, que en aquell moment ja eren pocs. L’anisat de Maó, consumit des d’antic, ja es feia poc, perquè es preferia l’anisat mallorquí de Santa Maria.

El gin o ginebra de Maó, també anomenat gin de la terra o gin de pota, era conegut des de feia molt de temps i encara es feia en grans quantitats. En la seva composició a més del ginebró hi entren arrels de julivert, brots de fonoll i n’hi ha qui afegeixen arrels de ginebró. Cal fer notar que l’Arxiduc assenyala que el gin no és conegut, com l’aiguardent i l’anisat, des de temps antic, sinó “fa molt de temps”, la qual cosa en un autor tan metòdic podria voler dir que és posterior a aquests.

Els licors moderns eren el palo, marrasquí, menta, rosa, anisat de Santa Maria, el conyac i el rom. Aquests dos darrers s’elaboraven de forma tan acurada que la imitació enganava als que no eren bons coneixedors. A tots aquests s’hi afegia l’anís higiènic estomacal de Manuel Beltran, que el seu inventor comercialitzava des de l’any 1883. És l’únic licor menorquí que s’exporta; es venen petites quantitats a diverses localitats de l’est i el sud d’Espanya, a Cuba i a algunes repúbliques sud-americanes. Més endavant l’autor indica que entre el 1883 i el 1887 es van importar 391.127 kg d’aiguardent, amb un valor de 292.551 ptes, la qual cosa suposa l’1,1% del total d’entrades. També s’importaren i exportaren petites quantitats fora d’Espanya. Riudavets, pel seu costat afirma que l’illa importava vi negre, generós i espumós; aiguardents, licors i cervesa.

És possible verificar les dades de comerç exterior d’aquests autors. Segons les estadístiques de cabotatge dels ports de Maó i Ciutadella, les entrades d’aiguardent i licors van tenir una tendència creixent entre el 1857 i el 1920, tant en termes absoluts com en relació a les importacions de vins. Durant la fil·loxera (1879-1899)  aquestes entrades van experimentar una punta, que es moderà els anys següents. Existia una notable importació procedent de les colònies, que devia consistir majoritàriament en aiguardent de canya, i, de fet, així figura en l’estadística d’algun any. Aquesta partida entre el 1857 i el 1892 suposava el 30% del total. Va minvar durant la guerra colonial i desaparegué arran de la independència de les Antilles. Paral·lelament, es va enlairar el consum i les entrades de cervesa, que a partir del 1914 superaven les d’aiguardent i licors.

Entrades anuals d'aiguardent, licors i vi a Menorca, en litres (1857-1920)
Anys	Aiguardent colonial	Aiguardent i licors nacional	Aiguardent i licors total	Cervesa i sidra	Vi
1857-64	16.614	26.357	42.971		977.800
1865-71	12.829	41.486	54.314		549.671
1872-78	19.171	55.557	74.729		445.129
1879-85	34.614	57.114	91.729		510.686
1886-92	29.157	77.700	106.857		465.857
1893-99	5.325	82.715	88.040		547.189
1900-06	0	79.296	79.296	9.664	445.340
1907-13	0	62.136	62.136	44.910	294.276
1914-20	0	83.775	83.775	100.321	394.677

Segons l’estadística, les extraccions eren més reduïdes. Només una petita part de les importacions d’aiguardent de canya eren reexportades, excepte entre el 1879 i el 1885, quan el 47,3% de les entrades van ser reexpedides fora de l’illa, la qual cosa explica en bona part la puja d’aquests anys. Menorca també exportava al voltant de 3.600 litres anuals d’aiguardents i licors nacionals, (l’equivalent al 5,8% de les entrades). Fins al 1883 és possible que es tractés d’algun tipus de reexportació, però a partir d’aquesta data es devia de tractar majoritàriament de l’anís estomacal Beltrán. Com a punt de comparació, les sortides de vi fins al 1899 eren de 4.000 litres per any. Aquell any, coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a l’illa, acaben aquestes sortides.

Alfons Méndez Vidal