Pere Cortès Moll: un empresari sabater exemplar

Per commemorar el centenari de la desaparició de Pere Cortès es obligat reflexionar sobre com s’ha de fer un homenatge d’aquest tipus al segle XXI, en uns moments on conviuen progressos indubtables en els camps científic, tècnic, mèdic,... amb una situació de greu crisi econòmica, un preocupant augment de les desigualtats socials i unes convulsions polítiques que ens fan dubtar dels fonaments de la nostra convivència.

De fet, podem apreciar realment l’actuació d’una persona que va viure fa més de cent anys? Per fer-ho factible, el nostre primer deure és ubicar la trajectòria de Pere Cortès en el seu context històric i reinterpretar-la, per copsar des de la nostra perspectiva la seva vigència. D’alguna manera, hem d’actualitzar la figura de Cortès per poder-lo entendre cabalment. 

És evident que Pere Cortès ha rebut l’atenció de la societat menorquina al llarg del segle transcorregut des de la seva mort, amb commemoracions i estudis que fan palès la transcendència del personatge. Però si, com dèiem al començament, repensam aquesta celebració des d’una visió del segle XXI, potser seria l’ocasió de superar les celebracions puntuals i de promoure la formació d’un centre per perpetuar el record de Cortès i de tots aquells que, seguint el seu exemple, van impulsar la indústria de Menorca. Un espai d’aquesta mena seria signe d’identitat, senyal de suport a la indústria i pol d’atracció del turisme. La societat retornaria així els beneficis que l’empresari li va donar i es veuria enfortida social i econòmicament. Sé que la reflexió no és nova, però potser ara que es parla tant de trencar amb inèrcies viciades del passat, és més pertinent que mai.

En el mateix sentit, Pere Cortès és significatiu perquè el seu llegat, reflectit en una abundant documentació, s’ha conservat, el que hem d’agrair a la seva família, que així demostra ser conscient del valor de la seva obra i que, d’altra banda, ha permès de portar a terme alguns dels treballs esmentats. Tanmateix, aquest valuós patrimoni, com en altres significats casos, encara no ha estat catalogat i, com exigeixen les noves formes de fer, digitalitzat. Si volem mantenir viu el seu esperit, hauríem d’emprendre aquesta tasca de manera urgent, abans que qualsevol malaurada eventualitat porti a la seva desaparició, que llavors seria lamentada per tots.

Retornant al nostre propòsit original, per entendre el tarannà de l’empresari hem de comprendre la societat que l’envoltava. El temps transcorregut ens l’allunya, però podem fer un exercici mental que ens l’aproximi. Cortès va néixer el 1842, tres anys després de l’acabament de la Guerra Carlina, de fet, una cruenta guerra civil. La seva infantesa té punts en comú amb la d’aquells que van viure un segle més tard, els nascuts el 1942. Els seus primers anys no serien gaire diferents, en un ambient de severes restriccions. La vida a Menorca, sotmesa a una forta crisi i emigració, era miserable.

Malgrat tot, la recuperació estava a punt d’arribar. L’esperit emprenedor menorquí va aprofitar les oportunitats que oferia una economia en expansió i ho va fer en clau industrial. La indústria va ser la font que alimentà el creixement econòmic en temps de Cortès, com ho faria un segle més tard. Les circumstàncies van fer que el seu cas fos més proper a nosaltres que el de la darrera postguerra, perquè, igual que passa ara, al segle denou els mercats eren mundials i si un empresari volia pujar havia de pensar en exportar.

Pere Cortès va ser com aquells fillets de la postguerra que no van poder anar gaire a l’escola, el seu ensenyament va ser elemental, i prest es va posar a treballar en un taller, el del fabricant de sabates Jeroni Cabrisas, d’una generació anterior. El seu mestre havia fugit de la pobresa de l’illa per fer fortuna a l’estranger, una mica com ho fan ara tants joves. El seu sacrifici va tenir una doble retribució: per un costat reuní un cert capital i, per l’altre, aprengué els darrers avenços en la indústria del calçat i les modes dels països més avançats. En tornar a Ciutadella, el 1860, Cabrisas va posar en funcionament tot dos per implantar un modern obrador. Cortès seria un bon aprenent seu; sempre s’ha dit que fou el seu oficial preferit i aviat adquiriria una gran habilitat en el disseny i tall del calçat.

Els anys seixanta del segle denou presenten força similituds amb els del segle vint: una expansió econòmica mundial; transformacions socials i polítiques i un ambient general de progrés en què tot semblava possible. Aquesta dècada fascinant va ser la de la joventut de Pere Cortès, on cristal·litzà el seu projecte industrial i la seva orientació política.

Cabrisas havia introduït a la indústria menorquina dues grans novetats: la primera, la divisió del treball: les dones ajuntaven i embalaven i els sabaters es concentraven en el nucli de la confecció del calçat; la segona, la mecanització, amb les primeres màquines de cosir americanes del país. Cortès va afegir l’organització empresarial, ja que va crear els departaments de disseny i comercial, i per aquest motiu és el primer fabricant de sabates que pot ser qualificat pròpiament com empresari.

Així mateix, tot i que no va ser el primer en aplegar els sabaters en un local, la volada que va agafar el que ell va fundar justifica que, pels seus contemporanis, com per exemple per Josep Canet, fos el primer industrial que reunia un gran nombre de sabaters, que abans treballaven sols o en petits grups a un talleret, sota el mateix sostre. D’aquesta manera es va poder profunditzar en l’especialització productiva i incorporar ferms controls de qualitat, concepte bàsic pel tipus de producte que feia Cortès.

Els seus coetanis van captar la novetat i el gran profit d’aquest model. Mestre Joan Benejam afirma que va ser “el primer revolucionario en el orden industrial”; d’altres han anat més enllà assenyalant que amb l’obertura de la seva fàbrica es va iniciar a Ciutadella la revolució industrial. En la seva necrològica es fa notar com la unió d’aquests dos conceptes, l’associació de petits capitals i l’eliminació de l’explotació a què els comerciants sotmetien els sabaters, van permetre l’enlairament de la indústria sabatera de Menorca. En efecte, al crear un departament de vendes va poder tractar de tu a tu amb els clients i així tenia un contacte directe amb el mercat, la qual cosa, per un costat augmentava la seva retribució i per l’altra el feia més autònom, ja que podia adaptar-se als canvis dels gustos del consumidors i altres alternatives econòmiques, com va fer al llarg de la seva vida.

Cortès va ser profeta en la seva terra i diversos fabricants van adoptar el seu esquema mercantil, de forma que no es va quedar com un exemple únic i inimitable, sinó que, al contrari, per la via de l’emulació, altres emprenedors van poder gaudir dels avantatges de produir directament per al mercat exterior amb una estructura empresarial. Així la manufactura del calçat, a Ciutadella, a Alaior, a Maó es va anar enlairant i, com diu Eugeni d’Ors “es convertí poc a poc en la indústria típica dins l’illa”; un periodista diu que arribà a ser “la indústria vital de la nostra illa”. Com és lògic l’impacte per a la seva ciutat va ser enorme. No debades a la seva mort es reconeixia que havia posat les bases de la renovació  i la prosperitat de l’antiga capital de Menorca.

Pere Cortès es va especialitzar en el calçat d’home, principalment botines, tot i que també faria plantofes i alguna sabata de dona. La botina era el producte més car, el que tenia més valor afegit. Si hagués produït cent anys més tard, sens dubte s’hagués decantat per la sabata de dona, però llavors els consumidors valoraven de forma diferent els dos productes. Com comprovam, va triar la producció de qualitat, com ha estat el cas de la majoria d’indústries de Menorca, ja que és l’estratègia competitiva més escaient a una illa que veu encarits els seus articles per la insularitat. Açò ens ofereix una lliçó per a la nostra orientació econòmica. Quan es discuteix si hem de facilitar un turisme de masses o ser selectius, Cortès ho hauria tingut ben clar, i ens hauria recomanat que optéssim per la qualitat, ja que els sistemes basats en la quantitat sempre acaben en una competència de preus, en la qual els menorquins tenim les de perdre.

Pere Cortès va ser un empresari industrial. Un segle després de la seva mort empresa i indústria han estat sotmeses a intens escrutini. Per moments, semblava que eren dues figures del passat, que el desenvolupament de les forces productives esborraria del mapa. En l’altre cantó, se’ls va atribuir un poder quasi taumatúrgic, capaç de portar la societat de forma harmònica cap a un futur de prosperitat.

Segurament, les concepcions antagòniques sobre l’empresa i la indústria són com les onades que pugen i baixen, per morir al final a la platja. Potser el més raonable és concloure que necessitam figures com la de Pere Cortès, bons empresaris i bons industrials, que sàpiguen unir guanys privats i avenços socials.

La nostra comunitat no podrà progressar sense empreses competents que, alhora que donen satisfacció als consumidors, procurin feina als menorquins. Tampoc ho podrà fer sense la contribució d’un teixit industrial que, seguint l’exemple de Cortès, lluiti als mercats internacionals per consolidar un valor afegit que retribueixi a empresaris, treballadors i a tota la societat.