El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Els veritables orígens del gin de Maó

Entre els segles XVII a XIX, Menorca compartia amb la majoria de zones vinícoles l’elaboració d’aiguardent. De fet, era la beguda alcohòlica per antonomàsia, però la producció de vi no era suficient per al consum interior, i molt menys per a exportar-ne, de manera que s’havien de realitzar notables importacions.

Aquest panorama no es va veure gaire afectat amb el pas de l’illa al domini britànic i el consegüent increment de tropes, tant de terra com de marina. Els soldats trascolaven grans quantitats de vi i aiguardent, com feien els illencs, per a la qual cosa la vinya es va expandir fortament, fins a doblar la collita. També es documenta la demanda d’altres licors, especialment el rom (que esmenten Lindemann i Riudavets), així com el brandi i la cervesa, però no la ginebra.

Aquest fet no és estrany, ja que el rom era la beguda preferida per l’esquadra britànica, fins al punt que els mariners rebien una ració gratuïta des de començaments del segle XVIII. És cert que el gin era popular al Regne Unit, però les autoritats, preocupades pel seu abús, van aprovar lleis per regular el consum. El 1742, s’establiren forts impostos, preus alts i venda sota llicència –bàsicament, la situació actual. Aquesta normativa, que va impulsar la millora de la qualitat dels licors, dificultava la seva expansió a Menorca. El gin no es va popularitzar entre la marina anglesa fins a finals del segle XVIII, quan l’illa ja no pertanyia a la Corona Britànica.

El 1806 s’havia ampliat el ventall de productes que es venien a Menorca i a l’aiguardent s’hi havien afegit el rom, el brandi, el gin, els rosolis i el raki, però només constituïen una part molt petita de la demanda. El gin apareix circumscrit al poble des Castell, segurament destinat a la tropa. La Guerra del Francès degué estimular aquest comerç fins al punt de destil·lar-se raki.

Magatzems del port de Maó. Detall. Museu de Menorca

Entre el 1818 i el 1850, les estades de les marines americana, francesa i holandesa devien d’estimular la producció interior; Wines i Jones es refereixen al gran ús que en feien els mariners. A més es troben nous espirituosos, com el whisky. Horner descriu l’elaboració de l’aiguardent. A meitat de segle  seguia essent necessari realitzar considerables importacions d’aiguardent i licors per cobrir la demanda interna.

El 1840 un conegut fabricant de licors maonès s’estableix a Barcelona i el 1859 un comerciant de la població elabora licors fins d’estil francès i licors ordinaris de tota casta, signe d’un desenvolupament notable de la indústria. L’Arxiduc informa de l’existència a Menorca de nou destil·leries, si bé sembla que només dues tenien un volum significatiu. Segons l’autor, a més d’aiguardent es produïa anisat des d’antic i, des de feia molt de temps, gin (previsiblement els licors ordinaris que acabam d’esmentar). A més, confirma la fabricació d’un grapat d’altres begudes (palo, marrasquí, menta, rosa, anisat de Sant Maria, rom i conyac), tot afegint que la imitació de les dues darreres és tan acurada que enganya als que no en són experts.

La licoreria illenca era ja ben madura, la qual cosa explica la capacitat de Manuel Beltrán d’inventar un anís estomacal, que seria exportat a la península i a alguns països llatinoamericans i rebria guardons a concursos internacionals. No va ser un cas únic: dos productors locals més també foren premiats, corroborant la relativa volada que havia assolit aquesta activitat.

En aquesta mateixa època, es documenten dues fàbriques d’espirituosos que continuaran fins ben entrat el segle XX: els Pons (Fornero) i els Beltrán. Coincidint amb els anys del boom fil·loxèric, els seus anuncis inclouen la ginebra i l’absenta del país; Rafel Pons hi afegia l’aniset i el palo i Josep Pons el seu estomacal. Com es veu, es tractava d’un mercat competitiu on els diferents fabricants pugnaven per captar la clientela introduint nous articles imitació dels estrangers i copiant begudes d’altres destil·leries, com ara l’estomacal o el gin.

Els indicadors de demanda, tant els licors venuts com les aprehensions de contraban, ratifiquen que a les acaballes del segle XIX a Menorca es consumia un ample ventall de begudes alcohòliques, entre les quals el gin era un més, sense cap protagonisme especial, fins i tot entre les classes populars.

Un altre element a destacar és la rellevància que tenia la ginebra holandesa; la publicitat en ocasions remarcava que era autèntica o legítima, esmentant diverses marques. Aquest fet queda confirmat per la troballa de contenidors d’aquest licor al port de Maó.

La situació es va anar modificant les primeres dècades del segle XX, marcades per un context econòmic depressiu. La casa Beltrán seguia marcant la pauta, principalment gràcies al seu estomacal, però en general amb tot tipus de licors fins. Tanmateix, l’existència d’exportacions de gin, així com la creació d’altres fàbriques que cobrien la demanda de la classe obrera són símptomes d’un major pes d’aquest licor. Els anys trenta apareix el primer anunci específic de gin, de can Fornero. Finalment, és en aquest període on emergeix l’associació del licor amb Anglaterra, quan Àngel Ruiz i Pablo l’inclou entre els anglicismes de l’illa i un fabricant alaiorenc elabora “Old Troth Gin”.

Els anys quaranta veuran la definitiva consolidació d’aquest estat de coses. El gin és anunciat com el producte estrella de les destil·leries locals, fins i tot dels Beltrán, que entren al mercat durant la Guerra Civil. La postguerra veurà la competència entre aquesta fàbrica i la de Xoriguer, antic apoderat dels Fornero, que serà el que perdurarà. Mentrestant, el gin s’ha afermat mercè a la seva utilització en combinats locals: la pellofa, primer i la pomada, més tard.

El gin és considerat com un article propi de Menorca. Els turistes se l’enduen com a souvenir i visiten de forma massiva les destil·leries. A partir de la dècada del 1960 la reivindicació del seu origen en segle XVIII és utilitzat com un ganxo comercial per atreure els visitants anglesos. Tanmateix, les regulacions britàniques dificultaven la seva introducció a Menorca. A més, la ginebra de l’illa es beneficia de les millores tecnològiques de 1813 a 1832, sense que hi hagi cap rastre dels mètodes de producció anteriors, com seria d’esperar si es tractés d’una reminiscència del domini anglès.

És simptomàtic que la llarga nòmina de viatgers estrangers del segle XIX i primeres dècades del XX, molt sensibles a tots els elements de procedència britànica (l’aspecte de la ciutat, el llenguatge, els costums o les lleialtats sociopolítiques), mai parlen del gin. Entrat el segle XX, Josep Pla es refereix als productes típics de l’illa i dedica algunes pàgines a refutar l’origen autòcton de la salsa maonesa, en favor de la hipòtesi francesa, però no diu res del gin, cosa estranya en un bon bevedor.

No hi ha testimonis del gin de Menorca fins a l’entrada del segle XIX. L’ús d’aquest nom en textos en castellà, que ressorgeix a principis del segle XX en català dóna suport a l’origen anglès del mot. L’aparició d’un licor semblant en un llibre de cuina del 1805 en el qual també figura el curaçao fa pensar en una influència holandesa. Aquesta beguda acabaria derivant els anys següents, amb la introducció de l’alambí amb rectificador, en autèntic gin, per satisfer la demanda de les flotes americana i holandesa. Al principi es tractaria d’un espirituós més d’entre els diversos que pugnaven per omplir el buit que en la segona part del XIX deixà la disminució del consum d’aiguardent.

Realment, el lligam holandès sembla el més fort, ja que es documenta la seva introducció per aquesta esquadra i, a més, era la ginebra més consumida a l’illa. La definitiva popularització del gin no es produiria fins a la dècada del 1920, afavorida per la pauperització de l’economia illenca i la manca d’abastament de licors estrangers durant el primer franquisme.

La idea de l’origen britànic del licor seria producte, idò, de la darrera dominació anglesa, la pacifica irrupció del turisme d’aquesta nacionalitat a finals del segle XX. És un cas similar al de Lord Nelson i els seus amors amb Lady Hamilton a les cases de Sant Antoni: el 1936 Lady Sheppard desmuntava tan suggestiva teoria, reduir-la a una solitària estada de l’almirall al port, quasi sense davallar del seu vaixell.

En tot cas, convé ressaltar la importància històrica de la destil·lació d’espirituosos a Menorca, reconeguda en exposicions internacionals i que ens ha deixat amb la ginebra més antiga d’Espanya, que assenta les seves arrels a la primera meitat del segle XIX i està plenament acreditada en la segona.