La crisi grega: entre la irresponsabilitat, la incompetència i l’intervencionisme

Com a excepció a la regla segons la qual les qüestions internacionals són examinades amb fredor per la ciutadania, la crisi grega està provocant un intens debat social i mediàtic. Tanmateix, prima l’opinió sobre la informació, la projecció de debats en clau interna i el posicionament previ a l’anàlisi de la realitat.

La gent de dreta tendeix a estar en contra de Grècia i els d’esquerra al seu favor, com si es tractés d’un partit de futbol. Per aquest motiu, el que escriu sobre aquest debat corre el risc de rebre garrotades dels dos costats, perquè tothom té un criteri format i no accepta que se’l dugui la contrària. Es viu millor refugiat en creences indestructibles que a la intempèrie de la pluja fina dels fets.

I el cert és que el cas grec ofereix un conjunt molt útil d’ensenyaments sobre el funcionament de l’economia i les seves relacions amb la política. Els dos bàndols tenen bones raons en alguns aspectes i s’equivoquen en d’altres. No és que s’hagi de cercar l’equidistància, sinó que el món es resisteix a ser separat de forma maniquea entre bons i dolents i la veritat es troba en el punt en què l’han arraconat els dos rivals, no sé si més a la dreta o a l’esquerra.

Humanament és molt comprensible donar suport als grecs com a acte de solidaritat o compassió. Filant prim, és una opció èticament perfecte. En ser la part més dèbil, que pot ser aixafada per la poderosa Europa amb un petit cop, tots estem prop dels grecs. A més, els hel·lènics formen part del sud, i alguns sectors dels països del nord ens han posat a tots en el mateix sac dels PIGS, la qual cosa ha convertit la simpatia per Grècia en un sentiment dominant. Però no hauríem de permetre que els bons sentiments acabin empaperant l’infern i, sense perdre la deguda simpatia, podem considerar com ha cavat cadascú el pou.

Les dades econòmiques mostren que el 2001 Grècia va entrar a l’euro amb un dèficit i un deute excessius. Així i tot, aquest handicap podria haver estat superat si els successius governs haguessin aprofitat els anys de bonança que es van estendre fins el 2008 per reconduir la situació; per contra, a partir d’aquell any els dèficits, lluny de disminuir, van anar creixent. Aquest és el pecat original de la crisi grega.

Un corrent d’opinió confon austeritat amb equilibri pressupostari, però el segon, en el fons no és més que matemàtica simple: dos més dos són quatre. En canvi, l’austeritat suposa fer recaure el pes de la crisi sobre els més desafavorits, cosa que es pot evitar si hi ha voluntat política. Quan introduïm el factor temps la confusió és més subtil i consisteix en no tenir en compte que el dèficit d’avui l’han de sufragar els ciutadans de demà. L’estat no pot viure indefinidament en desequilibri, però sí pot repartir beneficis ara i deixar el compte per al futur. Grècia ens ofereix un exemple de llibre de gabinets que van gastar durant molts anys traslladant aquesta càrrega als ciutadans actuals.

Les penúries hel·lèniques neixen de tenir que reequilibrar el pressupost en un context internacional advers, la crisi més fonda dels darrers trenta anys. Però açò només explica la meitat. Quan el 2011 el primer ministre grec va demanar ajut a la Unió Europea, aquesta va adoptar l’enfocament del Fons Monetari Internacional (que també va posar una part dels diners) i no va tenir en compte que l’ajust pressupostari agreujaria la situació de crisi i penalitzava la societat.

Aquest error es deu a l’oposició de la troika al pensament keynesià, que propugna que l’augment de la despesa fa créixer de forma més que proporcional la renda d’un país, el PIB. Quan s’actua al revés, i es redueix la despesa pública, l’economia cau més i es fa més difícil reequilibrar el pressupost. Per tant, les institucions van infravalorar el sacrifici que havia de fer el poble grec per tancar l’escletxa pressupostària.

Addicionalment, és tradició que quan el Fons Monetari Internacional deixa doblers a un país que s’ha quedat sense recursos, no es conformi amb demanar-li que equilibri el pressupost. Açò és completament legítim, perquè el deute serveix per pagar el dèficit i sinó s’eliminés, sempre farien falta més diners i no es podrien tornar els crèdits. Però la troika, seguint les pràctiques del FMI, va imposar les “reformes”, mesures concretes, als executius que obtenien ajuts: grecs, portuguesos, irlandesos i espanyols. Tots recordam la famosa carta que va rebre Zapatero o la que fa dies han donat a Tsipras, amb retxes escrites en vermell.

Aquesta actitud és inacceptable. Cap governant hauria de ser obligat a fer una política determinada per assolir els objectius pressupostaris i molt menys en democràcia, on els ciutadans triam els nostres dirigents. Basta amb controlar i, si cal penalitzar, el compliment de les metes fiscals. A diferència dels objectius, que emanen de la matemàtica i la salvaguarda de les generacions futures, els mitjans són una qüestió política i només un govern legítim pot establir uns o altres. Aquest és el sentit últim del referèndum grec i de la reivindicació de la democràcia contra els creditors.

Els poders econòmics s’han acostumat a, sota el pretext d’auxiliar nacions en un mal pas, trepitjar la voluntat popular, i així s’han fet odiosos. A més, és notori que han impulsat mesures neoliberals, que la realitat econòmica en ocasions ha contradit. Aquesta regla val també per temps de pau financera. No s’entén perquè el Banc d’Espanya, el Banc Central Europeu o el FMI han de donar lliçons sobre la manera implementar la política econòmica. Poden alertar de les dificultats del mercat de treball o de la sostenibilitat de les pensions, però no tenen cap autoritat per dir com s’han de resoldre aquests reptes.

Grècia ens ha demostrat que només amb la retirada de les institucions de l’àmbit de la política els ciutadans podran recuperar la responsabilitat d’una gestió financera sostenible.

Alfons Méndez Vidal