A partir de la segona part del segle
XIX, disposam d’una font directa per conèixer el mercat dels licors: la premsa.
A través d’aquesta podem corroborar que la dècada del 1860 al port de Maó
existia un comerç de diversos productes, però especialment sucre i aiguardent
de canya. Els vaixells menorquins els importaven de Cuba per a revendre’ls a
Barcelona. Dins d’aquest mercadeig, el 1863 hi ha unes poques anotacions
relatives a ginebra i rom, però es tractava de productes d’una importància
marginal.
Al mateix temps, es detecta
l’existència de fàbriques de licors i aiguardent. Així el 1867 l’Ajuntament de
Maó convoca els diversos gremis de la ciutat per consultar si accepten el
pagament de l’impost de consum, i reuneix de manera separada, entre d’altres,
els fabricants d’aiguardents i licors, per un costat, i els colliters i
magatzemistes, per l’altre.
Pel que fa als anuncis de licors, és
convenient indicar que la seva freqüència va estar fortament condicionada pel
cicle de pujada i baixada que imprimí la fil·loxera. A Menorca, aquesta
publicitat experimentà un fort augment entre el 1884 i el 1898, va patir un fort
sotrac de 1899 a 1903, per recuperar-se lentament els anys següents sense
arribar, ni de bon tros, a les dades de l’època eufòrica, però sí retornant a
partir del 1909 el ritme anterior.
Pel que fa als licors, ja el 1859
s’esmenta la fàbrica de Ramon Vives, al camí des Castell, qui anuncia “Licores superfinos fabricados al estilo de Francia, a 10
rs. vn. la botella” (rom, conyac, aniset Bordeaux,
marrasquin i chartreuse), afegint que “Igualmente hay licores ordinarios de toda especie a precios módicos”.
Aquesta serà la tònica. Els anunciants ressalten licors fins, com ara el
conyac, el rom i l’absenta, als quals s’afegeixen altres, especialment els
aiguardents, l’anís i la ginebra, que devien ser els licors ordinaris als quals
es refereix l’anunci.
Però aviat observam una altra nota
distintiva. El 1870 la premsa informa de l’arribada d’un carregament
d’aiguardent per a Ramon Vives. La pràctica habitual serà que els fabricants de
begudes alcohòliques també distribueixin productes espirituosos i provisions en
general i, realment, alguns passaran d’un negoci a l’altre.
Açò s’observa clarament en el segon
fabricant, Joan Vives, probablement el successor de l’anterior. El 1877
anunciava al seu establiment de Portal de Mar un bon assortit de begudes
alcohòliques, encapçalat per ginebra legítima d’Holanda, seguida per conyac,
vermut, rom, canya, anisat i aiguardent de Mallorca, i absenta Pernod, al quals
s’afegeix vi del país i vi de Mallorca. És evident que es tracta de gèneres
importats, excepte el vi de Menorca. Altres anys, el comerciant anunciava la
venda de vins del país i forans, i el 1872, d’arengades.
Estaríem temptats a pensar que no es
tracta d’un destil·lador de licors si no fos perquè, quan el 1881 es liquidaren
els béns del difunt Joan Vives, entre aquests hi havia la botiga i un alambí “con sus accesorios pronto a funcionar”. De fet, com veurem, l’establiment fou
adquirit per Manuel Beltrán, qui va continuar amb l’elaboració de licors.
La fabricació de begudes alcohòliques
originalment no era exclusiva de Maó. El 1873 es van subhastar per deutes els
béns de Rosa Piera des Castell, entre els quals hi havia “un alambí de grans
dimensions”. L’any següent es va produir l’explosió d’un alambí en funcionament
a Alaior, que provocà un petit incendi. Posteriorment deixa d’haver referències
a la destil·lació en aquests pobles, per la qual cosa podem pensar que amb el
declivi de la vinya menorquina, que s’esdevingué a partir del 1862, també s’anà
arruïnant la destil·lació d’aiguardent i licors. Però la ruïna no era total:
encara el 1890 l’Arxiduc indica que a Alaior treballaven Pere Caules, Pere
Castell i Joan Alzina, i a Ciutadella Josep i Pere Pons, germans, i Gaspar
Benejam.
A Maó, el 1879 Josep Ponsetí anunciava
al camí des Castell la seva fàbrica de licors, aiguardents i begudes gasoses, que
oferia el mateix tipus de licors que hem vist als Vives, i que complementava
amb la producció de refrescos i sifons. El 1880 s’especificava que, a més de
tot casta de licors i aiguardents, es venia “un rico aguardiente doble anís fabricado en la misma y
que lleva ventaja al tan afamado de Santa Maria de Mallorca”.
En definitiva, la venda de licors propis era compatible amb la importació
d’altres. A més de la referència a productes com ara conyac fi Champagne o vins
de Madeira, Porto o Màlaga, el 1881 s’indicava que “se acaba de recibir aguardiente de caña blanca y de
color, legítimo de la isla Cuba”. L’Arxiduc inclou Ponsetí a la llista
de fabricants de licors de Maó.
En tot cas, aquest botiguer en els seus
anuncis posava l’èmfasi en els refrescos, gasoses i sifons i en productes
d’importació, ja fos el vi negre o el grog de Morel. Tanmateix, entre els
productes que va presentar a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888
destacava el seu vermut a la quina, i tot plegat el va fer mereixedor d’una
medalla de plata. Això no va impedir que el 1892 posés a la venda la fàbrica,
amb tot el seu contingut, i que s’oferís a mostrar al comprador els detalls de
l’elaboració de licors i refrescos.
Manuel Beltrán, com ja hem dit, adquirí
el local de Joan Vives al carrer Portal del Mar, que reobrí el 1881 amb el nom
de “La Vid. Establecimiento
de vinos y licores de todas clases”, tot i que des del començament també
venia ultramarins, és a dir comestibles fins, com ara xocolates, galetes,
conserves, embotits, mantega i olives.
Al principi no feia publicitat de la
fabricació de licors, però ja en destil·lava. El 1884 va haver un conat
d’incendi a la botiga, però segons el periodista “sólo era el rescoldo del hornillo del que se había servido
el Sr. Beltrán para la fabricación de licores”. Durant aquests
anys, l’establiment anunciava diverses begudes alcohòliques, en la línia que ja
hem vist. Així el 1881 després dels ultramarins s’indica que s’acaba de rebre
un complet subministrament de vins i licors nacionals i estrangers, com ara
xampany, bordeus, (vi de) medoc, vermut, absenta, conyac, rom, ginebra
d’Holanda, aiguardent de canya legítim de Cuba i els aiguardents de Mallorca “tan acreditados entre todos nuestros parroquianos”.
Per Nadal del 1883 s’incloïen diverses marques de vins de Bordeus, de Xerès,
mançanilla, ginebres (La Campana), conyacs i anissos (El Mono, el Cazador,
Morel, etc).
El 1885 veuria l’aparició de l’anunci
d’un licor propi, l’“Anís higiénico
estomacal. Especialidad de la casa” que l’Arxiduc indica que elaborava des del
1883. L’èxit d’aquesta beguda fou immediat, de manera que
s’exportava tant a Espanya com a Cuba i diversos països de Sud-amèrica. El 1888
fou premiat a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1891 a les de París i
Londres i el 1901 a la de Parà (Brasil). Aviat el negoci es va ampliar: la
botiga es va traslladar al més cèntric carrer Nou (1887) i més tard a
s’Arravaleta (1897) i la destil·leria s’instal·là al moll de Ponent abans del 1900.
El 1892 per primera i potser única vegada, al costat dels licors ja esmentats
s’anunciava la venda d’espirituosos del país, concretament aiguardent, absenta
i ginebra de Maó
A partir del 1901 les estadístiques de
cabotatge distingeixen entre aiguardent i alcohols, i licors. Com que també es
limità el registre a les partides amb un valor superior a les 10.000 ptes
anuals, l’estadística de Ciutadella, molts anys situada per davall d’aquest
valor, es va tornar erràtica. A Maó, les entrades de licors entre el 1900 i el
1920 només suposaren l’11,5% del total de la suma d’aiguardent i licors, la
qual cosa mostra que el consum d’aiguardent encara era molt majoritari, fins i
tot en aquests primers anys del segle XX. Les sortides consistien exclusivament
en licors.
Comerç exterior de
licors a Maó (1900-1920)
|
|||
Anys
|
Entrada
|
% s. aiguardent i
licors
|
Sortida
|
1900-06
|
8.575
|
12,0%
|
6.276
|
1907-13
|
4.942
|
9,0%
|
5.917
|
1914-20
|
9.976
|
12,9%
|
4.056
|
Període
|
7.794
|
11,5%
|
5.391
|
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada