Històries del turisme de Menorca. El port de Maó

Durant la primera meitat del segle XX, el port de Maó era considerat el principal atractiu turístic de l’illa i, per aquest motiu, l’emplaçament ideal dels hotels per a visitants. Entre el 1926 i el 1932 l’Ateneu de Maó, i especialment el seu president, Antoni Victory, va realitzar diverses gestions perquè es construís un establiment d’aquest tipus als terrenys on més tard s’aixecaria la Residència Sanitària.

Quan es reconstitueix el Foment del Turisme de Menorca, el 1946, l’entitat pondera els encants dels monuments prehistòrics, els pobles blancs i el port de Maó. La primera guia de la postguerra, editada el 1948 per Joan Victory, indica que allò més notable de l’illa és el port de Maó, assenyalant que reuneix grans condicions per als esports nàutics. La guia de Josep Pla, del 1950, s’estén sobre Maó i el port en uns termes similars a l’anterior.

Després de la Guerra Civil els menorquins van experimentar un canvi d’hàbits. Abans, les sortides a la platja es limitaven a diades puntuals com la Cinquagesma. Però el 1950 la premsa comentava que els estiuejants feien les maletes i es disposaven a passar el període comprès entre Sant Pere i la Mare de Déu de Gràcia a la vorera de la mar, i puntualitzava que no feia gaire anys açò era un luxe i en aquell moment una multitud s’instal·lava fora de Maó, encara que el cap de família s’hagués de traslladar cada dia a treballar. El 1957 es qualificava de “legió” el nombre de famílies que es desplaçava al port per passar l’estiu i, tot elogiant el servei d’autobús (que seguia prestant el 1961), se li demanava un horari fix i més freqüències. El 1959 s’informava que, amb l’arribada de la calor, els menorquins es dirigien a les cales o al moll del port de Maó, especialment Sant Antoni, el Fonduco i cala Figuera.

Pel que fa a “s’Altra Banda”, la guia del 1948 fa notar que hi ha nombroses cases d’estiu i el lloc de Sant Antoni presenta el panorama més pintoresc i polit. El 1950 la vessant nord del port es veia poblada de quintes d’esplai “con policromia viva y en número encantador”. El 1953 es tornava a parlar de les casetes, quintes o torres, que ressaltaven a l’altra banda del port. El 1959 es procedí a l’estesa d’una línia d’electricitat per al subministrament del sector i el 1960 es començà la carretera que enllaça amb la de la Mola (construïda el 1936), i donava accés definitiu a la zona, que fins llavors depenia del transport marítim. L’estiu la via arribava fins a cala Rata i el 1961 fou completada. La millora de les infraestructures afavorí que el 1960 es posessin solars a la venda. El 1961 es va projectar l’ordenació urbanística d’aquests nuclis de població, cosa que va atreure l’atenció de visitants estrangers.

Va ser al port on es va construir el segon hotel de Menorca orientat al turisme. A la caleta del Fonduco existia des d’abans de la Guerra un viver de llagostes i mariscs, i una casa de menjars. Seguint aquesta tradició, el mes de maig del 1950 es va inaugurar el restaurant Rocamar, que portava el conegut maître Nicolau Barceló. El 1952 va passar a ser dirigit per Damiá Borrás, propietari de l’hotel restaurant Sevilla, que bescanvià aquest local pel Xuroy, massa llunyà. El nou director va incorporar una oferta d’habitacions i s’anunciava com a hotel.

Davant la forta demanda, l’any següent va ampliar l’hostal, que ara tenia deu habitacions dobles i una quàdruple, amb banys i dutxes. A la terrassa es va habilitar un solàrium. El primer pis disposava d’un espaiós menjador amb grans finestrals que oferien una superba perspectiva del port. La cuina estava especialitzada en plats menorquins. La direcció oferia als clients barques per passejar pel port. Durant la dècada del 1950 l’establiment es presentava com una filial de l’hotel restaurant Sevilla, tot i que també apel·lava a la seva situació al port de Maó.

La dècada següent, l’hotel va experimentar tres noves reformes per augmentar la seva capacitat: el 1962 vint-i-cinc places; el 1965 s’hi afegí la darrera planta i el 1967 es van agregar vint llits. L’empresa treballava amb tour operadors com l’italià I Grandi Viaggi i agències com Viajes Iberia.

 

Hotel Rocamar

El poble des Castell era des de l’inici del segle XX un lloc d’estiueig per a diverses famílies de Maó, bé en cases en propietat o de lloguer, fins al punt que es muntaven casetes de bany. El 1952 el diari Menorca informava que la quantitat d’habitants del llogaret es duplicava l’estiu, i no només de maonesos, sinó amb gent d’altres pobles de l’illa, de Mallorca i de la Península. L’estiu del 1955 s’indicava que l’afluència d’estiuejants locals augmentava cada any, als quals s’havia de sumar la presència de multitud de turistes estrangers. Aquell any el seu nombre era superior a tot càlcul. Tots els hotels i pensions eren plens i diverses cases particulars oferien habitacions per suplir la manca d’allotjament.

El mes de juny del 1953 el matrimoni dels anglesos Gotch, va comprar un casal d’estiueig de Rafael Roselló, dalt del moll d’en Pons, en la zona on abans havia les casetes de bany, i obrí l’hotel Hamilton. L’edifici es va reformar i ampliar per comptar amb dotze habitacions dobles i cinc individuals, totes amb lavabo i aigua corrent. El menjador i el bar eren a la part baixa, que donava directament al moll. La direcció va dur un cuiner espanyol que treballava a un restaurant de Londres. Com en altres casos, el servei de menjars, a més d’atendre els clients, s’oferia al públic en general. Una llanxa transportava els turistes arribats en vaixell. Setmanalment s’organitzaven excursions marítimes i terrestres. La inauguració fou celebrada amb un sopar amb ball, com els que s’organitzarien cada setmana.

L’hotel anà canviant de mans i experimentà diverses millores. El 1962 es van fer obres; el 1963 es va afegir una nova ala de 40 places i el 1967 altre tant. La gran transformació va venir quan a finals del 1968 el va comprar la cadena Barceló, que esfondrà la part antiga, per alçar una nova construcció de 132 habitacions i dos-centes cinquanta places. Tots els clients eren anglesos d’alt nivell econòmic.

 

Hotel Hamilton. Foto Esther Fernández

El 1957 es desplaçaven as Castell bastants habitants de Maó per passar l’estiu. Circulaven dos autobusos per hora, però l’agost del 1961 eren insuficients. La població prest va destacar per la seva oferta gastronòmica. El 1956 el bar La Cala oferia llagosta a preus populars i el 1960 ja estava obert el Bar España. El 1962 s’ampliaria l’oferta d’oci amb l’obertura del “bar típico Es Cau”, sempre amenitzat amb cançó menorquina. El 1964 funcionava el bar cas Pintor, que s’anunciava com “el único nido del arte en Menorca”, però el 1967 el reclam havia passat a ser les millors guitarres de l’illa, “the best guitarists”

El 1960 es Castell era la vila menorquina preferida pels turistes i estiuejants per les seves comoditats: hotels, comunicacions i serveis. L’orientació turística de la població era tan intensa que el 1961 l’Ajuntament va plantejar la urbanització de tota la costa, amb la construcció d’una carretera de comuniqués cala Figuera amb la cala Sant Esteve, que no es va executar. Al marge dels hotels  apuntats s’obrien locals més modestos, com la Pensió Es Castell, el 1963.

La cala de Sant Esteve era un lloc tradicional per anar a romandre. Els anys trenta es van bastir les primeres edificacions, però el seu nombre fou molt limitat fins la dècada del 1950. El 1955 Reynés oferia els seus bots per anar-hi els cap de setmana. El 1957 ja hi havia moltes casetes i des de feia poc s’estaven aixecat graciosos xalets de façana blanca i teulada vermella. Era un punt de trobada de gent modesta on es prenien banys. L’inconvenient era el mal estat del camí. El 1959 l’estiu hi regnava una gran animació; el 1960 la quantitat de cases havia augmentat molt, s’havia format una incipient urbanització i estava en projecte l’asfaltat. El 1962 van ser adquirits uns terrenys per fer un hotel, que finalment no tirà endavant.

Casetes de cala Sant Esteve

El volum de construccions es va densificar els anys setanta, quan una agència immobiliària posà solars a la venda. El 1973 es comentava que fins feia poc no s’havien alçat grans xalets; tot eren petites casetes; per fer algunes s’havia excavat en la paret del barranc, edificant només una part a fora. Els propietaris, gent senzilla, havien invertint moltes hores de feina.