Amb Llum d’agost, William
Faulkner troba un equilibri brillant entre fons i forma, alhora que dóna una
volta de rosca a la concepció d’aquests dos elements d’un text narratiu. En
aquesta obra aconsegueix tractar temes grans i greus de forma grandiosa.
En altres textos de l’escriptor la
forma arriba a ofegar el fons i, malgrat puguin ser molt gratificants pels
erudits amants dels elevats reptes literaris, presenten dificultats de
consideració pel lector, fins i tot pel lector empedreït. No és el cas de Llum
d’agost, la gran novel·la sobre la negritud i la marginació dels negres al
sud dels Estats Units, i sobre la qual també sobrevola la condició –amarga– de
la dona en aquest mateix territori.
Aquestes dues qüestions juguen de forma
diferent dins de la novel·la: el primer és el tema principal: és l’entorn o
context cultural que l’autor s’ha proposat de dibuixar, tot analitzant les
seves diferents arestes. En canvi, el segon, serveix per bastir la trama i fer
avançar el curs del text. La narració comença amb Lena, una jove a punt de
donar a llum que abandona ca seva –on el seu estat no ha estat gaire ben rebut–
a la recerca de l’home que la va deixar en estat. Un inici contundent, per a
una història que s’anirà desenvolupant de manera bastant lineal al llarg del
llibre i que conclourà, això sí de manera oberta, en el darrer capítol.
Faulkner reprendria el motiu de la dona a Les Palmeres Salvatges.
El centre de la novel·la el conforma la
història de Christmas, un mestís amb aparença de blanc que s’enfronta als seus
propis prejudicis contra els negres, que comparteix amb la societat que
l’envolta. Així mateix existeix un tercer relat: el del reverend Hightower, pres
pels records del seu avi, mort a la Guerra de Successió i que penja els hàbits
per mor del suïcidi escandalós de la seva dona quan estava amb un altre home.
Aquest assumpte actua de pont entre les dues anteriors, ja que la família del
capellà és antiesclavista i el cas de la seva dona es refereix als conflictes
de sexe.
En el pla formal, Faulkner maneja amb
summa habilitat el temps i la construcció dels personatges. De fet, els
personatges constitueixen l’element essencial del llibre, ja que són els que
fan avançar la narració. En els vint-i-un capítols apareixen un gran nombre de
caràcters. Cada capítol està explicat segons l’òptica particular de cadascun
d’ells, que l’omplen. Per fer-ho va alternant la primera persona, en monòlegs
lliures, amb la veu d’un narrador que segueix al personatge, com la càmera del
cinema segueix a un actor. No serà la darrera tècnica cinematogràfica
utilitzada. Aquesta diversitat d’actors i punts de vista permeten a l’autor
oferir una visió panoràmica dels temes que tracta.
Les històries no transcorren de forma
lineal, sinó que la narració és plena de flash-backs a través de les quals
coneixem el perquè del successos que ja se’ns han explicat. Aquesta tècnica
s’aplica tant al sentit general de la història com als diferents episodis que
la composen. És notable com s’explica la vida de Christmas, un nen criat en un
orfenat i adoptat per una rígida família de grangers blancs. Només al final
coneixerem la seva mare i especialment els seus avis, que són dues noves
figures que enriqueixen l’elenc humà de la novel·la. Els capítols que rememoren
la seva infància i joventut tenen com a punt de partida la visió del
protagonista d’un fet determinat, qui en un moment determinat retrocedeix en el
temps i reprèn el fil on s’havia deixat en el capítol anterior, estructurant
així un moviment dinàmic que accentua el sentit de moviment.
També està descrita de forma
fragmentària el darrer episodi de la seva vida: la seva fugida i captura. Aquí
cobra relleu una altra dona, Mrs. Burden. Al començament de la novel·la només
sabem que Christmas viu en una cabana de negres ubicada en la seva propietat.
L’assassinat de la senyora i l’incendi de la casa, de les relacions sexuals i
humanes i dels diferents episodis de la fugida, captura i mort del mestís són
narrats amb marcats avanços i retrocessos, que ens recorden el ritme sincopat
del blues.
Aquestes anades i vingudes en l’acció
permeten la introducció de nombroses reiteracions, que normalment serveixen per
afegir elements nous al que ja sabíem, i per tant són variacions sobre el tema
ja exposat, les quals donen un aspecte musical a l’obra. Així mateix,
l’aparició de nous personatges van donant un aire coral a la història. Tot
plegat crea un efecte musical, que és un fons permanent del llibre.
Aquesta novel·la funciona per joc
d’oposicions. La contrapart del protagonista és Brown, un blanc que s’associa
amb ell en el tràfic d’alcohol, un alcohòlic que acabarà traint Chrismas de
forma patètica per intentar cobrar la recompensa que s’ha ofert per capturar-lo,
de la mateixa forma que abandona en dues ocasions a Lena. Un altre contrast es
suscita en considerar les figures de Lena i Mrs. Burden, la jove s’enamora de
Brown, mentre que l’adulta ho fa de Christmas i les dues surten mal parades:
abandonada Lena, assassinada Mrs. Burden. Maldament les motivacions siguin ben
diferents, el final és amarg en els dos casos. El darrer contrapunt el
presenten Hightower i Byron. L’ancià viu turmentat pels seus ancestres, per la
seva dona, per la seva incapacitat per ser capellà, la qual cosa el fa una
figura terriblement complexa; en canvi Byron és un ànima pura, que durant molts
anys es consagra a la seva feina i, quan Lena travessa la seva vida, queda
fascinat i fa tots els possibles per viure al seu costat, és a dir que és un
cor simple.
La diversitat de les tècniques
literàries que Faulkner posa en funcionament per armar el seu llibre li atorga
una densitat i una forta càrrega èpica i simbòlica, s’ha dit que de
ressonàncies shakesperianes. Hi contribueix l’apropiació d’una regió del sud
dels Estats Units, a l’entorn de la ciutat que anomena Jefferson, a l’Estat de
Mississipi, al voltant de la qual s’estén un territori que, en reanomenar-lo,
fa propi. El fet d’emprar noms ja existents n’incrementa la versemblança.
L’ombra de la influència de Faulker és
llarga i fructífera. La recreació d’un espai geogràfic ha produït països com
Macondo o Región. A casa nostra s’hi nota a l’Andratx de Porcel, la Favinyana
de Villatoro o el Semblancat de Joan Pons. La relectura de Vargas Llosa dels
trencaments temporals i altres elements estructurals és prou coneguda. La
musicalitat de Chirbes, aconseguida a base de reiteracions i repeticions, així
com el tortuós pas del temps, també en són deutors.
Però, per damunt de les meravelles de la
composició de la novel·la, com a lectors ens hem quedar amb unes històries
dotades d’una narrativa potent i amb les seves lluminoses metàfores, com el
carrer de Christmas, que travessa una bona part del seu país alhora que és
l’espai on discorre la major part de l’atribolada vida del protagonista.
Un llibre genial en tots els sentits, un clàssic que no ens podem perdre. Faulkner és tot un Nòbel de Literatura. Bona crítica, Alfons.
ResponElimina