El llibre de la política està escrit en llenguatge matemàtic

Un investigador alemany acaba de descobrir que els Babilonis, fa 2.200 anys aplicaven tècniques matemàtiques per estudiar l’òrbita de Júpiter, com es faria a Europa al segle XIV. Galileo Galilei va afirmar que el llibre de la naturalesa està escrit en llenguatge matemàtic, volent indicar que aquesta disciplina és l’única que permet conèixer els fenòmens del món.

Ja fa molt que la matemàtica ha desbordat el marc de les ciències naturals per aplicar-se a les ciències socials. Actualment, és la base de l’economia i s’utilitza per explicar els comportaments socials. Per exemple, és l’aritmètica la que fa que els pressupostos de les administracions públiques només admetin un nombre limitat d’opcions. En política, determina quines són les alternatives viables per formar govern.

El 2003, les eleccions autonòmiques catalanes van donar un resultat molt fragmentat. Un investigador en teoria de jocs va anunciar que l’única combinació estable era un tripartit (PSC-ERC-IC). Al principi tothom el va titllar de boig, perquè la força amb més volts era CiU, però la seva predicció va encertar.

Els comicis del 20 de desembre passat també han dividit la representació parlamentària entre moltes formacions. Si es compta el nombre de diputats, només hi ha tres combinacions que poden obtenir majoria absoluta: la gran coalició PSOE-PP (213 escons), l’aliança multicolor PSOE-Ciutadans-Podem (199) i el pacte d’esquerres i nacionalistes (176-187).

Les enquestes realitzades després de les eleccions indiquen que la gent vol que hi hagi un acord d’investidura. Tanmateix, des del dia dels comicis sembla que els polítics no tenen gaire interès d’arribar a una entesa que doni un govern viable. És estrany que formacions que han fet bandera del respecte a la voluntat popular ara li donin l’esquena; el joc dels partits no pot menystenir l’opinió dels ciutadans, sinó en les properes eleccions seran penalitzats.

Pactar significa renunciar. No es pot assolir un pacte sense prescindir de propostes que estaven en el programa electoral, però altres forces no accepten. La transició, entre el 1976 i el 1981 va ser un temps de renúncies, imprescindibles per forjar acords, però a partir de la gran majoria del PSOE, el 1982, la política espanyola ha funcionat més sobre la imposició que sobre la cessió. Tanmateix, tothom admet que els governs en minoria, com el primer d’Aznar o els de Zapatero, han estat més fructífers que les majories absolutes, que han provocat contestació social i donen peu a pràctiques corruptes, que avui tots rebutjam.

En el període de la guerra freda l’única divisió rellevant era la que separava dreta i esquerra. En el món actual s’hi han superposat l’oposició entre nacionalistes i centralistes i entre partits nous i vells. Per acabar-ho d’adobar, la corrupció ha afectat greument una de les dues grans formacions, el PP, cosa que l’ha separat de la resta. És evident que aquestes línies de ruptura dificulten que s’aconsegueixin acords sòlids.

Així mateix, els problemes acumulats a Espanya des de l’aprovació de la Constitució han fet que, de forma majoritària, tant la societat com els polítics hagin arribat a la conclusió que el país necessita una àmplia transformació que posi uns nous fonaments a la convivència democràtica. L’estat de les autonomies, el mercat laboral, el sistema educatiu, el Senat i el règim electoral han de ser adaptats al segle XXI. Les reformes constitucionals han de menester una majoria qualificada que no té garantit cap coalició de govern i  caldrà el consentiment de forces addicionals.

Per aquest motiu, les converses per formar govern no poden deixar de banda que, si realment es volen emprendre els canvis que reclamen els ciutadans, en una segona ronda hi haurà d’haver una entesa amb partits de l’oposició, igual com va passar amb la Constitució del 1978. Per tant, no es poden trencar les vies de comunicació amb grups polítics que seran imprescindibles quan sigui l’hora dels grans pactes.

Hem d’admetre que, des del 20 de desembre, l’actuació de les forces parlamentàries ha estat totalment contrària a la que s’esperaria per forjar un govern capaç de promoure la renovació que precisa el país. Les línies vermelles que la majoria de partits han desplegat estaven bé en la campanya electoral, però són un obstacle insalvable per arribar a un compromís.

La dinàmica partidista del passat ha triomfat per damunt de les veus transformadores del futur. Els vetos no fan més que utilitzar els votants com a coartada per a no governar. El moment de mesurar forces s’acaba el dia de les eleccions; després ve el temps de posar en funcionament la força que a cadascú li han donat els ciutadans per materialitzar el mandat rebut, en unes negociacions on es posi en valor tot allò que es comparteix. El resultat de les comicis, amb el vot repartit entre els partits, era conegut per endavant; tothom el donava per descompta i acceptava que els programes no es podrien complir íntegrament perquè s’hauria de pactar.

L’aritmètica ens ha descobert que els espanyols estem dividit en diversos blocs, però a la vegada que som una societat madura que desitja que se signin acords per engegar les reformes que el país demana.